Plagues

L'ésser humà és molt influenciable. És un fet. Cada dia a la feina passo per davant de Tous ( sí, allò dels ossets) i sempre hi ha cua. Faci fred o calor, de gent no en falta. Fa nou anys l'estand era petit i la firma començava a tenir renom. En dos o tres anys va pujar com l'escuma i van ampliar i renovar l'espai posant, fins i tot, un turnomàtic ( com a la peixateria) i ampliant el nombre de dependents. Quan arriben dates especials com les actuals es formen uns pollastres!!! Sembla que en el món de la joieria no hi hagi res més i la gent va com boja per aconseguir l'última bossa de Tous o un penjoll ben ple d'óssos. No importa la crisi, sempre hi ha un foradet per regalar Tous. Podran estar contents els Srs. Tous. És per això que a mi no em veureu amb res d'aquesta marca (bé, mai diguis que no per si de cas, jeje). Ha passat el mateix amb molts altres productes o marques, que han viscut o viuen un boom obsessiu. I sinó penseu en les cafeteres Nespresso (qui no en té una?), amb les sabates Crocs (qui no en té unes?) o en el món Ikea (qui no té res d'Ikea?? Va, va... si hi ha algú que ho digui!!!). Total que ens deixem portar per una mena de moda esbojarrada que puja i baixa i que canvia de nom perquè no ens cansem de comprar.

P.D: ho confesso. El meu pis és una secció sencera d'Ikea.

Confirmat, vull ser mecànic

Ja he tornat de la tortura. I dic tortura perquè l'execució es veu que encara ha de venir. Total que m'han clavat 150 euros per dues bombetes i un captador de volant (que no és un senyor que tingui una secta de volants) i el diagnòstic!. Això és un avís de que hi ha quelcom que està a punt de dir prou, és a dir, que, segurament, el catalitzador està deixant de catalitzar i un dia d'aquests es descatalitzarà i em deixarà sense ni un duro. En poques paraules, que això és un pou sense fons. Ho veiueu com ser mecànic té futur. Sempre hi ha una altra peça a punt d'espatllar-se...Que em toqui la loteria, siusplau!!!!

Mecànics

He girat la cadira de rodes i he cercat a l'estanteria de llibres que tinc al darrera, el Pompeu vermell que tinc desde l'institut. He obert a l'atzar per la pàgina... ah, no estan numerades. Bé, doncs he obert una pàgina a l'atzar i la primera paraula que he llegit ha sigut: paràfisi. M'he quedat igual, així que he llegit la definició: " Cadascun dels filaments estèrils que neixen entre els ascos d'un micet, que es troben en els òrgans sexuals de les muscínies, etc. ". Ara sí que no ho tinc clar. No sé que vol dir ascos, micet ni muscínies. He seguit amb la meva recerca biològica i m'he trobat amb cinc noves incògnites i he desistit perquè no entenia res de res. Aleshores ha sonat el telèfon i m'han dit del taller que ja puc anar a buscar el meu cotxe. Ahir a la nit vaig tornar a 60km per l'autovia. No!! No han posat les noves limitacions, encara, jejeje. És que gairebé em quedo tirada i vaig tardar una hora en arribar a casa, perquè el cotxe no tirava més. Ja veuràs el que em costarà la brometa... Total era canviar una peça!! Jo si tornés a néixer seria home i mecànic o dentista. No, no, mecànic, que això de veure boques i aguantar alitosis... Tenen feina asegurada i sempre tenen la raó, perquè com que no en tens n'idea t'has de creure el que et diuen i, és clar, et foten unes clavades. Jo crec que m'he gastat més en reparacions que el que em va costar el cotxe en sí. Que si les revisions, canviar les rodes, quan se'm va trencar la junta de culata (1000 euros!!!!!), dos vegades "l'elevalunas elèctric", la bateria, etc... No sé si és que tinc mala sort o que em prenen el pèl. Jo de gran vull ser mecànic!

Tarda de mocs

El que dóna de sí una tarda de mocs al sofà veient la tele. M'he pres un Frenadol (crec que en sóc una mica adiccta,jeje), he agafat el comandament de la tele i, com les iaies, m'he posat sota una manta ben calentona. Espero que no vagi a més i pugui gaudir de la festa de dissabte.

Total, que he anat canviant de cadenes i programes i he arribat a les següents conclusions:

* No vagis a un curandero si no saps fer el pi. Sí,sí, tal com ho sentiu. Parlaven d'aquestes estafes tòpiques dels sanadors. Han fet una càmara oculta d'aquestes i un "curandero" de Zamora deia aquestes sentències totalment científiques i contrastades ( "el apendicitis se cura haciendo el pino" o "el sida se transporta en el viento"). Així que si la gimnàstica no és el vostre fort, ja sabeu, haureu d'anar a un hospital normal i corrent.

Ràpidament he canviat de canal perquè no podia suportar tanta absurditat.

* Si ets vegetarià no seràs feliç. Com que las coses van maldades a no sé on regalaven lots de nadal i a una senyora li han fet obrir el seu. Ha sortit de tot, però la culminació ha estat un "salchichón" gegant. La senyora no ha pogut amb tanta excitació i ha exclamat: "todos necesitamos un salchichón grande y duro". Mare de déu senyor!! La carn és dèbil!. Però jo crec que si sou vegetarians ho podeu substituir fàcilment per una pastanaga o un cogombre.

* si ets friki vés a TV3. Resulta que anunciaven un nou programa a "la nostra". Una mena de Operación Triunfo, Fama, Factor X, Tú si que vales, etc (si que n`hi ha no?). Tot això a la catalana: Operació pastorets!!! Ostres, què friki. Ja no sé si són efectes secundaris del Frenadol o m'està agafant febre, però això m'ha semblat molt cutre. Però bé, no diré res fins que no hagi vist ni que sigui cinc minuts del programet.

I en podria explicar més, perquè de coses surrealistes no en falten. Ah, sí!! Que es veu que els bancs han tingut un benefici de 14milions d'euros (ja,ja,ja em pixo). Pobrets! No sé si arribaran a final de mes. Sort que no treballo ni a la Nissan, ni a Sony, ni a Kraft, ni a....

Amb criteri

Anava a dinar a casa dels meus pares i he decidit passar per la plaça de l'església. He volgut veure amb els meus propis ulls el que tanta polèmica ha creat en el meu poble. El famós fanal!! Aquest fanal, mal m'està dir'ho, ha viscut en la indiferència durant molts anys. Encara que jo hi he conviscut durant tota la meva època escolar, la veritat, no hi havia parat gaire esment. Per a mi era un fanal sobre una font i ja està. Perquè jo no recordo cap rètol identificatiu o cap data o cap autor o cap època, quelcom que remarqués la seva importància. És ara, ja grandeta, que m'assabento que aquest fanal originàriament estava davant l'església. És ara que tothom surt pro-fanal i lluita per ell. Jo fins ara ni m'hi havia fixat i, com jo, segurament molta gent. No entenc, per això, el rebombori que ha portat el tema. Però la qüestió per a mí no és aquesta, perquè en aquest poble tot es polititza i has d'anar amb peus de plom a l'hora d'opinar. El que avui he vist m'ha produït un cert esglai. No sóc restauradora, però crec que, objectivament parlant, avui he vist un arbre-fanal-nadal. Entre l'alçada (no recordava que fos tan alt) i el color escollit per pintar-lo, només li falten unes boles daurades i un estel al capdamunt. Realment, l'he trobat bastant lleig i horrible. No sé si aquest era el seu color original, però, en tot cas, no és el més idoni, això segur. Potser està inacabat i això és una mena de barnís protector... Si això és el resultat de tanta polèmica, més valia no haver tocat res.

Luxúria

El pecat dels pecats és aquest, sens dubte, segons l'església. Això del sexe no s'ha vist mai gaire bé, ja sigui desenfrenat o no. I mira que és fácil de trobar. Només heu d'anar a un sopar d'empresa qualsevol. Allà sí que hi ha luxúria reprimida a punt d'esclatar. Jo ric molt en aquests sopars perquè em dedico a observar la gent i és molt divertit. Ara que es fan els sopars de Nadal és un bon moment per fer un estudi de camp. Veureu que les noies hauran anat a la perruqueria i que es presenten amb les millors gales. Escots pronunciats, cames estilitzades, talons gratacels i roba ben ajustada. Tot per cridar l'atenció del sector masculí del sopar. Després vindran les copes de més, les brometes de tipus sexual i els riures descontrolats. Arriba l'hora d'anar a ballar i contonejar els cossos de manera eshibicionista i libidinosa. Es donen abraçades suposadament amistoses, hi ha tocaments "accidentals" i s'insinuen desitjos d'una nit. En la majoria de sopars poden sortir flirtejos, parelles o, simplement, aventures nocturnes. Perquè la luxúria s'apodera de la foscor, escalfa els cossos més del compte i l'alcohol s'encarrega de no posar fre a les fantasies.

No som números

20.000 rajos de sol que il.luminen la tristesa.
20.000 gotes de pluja que omplen pantans.
20.000 onades que donen energia per seguir endavant.
20.000 graus de suor que desprèn la pell de la terra.
20.000 branques que cerquen les seves arrels.
20.000 desconeguts que s'apunten al facebook.
20.000 ànimes que ploren en un racó.
20.000 pedres que formen murs de protecció o d'aïllament.
20.000 idees que cerquen inventors.
20.000 somriures que lluiten per no desdibuixar-se.
20.000 o 10.000 o 1.000 o un de sol. Tots i tot formem part d'una mateixa vida.
No sóc un número. Em dic Silvia.

Avarícia

Els éssers humans tenim tendencia a voler sempre una mica més. Sempre volem ser més feliços o tenir més amor o tenir més temps i, com no, tenir més diners. Volem ser o semblar més joves, més preparats, més i més i més. Está bé ser ambiciós, però si passes la ratlla et converteixes en avariciós. Perquè l'ambició et dóna empenta per aconseguir el que vols. Un cop aconseguit s'ha de saber parar i gaudir-ne. N'hi ha que no en saben i no tenen fre i acaben perdent el que tan d'esforç els hi ha costat. La meva avarícia és de pacotilla, perquè un cop vaig pensar que volia tenir més vida. Vaig agafar un rotulador i em vaig allargar la línia de la vida del meu palmell i, ja està, problema solventat. No vaig pensar, és clar, que amb aigua i sabó tot marxa. I em vaig quedar amb la vida que tenia, que ja m'estava bé.

Enveja

Gràcies a Déu o a qui sigui, d'envejosa no ho sóc gens. De fet és un tret que no he entès mai. Perquè això de torturar-se a un mateix és bastant idiota. L'envejós de mena vol obtenir la felicitat que té un altre, però en comptes de cercar-la per a ell mateix, el que fa és desitjar que a l'altre persona li vagi pitjor. Vaja, una bajanada. Una mena de ressentiment sense causa aparent, perquè l'altre persona, moltes vegades, ni se n'entera. Total que l'envejós viu amargat tot el dia desitjant el que no té. Hi ha envejosos que arriben a límits insospitats, difamant, enganyant i tirant per terra la imatge de l'envejat.

La millor frase que la defineix és la del filòsof alemany Schopenhauer : " L'enveja en els homes mostra com de desafortunats se senten i la seva constant atenció al que fan o deixen de fer els altres mostra com s'avorreixen".

Dia de les boles 3

Definitivament hi ha crisi. Us vaig dir al post anterior de boles, que tan sols faltava posar l'arbre gengantí de Nadal que presidia el nostre centre. Doncs no hi ha arbre!!! Es veu que valia una pasta i això que s'estalvien. Tampoc tenim festa de Nadal. Cada any s'organitzava una festa en una discoteca, que el centre llogava per l'ocasió i posaven cava i safates amb aperitius, pernil i coses d'aquestes. Hi havia unes lluites per les safates... Doncs tampoc hi ha festa! A mí m'és ben igual, perquè a la festa no hi anava ja feia temps, però, és clar, era un dia en que es creaven una de rumors... I amb això la gent podia xerrar durant tres mesos, jeje. De lot com que no hem tingut mai. Es veu que som massa treballadors i no els hi surt a compte. Ja té collons, amb la de pasta que guanyen i ni una trista barra de turró. Total, ni lot, ni arbre, ni festa... No sé si aquest any ens enviaran la típica postal de Nadal. Són capaços de fer fotocòpies o enviar-nos un mail. Tot sigui perquè la davallada en el seu marge de benefici no sigui tan gran. Això sí que és "espíritu navideño". El que faci falta, mentre no ens facin fora. Que el panorama està molt negre.

Mandra

Confesso que un dels meus defectes és la meva mandritis aguda. Em costa fer el primer pas. Em fa mandra tot: baixar les escombraries (perquè fa un fred...), anar a comprar el pa (perquè està lluny...), netejar (perquè sí...), fer-me el menjar (perquè haig de pensar què fer...). Vaja, que sóc la mandra en persona. Ara, quan aconsegueixo fer el primer pas sóc una màquina de treball. Tot queda lluent com una patena, compro per un mes sencer i tinc ganes de fer de tot. Vaja, que no tinc terme mig. Com a bona lirona (puc dormir nou i deu hores sense problemes), m'agrada mandrejar al llit, sobretot, a l'hivern, amb aquella escalforeta que et demana cinc minuts més. Que bé que s'hi està! No se sap qui és l'inventor del llit, però li dóno gràcies igualment (perquè Lo Mónaco encara no existia, no?). La qüestió és que a vegades em faig ràbia a mi mateixa perquè la mandra em pot i segueixo el lema equivocat: "deixa per demà el que puguis fer demà". Total, un desastre. Aviam si inventen una vitamina o alguna cosa per deixar de ser tan mandrosa. Amb la mandra que em feia escriure...

Ira

Hi ha moments en que la meva sensatesa es perd i entra en un lapsus d'alienació mental. És, aleshores, quan seria capaç de tot, fins i tot, de fer mal. Sona fatal, però és real. La meva ment crea situacions fictícies de terror. A vegades em faig por a mi mateixa. Tranquils, encara no estic boja del tot. Perquè hi ha coses que em superen i les armes reals s'acaben. La impotència es fa mestressa de la meva ànima i sucumbeixo a la ira. Ahir va ser un d'aquests moments. Un dia funest a la feina, on tot es capgira i el més fàcil es converteix en el pitjor dels problemes. El companyerisme esdevé enveja, recel i desconfiança. Tot es trenca i les veus s'alcen més del compte. Es diuen barbaritats i es giren les cares de fàstic. Les acusacions enverinen l'aire. És en aquest precís instant que jo, mal m'està dir-ho, arribaria a les mans i em quedaria tan a gust... Però no ho he fet mai, segurament, perquè encara em queda una mica de seny i de principis. Però és tan temptadora la ira...

He tingut un somni

Després de dos anys d'exhaustiva campanya, d'una cursa electoral sense precedents, d'hores i hores de televisió, de mítings, de vídeos, d'entrevistes, etc... ha arribat el gran dia. S'ha fet realitat el somni de milers d'afroamericans i han vessat llàgrimes perquè el tiet Sam s'ha rendit a un home negre. La gran Amèrica, la líder mundial, que es veu ofegada per la crisi econòmica, que viu arraulida pel terrorisme islàmic, que s'ha psicoanalitzat per primera vegada, ha posat les seves esperances en Obama. Un home amb aparença fràgil, amb veu tranquila i, sobretot, negre. Qui li havia de dir a aquesta Amèrica contradictòria, capaç del més extraordinari i del més aberrant, purista i tradicional, que a la seva CasaBlanca hi viuria un home Negre. Quin contrast de colors més necessari.

Potser ja estava escrit el seu destí, perquè el seu nom augura coses bones. Obama Barak Hussein. Barak, d'origen semita, significa beneït i Hussein prové de Hasan que significa bo, guapo o atractiu, segons el context. Només pot fer coses bones, no?

Esperem que les bones expectatives creades no se'n vagin a norris, perquè l'efecte rebot podria ser brutal. Que les paraules no se les emporti el vent i que aquest home doni color a la història mundial amb fets.

"Dia de les boles 2"

Finalment va arribar el "dia de les boles" i es va inaugurar oficialment el Nadal. Ara ja tenim tots els juguets ben exposats, els ornaments ben presentats i ja han posat els llums exteriors. Tan sols falten les boles gegants que pengen del sostre i l'arbre gegant que presideix el centre. Aquest arbre és tan gran que va ser el protagonista d'un anunci de la nostra gran empresa fa uns tres anys. I com no, falten les nadales taladradores de cervells. Amb això ja estarem preparats per l'època més odiosa a la meva feina. Parlo per mí, perquè qui vol fer-se una cuina o un bany en aquesta època? Ningú. Per tant, em prepararé per un altre any d'embolcallament de miralls, bàscules i gerres "brita" ( productes estrelles del meu departament ).

Una de les frases típiques del Nadal és: ¿què m'ho pots embolicar per regal? I jo tinc unes ganes de dir NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!!! Embolicar no és el meu fort i no m'agrada. El que embolico millor són els bocates de pernil, jeje. Sóc un desastre. Sempre em sobra paper, sempre. I se'm fan unes arrugues i uns bonys... El celo se'm rebel.la i els llacets sort que vénen fets. I que el regal vingui amb una caixa, perquè com sigui una cosa botaruda... apaga i vámonos. Com que els meus companys ho saben i són bones persones, moltes vegades m'ho fan ells. Perquè jo em poso nerviosa. I ja no et dic res si el client es queda mirant com ho fas, amb cara de: "va nena, que ets molt lenta i tinc pressa!!". Jo necessito tranquilitat, sense pressions.

El "dia de les boles" ja es va començar a notar aquesta pressió. Qui diu que hi ha crisi? Obren el dia dels morts i la gent en comptes d'anar al cementiri se'n va de compres!! El centre estava ple com un ou. Al súper hi havia cues a les caixes d'una hora!!!

Està clar que la gent no es vol quedar sense Nadal.

Mercadejant

"Hoy me dejo engañar". Amb aquest eslògan tan punyent l'amo de la paradeta ens crida l'atenció. És inevitable esboçar un somriure i girar els ulls vers la causa mentidera pensant si val la pena entrar en el joc del regateig. Aquesta vegada no ens hem aturat, però hem aplaudit la dialèctica mercantil del venedor. Perquè els venedors de mercat són d'una altra pell. Amunt i avall, de poble en poble, faci fred o calor sempre tenen el bo i millor per oferir-te. La veritat és que els mercats són fascinants, desde les faixes gegants penjades d'un cordill (ja arribarem, ja), fins el bacallà exhibicionista que empudega l'aire, passant pel pagès que et porta tomàquets del dia o la gitana que et ven les gangues del moment, algunes de sospitosa procedència.

Els mercats són la millor excusa per fer una bona passejada i, perquè no, per fer país. Tot poble té un dia setmanal de mercat i, per tant, excursionar per terres enllà no té pèrdua. Fins i tot, hi ha mercats internacionals de molt renom que atrauen turistes per si sols. Encara recordo el gran basar d'Istambul, ple de venedors incansables i àvids de negoci que, en reconèixer que érem catalans ens van deixar anar tres frases com qui no vol la cosa: "visca el Barça!!", "Barcelona, la bossa sona" i "más barato que en Andorra". Fa onze anys em va deixar ben sorpresa. I és que els de mercat se les empesquen totes per vendre el gènere!

No m'interessa,gràcies.

Ringggg, ringggg...

Sí?

Buenos días, la señora Silvia Ramos?

Sí, soy yo.

Le llamo de bla,bla,bla, para ofrecerle un seguro muy adecuado a sus necesidades.

No me interesa, gracias. Adiós.

Ringggg, ringggg...

Sí?

Bon dia, la senyora de la casa?

No hi és, està treballant.

És la seva filla?

No, jo vinc a netejar la casa.

A quina hora arriba?

Molt tard. Gràcies. Adéu.

Ringgg, ringggg....

Sí?

Buenosss díasss, es ustez la señora de la casa?

noooo

Está tu mamá?

noooo

Bueno, adiós.

Ringgg, ringgg...

Sí?

Bon día, la señora Ramos?

Sí, jo mateixa.

Truco de bla,bla,bla. Voldria saber si està interessada en la adquisició...

És que visc en un pis de lloguer, no m'interessa.

D'acord. Bon dia.

I així, dies i dies. Amb una impotència total. Qui no ha fet servir una excusa com aquesta?. Perquè ja no estàs tranquila ni a casa teva. Sense comptar la publicitat que et posen a la bústia, la que t'envien al mail, la que t'enganxen al parabrises del cotxe, la que et volen vendre en les grans superfícies al final de l'escala mecànica... Diosssss!!! Deixeu-nos en pau!!!!

Que no us passi com a una companya de feina que ho està passant força malament. La van trucar per fer-li una oferta de telefonia. Ella va dir que no estava interessada amb tota la educació del món. Tot i això, van insistir un altre dia. Al tercer, molesta, va alterar-se i va cridar que no la molestessin més, que n'estava farta i va penjar. Des d'aleshores la truquen cada dia, diverses vegades. La insulten, la menyspreen i es mofen incansablement, com una obsessió malaltissa. Ha hagut de restringir les trucades, donar de baixar el contestador i posar una denúncia als mossos i a la OCU. De moment, no té resposta ni solució i,segurament, quedarà en res. Ells tenen les seves dades i ella no té manera de saber qui la està agredint. Totalment injust. En quina societat vivim, que tothom té dret a entrar a casa nostra, a tenir les nostres dades i a fer-nos sentir indefensos?

Malson

Sempre hi ha un dia en que, literalment, t’aixeques amb el peu esquerre. Gires el cap i amb els ulls enganxats mires el despertador. Per un moment creus que estàs somniant però, de cop i volta te n’adones que no. Que el despertador marca les nou i tú t’hauries d’haver llevat fa més de dues hores. Com pot ser? Si jo l’havia posat... Tan és. Ja arribo tard a la feina, merda. Et vesteixes amb el primer que trobes, fas un xarrup de llet i baixes corrent per agafar el cotxe que, casualment, està aparcat en el lloc menys adecuat. Ahir no em vaig enrecordar de canviar-lo de lloc, merda. Agafo el paper groc del parabrises, mirant amb esgarrifança els euros que em tocarà pagar. I maleeixo la meva mala memòria. Arrenco l'auto i començo a fer via quan me n'adono que hi ha un llum encès. A sobre haig de parar a fer benzina, merda. Paro a la benzinera de Martorell i amb la tarjeta de crèdit entro per pagar els vint euros de càrrega. "No nos funciona la línea, señora. Tendrá que pagarlo en efectivo". Increible, però cert. Només porto deu euros! I m'ha dit senyora! Aix, no sé que em fa més mal. Pago i omplo un cul del dipòsit. Corrent més del compte arribo a Cornellà i no trobo aparcament. Voltes i més voltes, com en un carreró sense sortida. Finalment, algú posa marxa enrera i em deixa un aparcament en bateria fantàstic. Surto del cotxe i camino cap a l'entrada de l'edifici. Haig de creuar un pas de vianants, si els conductors em deixen i no moro en l'intent. Entro, vaig al vestuari i em poso... Merda!!!! Amb les presses m'he deixat l'uniforme. Vaig al departament de personal aviam si en tenen. La noia em dóna un que no és de la meva talla, és l'unic que té. Tard i amb la fila que faig pujo a la segona planta i vaig a la meva secció. Els companys fan cara d'estranyats i algú em pregunta: però què fas aquí? És en aquell moment que recordo perquè no havia posat el despertador. Avui m'havien canviat el torn i anava de tarda. Merda!!!!!

Wonderful night

Sensacions insospitades fan que, inconscientment, algú et caigui bé o et sembli bona persona. I decideixes crear un vincle amb ella, intentant que el temps no l'erosioni com a les pedres d'un riu. És, per això, que estic contenta d'haver escollit molt bé les meves amigues. Poques però fidels, lleials i pilars de la meva existència, que han sapigut entendre les rareses de cadascuna amb una estima incondicional. En un estira i arronsa de somriures i llàgrimes, d'anades i tornades sense marxar del tot. Com lligades amb un cordó umbilical invisible que ens dóna l'impuls de tirar endavant amb les nostres vides, diferents però paral.leles. Tants anys ens han servit per adonar-nos que sempre ens tindrem les unes a les altres.

És per això que ahir em vaig emocionar molt. Perquè jo, esquerpa de mena i cuinera nefasta us vaig convidar a casa meva a sopar. M'ho vaig currar com mai, perquè era un tema pendent. I em veu regalar una nit preciosa. Segurament, tinc unes amigues fantàstiques que no me las mereixo. Gràcies pel regal del vostre carinyo.

Día de bolas

Ni halloween, ni castanyada. Res de tot això. L'u de novembre és el dia de "las bolas". Això és el que va dir un company de feina mentre feiem un cafè. És el que té treballar en uns grans magatzems. Que no estàs al dia. Perquè allà ja fa dies que és halloween, amb les difresses i les carbasses que et diuen "uhhh" en americà. I, és clar, el dia u tot això ja estarà caducat i obsolet, perquè aquell dia comença oficialment el Nadal. I apareixen boles per tot arreu, daurades i platejades, acompanyades d'arbres desitjosos de ser engalanats i pare noels que canten i ballen al son de les nadales. Una tortura que dura dos mesos i que ens taladra el cervell amb cançonetes que fan dring, dring. I es barrejen els tiós, amb els reis i els milions de juguets que mai seran jugats. I és com un malson gegant del merchadising que tot ho pinta de color de rosa. I qui té diners en gasta més que mai i qui no en té també, sense mesura. I, a vegades, em fa fàstic aquest afany consumista i ostentós que ens embadurna d'hipocresia.

Des d'aquí faig una crida perquè retornem a la cordura i a les arrels. Tornem a enviar-nos postals escrites a mà, fem els regals justos, no fem sopars de compromís. Siusplau, que retorni l'esperit nadalenc, el de veritat.

I quan s'acabi el nadal, ja serà "primavera en el ..."

Se busca fresador

El meu pare comprava el diari els diumenges. I jo frisava per tenir-lo entre les mans. M'agradava fullejar-lo, llegir els titulars, fixar-me en les fotografies i, sobretot, seccions tan estranyes com les necrològiques, les de contactes o les d'anuncis de feina. Era petita i moltes coses no les entenia i em feia preguntes tan profundes com: per què s'havia d'anunciar un senyor que s'havia mort?. No hi trobava una resposta coherent. Potser era per omplir l'església i que no se sentís sol. O per confirmar que estava mort i ben mort.

La secció de contactes ja era una altra cosa, perquè era una secció prohibida. Havia de dissimular i fer veure que no me la mirava. Però, ja se sap, quan més et diuen que no... Veia anuncis de noies amb noms exòtics ( bé, "amanda" aleshores em semblava exòtic, jeje), que parlaven molts idiomes: francès, grec... Jo pensava que deurien ser models o actrius, perquè sempre es describien físicament ( morena, pechos grandes..). Més tard ja vaig saber que no, que es dedicaven a uns altres afers.

Ara, la secció que em feia més gràcia era la de la feina. I, sobretot, un anunci en concret: " se busca fresador ". Mira que hi rumiava a conciència, però no entenia perquè només buscaven fresadores. Cada diumenge repassava, un per un, els anuncis amb l'esperança que un dia busquessin "peradores" o "meloneros". Qualsevol altra fruita!!! No entenia perquè només necessitaven homes per recollir "fresas". I les altres fruites qui les recollia?

Amb aquests dubtes puerils vaig créixer i vaig aprendre que les coses, a vegades, no són el que semblen.

De vostè

La primera vegada que em van dir "de vostè" em vaig quedar glaçada. En una mil.lèsima de segon vaig pensar que m'havia arrugat com una pansa, portava bastó i em ballava la dentadura postissa. Ostres! Tan gran sóc... Em vaig adonar de cop que el temps passa inexorablement i, és clar, com t'ha de veure un marrec de nou anys? El problema és que tenim tots una mena de crisis d'identitat, perquè com els cicles evolutius s'han allargat tant. I no sabem ben bé on som i si encara ens consideren joves o ja som adults. La franja d'edat no és clara. Si m'haig de guiar, per exemple, pel sorteig dels pisos d'Adigsa encara sóc jove perquè soc menor de 35 anys, però en canvi el "carnet jove" no m'inclou perquè s'acaba als 29 anys. Total que som uns éssers indeterminats. Pels joves ja som grans i pels grans som joves i nosaltres ja no sabem que som. Total que vivim en una eterna joventut que ens apreta a viure la vida i sortir i viatjar i fer moltes coses, però la societat adulta ens crida perquè formem una família i comencem a estalviar. Però, és clar, com que estem perduts en el temps conclous que fins als cuaranta encara tens temps de tenir nens i que això d'estalviar és una utopia tal i com estan les coses. Així que ja m'he acostumat a que algú em digui de vostè, de tant en tant, encara que em faci mal a l'ànima.

Purple rain

Imaginava la pluja porpra, que em mullava les galtes en un món irreal. On el sol lluitava a mort amb els núvols per guanyar la guerra del temps. I la gent resava perquè l'aigua regués els camps suficientment. Un nen plorava sense saber ben bé perquè i una mare el consolava, però no era la seva. Mirava de reüll els tolls d'aigua perquè hi volia enfonsar els peus i una guspira d'il.lusió eixugava sa tristesa. I el degoteig minvava en ritme fins que es feia el silenci. El poble maleïa l'astre rei i retornava a fer ritus ancestrals per fer tornar la pluja. El nen xapotejava i gaudia. Era la primera vegada que veia l'aigua porpra.

Tonteries

A vegades em faig preguntes. Això, en principi, és bó. Preguntes que, segurament, s'ha fet tothom en un moment o altre. Com l'altre dia que estàvem a la feina xerrant (és clar, hi ha tanta feina... que alguna cosa hem de fer) i no sé com vem anar a parar a perquè els asiàtics tenen aquests ulls tan característics. Evidentment, les teories no es van fer esperar : que els acluquen pel sol, ja que són el país del sol naixent; que com que mengen tan d'arròs van restrenyits i de l'esforç...ja se sap; que com que son tants i estan tan apretadets no poden ni obrir els ulls... Vaja, unes quantes collonades per fer broma.

Jo em vaig quedar amb el dubte. Així que un dia a casa me'n vaig enrecordar i li vaig preguntar al senyor google que ho sap tot. I la resposta no era tan estrafalària ni exòtica com em pensava. Resulta que els seus avantpassats vivien en un hàbitat on les tempestes de neu eren bastants freqüents i amb aquests ulls la possibilitat de quedarse cec era més minsa. El cos s'adapta a les vicissituds de l'entorn.

I ara ja sé una cosa més. Així que ja sabeu, si teniu un dubte no us quedeu amb ell. Ser curiós és una virtud.

No té amics, segur.

No podia deixar que us perdessiu un dels pitjors videoclips de la història. He quedat tan impactada, que encara em costa respirar. Fins i tot anava a trucar a emergències...

Resulta que l'actor del mític "Coche fantástico" o "Los Vigilantes de la playa" fa temps que es dedica a fer gorgoritos, vaja que ha tret uns quants vinils. No sé qui els deu comprar, hmmm.

La quëstió és que ja sabiem que no era un gran actor, però com a mínim va encertar fer dues sèries exitoses que, suposo, els seus calerons li van aportar. No content amb això, l'home va i fa aquest videoclip horripilant versionant un clàssic. És l'anticrist!!!! Que no en faci més, siusplau. Que s'uneixi el món musical i el món audiovisual perquè això no torni a succeïr. No sé si podreu dormir aquesta nit o tindreu malsons amb en hasselhoff disfressat d'esquimal.

Renovació

Una samarreta que s'ha convertit en top ( ja m'he engreixat...), uns pantalons que no passen del genoll (merda, sí que m'he engreixat) i un jersei que deu ser dels vuitanta, com a mínim. Arriba aquell moment estacional del famós : "vaig a fer el canvi de roba". Com una mena de ritual tradicional ens preparem per decidir què guardem, què reciclem i què ja no pot aguantar més temps amb nosaltres. Obrim l'armari ( bé, qui el tingui, perquè jo no en tinc d'armari ) i amb cara de pomes agres ens disposem a fer un treball d'investigació, analitzant i fent estadístiques de quantes vegades em poso allò o allò altre. Realment, el consumisme ens ha abduït, perquè t'adones que tens coses que ni han vist la llum del dia o que te les has posat ben poc. En aquell instant recau com una culpa sobre meu i penso que no ho faré més, que m'haig de comprar coses de les que realment n'estigui convençuda. Així que amb una energia inusitada començo a destriar: les coses que estan estripades a la bossa de plàstic, les coses que s'han quedat petites (per no dir que jo m'he quedat gran, jeje) a la bossa de plàstic, les coses que fa tres anys que no em poso a la bossa de plàstic, les sabates que ja no podem caminar més a la bossa de plàstic i la resta a la rentadora. I el meu penjador es queda despullat com un arbre a la tardor. I ara què em poso?

Jo soy bilingüe

Mai he tenido problemes por parlar ambdues lenguas alhora. Mi mare es andalusa i mi pare català. De ben pequeña li he hablado castellano a ella i català a ell. I entre ellos cada un habla la seva lengua materna. Sóc charnega, con molt de orgullo. I bien catalana, con molt de orgullo. Por això me fa ràbia quan unos se ataquen a los otros. Perquè a mi me agrada la riquesa de los idiomas, la varietat de los acentos i las diferencias gramaticals. Me agrada denfender lo indefendible. Porque si no et muestras como un radical catalanista o espanyolista, te trobes al medio del camp de batalla. I no entiendes perquè es tan difícil, simplement, convivir.

Para una diada con respecte. Visca Catalunya!

Pell de gallina

Encara em tremolen les cames. Simplement, perfecte.

Expodetot

Cansada, abatuda, amb mal de peus, les cervicals a punt de dir prou, un morat al cul (perquè he caigut al pabelló d'andalusia) i amb unes ganes d'agafar el llit... Són els danys col.laterals de visitar l'expo de Saragossa en dotze hores. La meva conclusió és la següent: un munt de calers gastats, una organització que deixa molt a desitjar, un aparador de turisme i souvenirs i, el més important, un missatge temàtic que no fa forat en els visitants. Vaja, que per passar el dia molt bé, però com a tema alliçonador no gaire.

La gent entra sabent dues coses: que es passarà el dia fent cues i que caminarà com no ho ha fet en tot l'any. Tot això sota un sol i una calor extasiants, que fan que l'aigua, realment, sigui un tema prioritari. I haig de dir que el personal va molt ben preparat. Motxilles plenes de menjar, beguda, cremes solars, gorres, paraigües, cadires plegables, banos.., vaja tots els accesoris possibles per fer més suportable la jornada. Jo tan sols portava un bocata de pernil, una coca-cola i la càmara de fotos. El paraigües el vaig deixar al cotxe, de gorra no en porto mai i la resta..bé que no hi penso jo en tantes coses, carai.

Ens ho vam prendre amb calma: "veurem el que ens doni temps i sense presses". I així va ser. Haig de dir que déu n'hi do el recorregut realitzat: pabelló d'Espanya (bé), pabelló Catalunya (la llei del mínim esforç), pabellons Rioja, Cantabria, Euskadi, Murcia, Valencia (senzills), pabelló Andalusia (maco l'espectacle, però sense gaire argument líquid), pabelló Balears i Castella la Manxa ( dels més aconseguits cenyint-se al tema ).

També vem visitar alguns pabellons africans: egipte, arabia saudí, angola, marroc, mauritania, qatar...( uns estaven molt currats i d'altres tan sols eren un aparador d'articles per vendre ), alguns asiàtics (nepal, vietnam, corea, indonèsia, japó, filipines...) i algún europeu (itàlia, chipre, suècia...). El senyor de la foto era Malaisia i encara que fa cara de pocs amics va ser un dels pabellons més distrets, ja que feien un espectacle de balls tradicionals.

També hi havia pabellons sud-americans, que no ens va donar temps a veure. En canvi del nord d'Amèrica res. Els americans no tenien presència en l'exposició, si més no destacable i curiós. Es veu que ells no deuen tenir problemes d'aigua. És clar, com que són els reis del món.

L'acuari fluvial d'aigua dolça també el vem veure. És un dels més grans del món i et trasllada a cinc zones del món a través de cinc rius ( el Nil, el Mekong, l'Amazones, el Murray i l'Ebre). Entretingut i vistós.

D'altres pabellons tractaven temàtiques de l'aigua. Com el pabelló de la sed, el de les ciutats d'aigua o el de les iniciatives ciutadanes. I la torre de l'aigua, que en realitat només era veure l'edifici. Bastant decepcionant.
Per acabar vem decidir passar pel pabelló amfitrió: Aragó. I ho vem encertar, perquè hi ha dues sales. La primera és de fotos, però la segona entres en un ambient de relax... Arribes a una sala gegant, fosca, negra, amb un riuet que la creua i amb pantalles a totes les parets. Seus a terra i et deixes emportar per la música i les imatges, molt ben trobades. Les cames t'agraeixen el moment de tranquilitat i sembla que tot i tothom pari per reflexionar.

Com a mínim l'últim sabor de boca va ser bo. Cap a casa a fer nones.

Fent plans

M'espera un cap de setmana completet i divers. Aprofitant els últims dies de vacances (no vull tornar a la feina!!!!). Divendres tot el dia a Saragossa per veure alguna cosa de la expo. Ja sé que un dia no dóna per gaire però és el que hi ha. L'home del temps diu que plourà. Espero que no l'encerti, que d'aigua ja n'hi haurà a tots els pabellons.

Dissabte concert de Coldplay. Les entrades les vam comprar al juny i com que el temps passa volant... Al palau hi falta gent. Bé, gent no en fa falta perquè serem uns 50.000 aproximadament. Ja em veig cantant sense encertar ni una, amb el meu anglès macarrònic més totes les paraules inexistents que m'invento. Vaja, com tothom. Que et saps l'estribillo i després fas el que pots amb molta il.lusió. Sempre m'ha agradat cantar en anglès, tot i que quan descobreixes què volen dir algunes lletres..

Per diumenge encara no tinc plans, però segur que alguna cosa farem.

Sóc vil

Sóc vil, ho reconeixo. Estic de vacances i vagarejo tot el dia. Ja tindré temps per ennoblir-me... Com que no em puc permetre vagarejar per altres móns (coses del mileurisme) he voltat una mica pel país, que no té res a envejar a la resta de la terra. Amb la Susagnna hem agafat la bossa i amb un cop de cotxe ens hem plantat a "Can Felicià". Una casa rural aprop de Besalú, perduda enmig de la montanya, on l'aigua sembla que tingui cos i pesi en el pal.ladar. Gaudint de bon temps hem passejat per Besalú. Llàstima que no ho sabíem, perquè la setmana vinent són festes i fan el Besalú Medieval. Així que ja ho sabeu. Hem dinat de gust i cotxe amunt hem traspassat de país. Olalà! La France!! Ens havien parlat de Céret molt bé i com que no estàvem gaire lluny ens hi hem atansat. La veritat és que ens ha decepcionat una mica. És una població d'artistes, bohèmia, amb sales d'exposicions d'art. Tot semblava idoni per impregnar-nos de cultureta, però potser no era el dia ni el moment. Suposo que s'ha de visitar quan fan fires o alguna cosa semblant. El que sí he vist és la cara dels francesos, que sembla que no hagin anat al lavabo en tres dies, amb aquella mala bava i poca educació...

Hem sopat en companyia de la resta de persones vils i hem anat a fer nones per llevar-nos amb un altre dia esplèndid. Xino-xano cap a Camprodón. Bonica vila, plena d'història i de llangonisses i fuets gegants. Els ulls em ploraven de desig davant d'aquells aparadors plens de pecats culinaris. Casualment hi havia una exposició d'armes, cotxes i estris varis de la guerra civil molt interessant i casualitats de la vida ens hem trobat amb uns gelidencs, la família jaquet-rossell, que també voltaven per allà. Hem dinat i hem tornat a la casa rural per fer una estona de piscina i relax, ja que no hi havia ningú. Amb un sol que espategava, l'únic que es feia sentir eren les mosques pesades fent-nos la guitza. Després del bany la panxa ens feia rum-rum, així que hem anat a fer un vol per Banyoles i com unes convilatanes més ens hem assegut a una de les terrasses de la plaça major a fer un gelat. La plaça bullia de gent i era agradable veure com nens i grans s'ho passaven d'allò més bé. Tornem a casa on el sopar es serveix a dos quarts de deu. Acaben d'arribar més persones vils. Aquests vénen de Deltebre. La resta són de Reus, St.Climent de Llobregat i nosaltres de Gelida. Tots junts hem sopat amanida de pasta i "pilotilles" (vaja, mandonguilles). Un altre dia esgotat...

Ja ha arribat l'hora dels adéus. Així que ens llevem per esmorzar, agafem maletes i ens disposem a marxar, quan l'home més vil de Deltebre ens sorpren regalant-nos arròs del país. Contentes pel regal ens dirigim cap alguna platja, encara no decidida. Acabem a Pals on ens deixem escalfar pel sol una estoneta. Seguim camí avall i ens parem a dinar a Tossa. No volem que això s'acabi però dissortadament tot té un final. Veníem de gaudir de la nostra festa major, hem fet unes mini vacances i seguirem amb la festa major de Vilafranca.

No vull ennoblir-me ...

Vacances

Pensava en una amiga que ara mateix està gaudint d'un viatge i en l'envenja que em produeix. Enveja sana, és clar. La veritat és que està en un país que, en principi, no se m'hagués acudit com a destí turístic: Sudàfrica. La qüestió, però, és viatjar i conèixer món. M'explicava que aniria a veure taurons, estruços i pingüins, entre d'altres coses. No ho hagués dit mai que hi havia pingüins al continent africà. Potser sóc una mica ignorant, no ho sé, però no els ubico allà. Ja us ho dic jo que necessito viatjar més... Perquè el món és un desconegut, ple de gent desconeguda, amb tradicions i costums ben curiosos que vénen de gust descobrir.

Un costum que em va deixar bocabadada té com a protagonista els indis. Però no els toros sentados, sino els de les vaques sagrades. Diuen que si una familia índia convida a una altra a casa seva serà ben rebuda i tractada. La pega és que quan retorni a la seva llar es trobarà la factura de totes les despeses que hagi fet durant l'estada. Ostres! I després diuen que els catalans som garrepes... Quina barra!

Quan un surt del país ha de saber ben bé on va, perquè sinó arribes al pol nord (ja són ganes, amb la rasca que fa. Uns 20 o 30º sota zero com a mínim) i resulta que és obligatori portar escopeta. Mare meva, ja em veig entrenant amb quatre llaunes de coca-cola aquí baix a una esplanada. Es veu que la possibilitat de trobar-te un ós polar és bastant gran i, és clar, si no vols acabar sent el seu sopar has de defensar-te.

Com a costum una mica ridícul el que fan a Anglaterra i que cada any surt per la tele. A qui se li acudeix llençar uns formatges per una montanya i començar a córrer per intentar atrapar-los? Total per guanyar un formatge!!! Es foten unes patacades...

Anar pel món és ben divertit i en veus de tots colors i per tots els gustos. Segur que més d'un estranger s'ha preguntat perquè els catalans fem torres humanes que no arriben enlloc al so d'un instrument que es diu gralla.

Coses de la diversitat. Bones vacances a tothom!!!!

4 parets

La xafogor m'esclafa contra el sofà i surto al balcó perquè el vent em despentini. Quin tastet de brisa més bo! L'aventatge de ser l'última de l'edifici és que no et molesten els veïns de dalt, perquè no en tens, ni et cauen unes calces desconegudes a la terrassa (je,je). Això sí, tot el sol és per a mi: quina calda! M'agrada mirar el meu nou pis, imaginant colors en les parets, mentre vaig buidant caixes i muntant estanteries. Encara tinc una feinada, però ja va prenent forma. No tinc cap pressa, ni cap obligació. Així que vaig fent al meu ritme, esperant que arribin les vacances i pugui gaudir de tot, assaborint els silencis del meu poble.

Caixes de records

Penso en pisos plens d'armaris plens. Plens de roba, plens de papers, plens d'estris de cuina, plens d'eines, plens de coses inútils... no n'hi ha de buits?. Penso en la gent que arreplega, amuntega, emmagatzema, guarda, col.lecciona... Penso en llums, en quadres, en caixes, en àlbums de fotos, en sabates, en olles, en postals...

Penso en algun regal horrible que no t'atreveixes a llençar a la brossa, en alguna peça de roba a la que has agafat carinyo i que no t'atreveixes a llençar a la brossa, en algun llibre que mai t'has llegit però que no t'atreveixes a llençar a la brossa (pecat,pecat)... Però hi penso tranquilament, perquè, de fet, tinc quatre coses. Penso en la gent que té tota una casa plena d'anys, amuntegada de records i entenc la mandra de fer una mudança. La mandra de cercar caixes, d'embalar, de saber on és cada cosa, de la por que es trenqui la vaixella de la iaia. Hi ha gent que es posa dels nervis!

Finalment, demà em donen les claus del pis. Aleshores ja podré començar la meva mudança particular.

De tot una mica

Cap de setmana complet i variat. Amb una xafogor que permet els tirants per la nit, divendres vam a anar a sopar a la pista. Nova temporada, nous llogaters. La veritat és que s'hi van lluïr. Tan sols tenien una carta, que havien de passar de taula en taula amb l'espera corresponent (es veu que l'impressor no va complir ). El contingut de la carta tampoc es que fos res de l'altre món: bocatas freds, bocatas calents, alguna tapa i quatre pizzes. Vam demanar tres cerveles, un vegetal i unes patates braves. Atenció: hora i mitja per servir!!! Increïble. La gent del voltant també estava desesperada. La veritat és que era tot una mica caòtic i ens vem queixar. L'amo ho va voler arreglar convidant-nos a un xupito, però el mal ja estava fet. Com no es posin les piles no tindran gaire clientela. Vam sortir esperitades cap a la plaça de la vila, on un trio musical amenitzava la nit. Vam obtenir taula a la terrasseta del cafè i a gaudir de ritmes coneguts.

A l'endemà cap a la platja, a Vilanova, on hi havia gent amb mesura i l'aigua estava neta i a bona temperatura (us ho dic jo que em costa vida i miracles entrar a banyarme). Dues horetes agafant energia solar i a dinar, que l'estòmac ja remuga. La sorpresa positiva del dia va ser el restaurant que vem trobar per casualitat i que recomano ferventment: Can Cabanyes (c/ comerç, 2), aprop de l'església. És un palauet, estèticament atractiu, amb dues sales grans que desprenen aires senyorials. La cuina, variada, bona i a preu asequible. No us faci por entrar i pujar les escales, val la pena.

Amb aquest bon regust retornem cap a la rambla a fer una ullada per les tendes. Encara que la temptació és grossa, la setmana que ve comencen les rebaixes. Així que ens mosseguem les billeteres i no ens deixem atrapar pel consumisme compulsiu. Això sí, es veu que amb la calor que fa ens agafa no se què i en passar per davant d'una fruiteria no ens podem estar de comprar melons i cireres. Vés per on.

Són les 5 i agafem cotxe per tornar a casa, que tenim ganes de treuren's el sorral que ens envaeix el cos. Una dutxa i un descans fins a les nou, que em recull la Maite i xino-xano anem cap al castell a sopar una crepe una mica resseca. Fet el mos, seguim castell amunt fins a la plaça del Pedró per assistir a un concert de música de cine. Ens passa el temps volant, escoltant els instruments i rient amb el toc humorístic del show. Satifestes pel dia profitós cadascuna segueix el seu camí, cercant el son que arribarà rendit.

Pim, pam, pum

Un terrat amb bones vistes, dos cavallets, una fusta, espelmes, coses per picar, un pollastre farcit amb pernil i porro, vi, cava i coca de crema. Decorat perfecte per una nit de Sant Joan de temperatura al punt, ni fred ni calor. La banda sonora espetega a les nostres oïdes en un ritme continu d'onomatopeies petarderes i els colors esclaten en el cel formant estels ficticis de vida efímera. El vent s'emporta pólvores i les esparceix sense criteri. Revetlla nostrada, festa pagana segons diuen, on el foc regenera i les bruixes retornen als seus ancestres.

Felicitats a tots els Joans i Joanes!

Il.lusió

Quan miro el meu compte corrent m'agafen atacs de riure. Treballo, guanyo un sou mileurista, intento no gastar gaire i la paraula estalviar és com una utopía del diccionari. Evidentment, amb aquest panorama el meu futur estava llogat i tenia dret a somniar amb coses pròpies. Encara gràcies que queden els drets abstractes, perquè els reals no te'ls garanteix ningú. Porto cinc anys vivint de lloguer, en un pis gran però mig atrotinat. Una cuina que cau a trossos, sense extractor (per molt que netejo t'enganxes a tot arreu), amb cuina de fogons, amb pica de marbre; una petita galeria on puc estendre la roba i si tinc sort no m'agafa pudor a fregits; un bany amb una cisterna que a vegades es trenca, un bidet que ocupa lloc i no faig servir i una banyera que no és ni dutxa ni banyera. Hi ha humitats, no hi ha calefacció (quins hiverns!) i a l'estiu et deshidrates. Les rajoles del terra són les mateixes que hi havia a casa dels pares i l'acabat de la cuina també, deuen ser de la mateixa tongada.

Fa dos anys em vaig apuntar a una promoció d'habitatges de lloguer jove (que bé, encara estic de bon veure,jejeje). Ha passat el temps, els han construït, els han acabat, han fet la convocatòria (em van admetre), van fer la llista definitiva (ja m'havien admès) i, finalment, va arribar el dia del sorteig (amb paperets i mà innocent). I m'ha tocat un!!! Quina sort! Ja era hora que em toqués alguna cosa... Sí, seguiré de lloguer, però en un pis més petitet però nou, amb pàrking, amb traster,amb ascensor, amb calefacció, amb finestres que tanquen bé, amb parets llises, amb rajoles sense flors, amb vitroceràmica, sense pudors, sense veïns a sobre....

Yupi!!!!!!

P.D: Feliç dia de la música (escolteu, canteu, balleu, toqueu, aneu a concerts, gaudiu).

Seguim la bona ratxa

Ja tenim data per a la fi del món. Segons el calendari maya passarem a millor vida el 2012, així que aprofiteu aquest quatrieni que ens resta, al màxim. És clar, que també al 2000 s'acavaba tot i encara estem aquí donant guerra. No sé quina mania té la humanitat de cercar un final per a la nostra existència. La qüestió és que mentre això passa algú s'ha proposat fer-nos la vida impossible. Ara diuen que ens tornen a pujar la llum un 5% i al novembre passarà tres quarts del mateix. És a dir, que en un any haurem tingut tres pujades que sumen un 11%. Fantàstic! També torna a pujar el petroli, per descomptat. Fa un any amb 20 euros omplia gairebé 20 litres de gasolina. Ahir que en vaig posar no arribava als 16 litres. També he sentit que volen fer-nos pagar per rebre trucades al mòbil, tal i com fan a Estats Units. Diuen que així les companyies abaratirien costos i rebaixarien els preus. Em fa més por que una pedregada. I les mil vegades que et truquen per vendre o publicitar alguna cosa, també ho haurem de pagar????? És indignant! Pagar, pagar, factures i més factures. Al final quedaran quatre rics í la resta acabarem amb un carro del Carrefour ple de cartrons i deixalles, barallant-nos per un banc en el que poder dormir.

Bogeria colectiva

Mare de déu senyor!! He anat a posar gasolina, perquè ja estava en reserva i quina gentada! Encara he tingut sort, perquè una companya de feina diu que ahir va fer mitja hora de cua per poder omplir el dipòsit. I pel doble de cuartos que fa un any, quina vergonya!!

I a la tarda he anat a comprar, perquè tenia la nevera demanant auxili i el mateix panorama. Semblava que havien arrassat el Mercadona. No quedava llet semidesnatada, ni llenties... Ens hem tornat bojos o què? D'acord que fan vaga de transports, però no és la guerra, ni s'apropa un huracà, ni res semblant. No vull ni pensar què passaria si arribés la fi del món. La gent començaria a excavar búnquers, emmagatzemar menjar, assaltar tendes, ves a saber. O potser ens mataríem els uns als altres. O fornicaríem com a bojos. Què sé jo.

La qüestió és que vivim en una societat alarmista que té por de perdre els privilegis adquirits i que s'adona que la bombolla acomodaticia en la que vivíem s'està començant a fer miques. I això només és l'inici! (segons ens informen els entesos).

Vides ofegades

La cosa no pinta bé i el panorama està molt negre. Tot es posa en contra i la paraula crisis està en boca de tothom. Avui comença una vaga de transportistes, els pescadors porten set dies sense sortir a mar, els taxistes també es queixen, els tipus d'interès pujen, les hipoteques pujen, els lloguers també, els bancs ja no deixen diners a ningú, i els nostres sous... és l'únic que no puja. El gasoil està pels núvols, el menjar està pels núvols, la vivenda està pels núvols, la llum està pels núvols. Cada cop hi ha més atur, cada cop hi ha més morosos, cada cop hi ha més drames personals. La gent gran no arriba a final de mes amb pensions ridícules i vergonyoses. La gent jove és la generació mileurista que té de tot i no té res. La gent separada i divorciada viu amb l'aigua al coll. I en general, la gent viu amb l'ai al cor.

Si això és vida, què ens depara el futur?.

Renferències

Les meves experiències ferroviàries actualment són molt puntuals, gairebé inexistents. El cul se m'ha acomodat al seient del cotxe. Ves, coses de la ganduleria. Haig de dir, però, que fins als vint-i-tants en vaig fer un bon ús i que d'històries vagoneres en tinc algunes i de tots colors.

Amb la meva mare anàvem a Barcelona amb tren, perquè ella amb el cotxe no s'hi atrevia. El cotxe el deixava a l'estació, que aleshores era un descampat. Sempre erem puntuals, nosaltres, perquè pel tren, ja se sap, el temps és relatiu. La qüestió és que pujàvem al vagó, no sense dificultat, ja que la distància que hi havia fins a l'esglaó era considerable i ens aposentàvem en aquells seients atrotinats de skay vermell. Si era hivern la calefacció et cremava la sola de les sabates i si era estiu baixaves la finestreta a tope aviam si es girava ventet. El final del nostre trajecte era Plaça Catalunya, el centre, on anàvem a cercar la roba que no teniem al poble. Cap als catorze o quinze anys el tren es convertia per la meva colla en la via d'escapament. No teníem cotxe i volíem començar a sortir. Així que els diumenges a la tarda, amb tota la il.lusió agafàvem el tren que ens portava al Drac de Vilafranca. I a l'estiu, amb els vagons plens de gom a gom, fèiem una hora de viatge per arribar a la platja de St. Vicenç de Calders. Els vagons estavem compartimentats i, entremig, hi havia l'espai fumeta, on la gent es podia permetre el luxe de fer quatre calades. Cap als divuit ja tocava anar a la universitat. Cada día, ben d'hora, agafava el tren on coincidïa amb algun company. Recordo petar la xerrada amb el Josep Mª, que sempre m'ha caigut molt bé, amb el Muni o amb la Mercè i partir-nos la caixa. Fins i tot la gent del costat acabava rient de manera dissimulada. Érem uns pel.liculeros. Nosaltres pujàvem a Gelida i encara teníem sort de trobar seient, però a Molins la cosa es congestionava i la gent havia de romandre de peu amb la cara d'un desconegut a menys d'un pam de la seva. El tren a vegades s'aturava sense causa coneguda i quan queien quatre gotes, aleshores, donaves el matí per perdut. Recordo molts moments aturats a la via, sobretot un a l'Hospitalet on vem estar més d'una hora, pujant i baixant del tren perquè no sabien si hauríem de fer transbord. Aquell dia amb la Mercè vem riure com mai, perquè hi havia un noi que anava vestit tipus George Michael al video de Faith i, és clar, ja vem tenir tema.

El tema revisor, que jo li deia ticketaire, també era divertit. Tots, no m'ho negueu, hem escapat alguna vegada d'ell. Abans no hi havia màquines i colar-te al tren era relativament fàcil. Era qüestió de vigilar on estava el revisor i fugir-ne. Un cop, però, la cosa va acabar molt malament. Era un matí fosc d'hivern. Vaig pujar al tren com cada dia, però aquell no vaig coincidir amb ningú. Així que vaig seure en un compartiment amb dues noies més. Tot estava tranquil, amb la gent mig endormiscada (el típic que se li cau el cap, que fa molta gràcia, jeje) o llegint, que era el meu cas. S'obre la porta i apareix el revisor. Tothom busca la cartera o a la butxaca i treu el tiquet degudament segellat. Uns seients més enllà el revisor desperta un noi i li demana el bitllet. I comença l'espectacle: el noi, que semblava anar borratxo o drogat, comença a dir-li que no en té de bitllet i el revisor li comunica que haurà de baixar a la següent parada. El noi, que delirava, parlava d'anar amb avió i es negava a moure's. Ens apropàvem a Castellbisbal (una parada desèrtica) i el revisor va fer l'avís corresponent. El tren es va aturar i al noi, sense parar de cridar, el van fer fora. Es van tancar les portes i el tren inicia la marxa quan, de sobte, la nostra finestra ens va caure a sobre en milers de vidres trencats. El tren es va aturar en sec. Les tres noies vem empal.lidir i ens vem aixecar per espolsar-nos tota aquella trencadissa. Tothom ens preguntava si estàvem bé. Jo em vaig posar una mica nerviosa i vaig agafar una cigarreta per anar a fumar. Vaig treure el cap per una de les portes i em vaig quedar glaçada. El noi que havia trencat el vidre, encara no sé com, havia caigut sota el tren i estava enganxat d'una cama. Ostres! No sé quanta estona van tardar a treure'l però va ser espantós. Aquest, per sort, ha sigut l'únic mal tràngul que he passat en un tren. La majoria de viatges han sigut divertits, com un que vem fer per anar a La Corunya amb l'esbart. No sé quantes hores van ser (deu, onze...) però vem explicar acudits, jugar a cartes, fer fotos... Esgotats però contents. I així un munt de records d'aquells trens cassolans, que van donar pas a uns trens nous de trinca, però més freds, més impersonals. Ara tot està mecanitzat. Et compres el bitllet en una màquina, fitxes en una màquina, gairebé ha desaparegut el revisor i quan surts has de passar per una altra màquina que fa de barrera. Vaja tot molt humanitzat. Veig les notícies i la que tenen liada amb les rodalies, l'ave i tot plegat. Quin merder! I penso: com voleu que deixi el cotxe a casa si tot funciona així de malament?

Últim capítol

En el segle XXI la lluita per les audiències és aberrant. És per això que encertar amb una bona sèrie és fonamental. Sempre hi ha temàtiques, però, que tenen el terreny guanyat amb tota seguretat, com són les sèries de metges. El boom va esclatar amb "Urgencias" als noranta, on totes ens enamoràvem d'un Clooney desconegut. Els èxits actuals en aquest apartat són "Anatomia de Grey" i, sobretot, "House", un metge malcarat expert en humiliar al personal i curar l'incurable. Aquí el metge que va arrassar va ser "Médico de família" (som d'una altra pasta en aquest país) o "Farmacia de guardia" (més clàssics, ves). Es veu que la societat d'avui és una mica massoquista, violenta, agressiva... i això es reflexa en el que surt per la pantalla. Fins i tot, seguint els passos dels Simpsons, han nascut "Padre de família" o "South Park". Les dues són molt més cíniques i gores que la seva antecessora. I seguint amb aquesta morbositat humana, la temàtica que ha triomfat per sobre de totes és la investigació policial forense. Van començar a Las Vegas, han seguit a Miami i , de moment, acaben a Nova York. C.S.I ha estat el puntal d'aquest gènere que, després, han copiat d'altres com "Sin rastro" o "Bones". I si no el que també agrada al públic són els personatges desconcertants com els de "Kyle X" o "Héroes", que ben bé no saps si són d'aquest món o d'un altre. Els que sí són d'un altre món són el superheroi de "Smallville", la vident de "Entre fantasmas" o "Buffy cazavampiros", que tenen una feinada en netejar el món d'éssers dolents... Sempre hi ha sèries més facilones de digerir com "Dawson crece", on veureu que la prota és la dona actual del Tom Cruise. I si el que voleu és glamour i frivolitat doncs ja sabeu "Sexo en la ciudad" o "Mujeres desesperadas".

Haig de dir, però, que les meves dues sèries predilectes són "Prison Break" i "Perdidos". M'agraden perquè són enrabassades, perquè no saps on aniran a parar, perquè la sorpresa és constant, perquè el ritme és trepidant, perquè hi ha bons personatges i, sobretot, perquè em fa por que no sàpigan com acabar-les. Encara que sembla que no s'hagin d'acabar mai.

Així que desde el meu humil blog un petit homenatge a tots els guionistes que deuen tenir les neurones resseques de tan pensar, als productors que aposten per formats arriscats, als actors que donen vida a les nostres fantasies i a tothom que fa possible petits moments de felicitat televisiva. Gràcies.

Capítol 3 ( TV3 )

A casa sempre hem sigut molt de TV3. Trobo que sempre s'han avançat en el panorama televisiu espanyol i han apostat per creacions pròpies, obtenint un èxit aclaparador.

Estarem d'acord que la sèrie estrella de TV3 va ser Dallas. L'entrada dels americans a les nostres vides va ser contundent. Per sempre més recordarem la Lucy i la Suellen, que eren uns pendons (les dues). Mai havíem conegut un dolent tan dolent com el J.R.

La cadena va apostar per sèries angleses que van tenir molt bona acceptació, com "Gent del Barri", que portava en antena anys i panys. Aquesta era tot un drama i ens mostrava problemes que la nostra societat no es volia plantejar, com l'abort o les drogues.

Els anglesos també ens van aportar una mica d'història amb "Jo, Claudi", aquell home que quequejava i que feia molta llàstima.

El que sí ens van donar els anglesos són molts somriures i unes sèries d'humor extraordinàries: "Els joves" (jo no oblidare mai les llenties del Neal), "Hotel Falwty" (Manueeeeeellll), "Allò, Allò" (la resistència més còmica), "Sí, ministre" (la política parodiada), "N'hi ha que neixen estrellats" (era com l'Urkel anglès), "L'escorçó negre" (el naixement d'un personatge, d'una estrella) i "Mr. Bean" (la consolidació).

I després de riure passàvem a les llàgrimes amb la primera gran sèrie de metges "A cor obert", on vem descobrir què era un desfibrilador.

Els migdias van donar pas a una sèrie australiana "Veïns", d'on van sortir la Kylie Minogue, el Guy Pearce o el Jason Donovan. I les tardes eren distretes perquè feien "Magnum" i les seves camises hawaianes o sortia la Sra. Fletcher resolent algun cas a "S'ha escrit un crim". També quedava alguna sèrie en blanc i negre com "Perry Mason" o alguna sèrie mig futurista com "La dona biònica". També vaig veure "Sherlock Holmes" ( per no veure-la, després d'haver-me llegit totes les seves obres), una de dones polícies "Cagney i Lacey", i ja més cap a aquí "Boig per tú" (que em feia força gràcia ) o "Tots cinc" (aquí ja m'agradava en Charlie, que ves per on ara és el prota d'una de les sèries que més m'agraden: "Perdidos").

D'altra banda TV3 va ser la pionera de sèries de producció pròpia amb "Poblenou". A partir d'aquesta en van sorgir un munt: "La Rosa", "Nissaga de Poder", "Estació d'Enllaç", "Secrets de família", "Laberint d'ombres" , "El cor de la ciutat" o "Vent del Plà". Sèries seguides amb devoció per tot Catalunya.

També la bis còmica ha tingut gran èxit en el panorama català: "Oh, Europa", "Oh, Espanya", "Tres estrelles", "Teresina S.A.", "Jet Lag" o "Plats Bruts" (la millor, sens dubte).

N'han fet moltes més però el meu cervell ja està sobrecarregat i les que falten ja deixo que les penseu vosaltres.

Capítol 2 (els 90 )

Els noranta va ser una dècada de nous formats, de noves temàtiques, d'intentar sorprendre l'espectador que estava acostumat a serials familiars. Encara, però, quedaven algunes sèries pijas que mostraven la nova generació amb nous models familiars i ambicions superlatives com "Sensación de vivir" o "Melrose Place".

A partir d'aquí crec que les línies es van dividir en dos: les sèries "diferents" i les sèries "sorpresa":

La mare de les sèries diferents és "Friends". Una sit-com divertida, amb personatges estranys, originals, simpàtics en les seves estrafalàries situacions. Va enganxar a milers d'espectadors que es veien reflectits en aquells joves, que volen ser independents però viuen en pisos compartits. Que cerquen l'amor, però els prínceps blaus ja no existeixen. Però que, sobretot, són amics. Han canviat els valors: la família passa a un segon plà i l'amistad a un primer plà.

A partir d'aquí sorgeixen moltes sèries amb personatges esbojarrats, que quan menys t'ho esperes es posen a cantar, a ballar o fan monòlegs humorístics. Dos grans exemples són "Doctor en Alaska" ( el lloc ja és peculiar, però els personatges no tenen desperdici ) o "Ally McBeal" (una advocada extremadament prima que no seria el prototip de jurista seriós ).

La mare de les sèries sorpresa és "Twin Peaks". Sap algú qui va matar a Laura Palmer? Sèries intrigants, amb trames més complicades que el cub de Rubick. Tothom es trenca el cap per intentar endevinar qui és l'assassí, però els guionistes ja s'encarreguen que no l'encertis mai. I es posen de moda les sèries policíaques, forenses, tan de moda en la dècada actual.D'altres sèries busquen la sorpresa en temes d'un altre món, en incògnites mai resoltes. Arriben els "Expedientes X". Que si combustions espontànees i extraterrestres capgrossos, embolcallats de la tensió sexual entre Mulder i Scully.

Mentre això succeïa als Estats Units, mare dels serials, aquí a Espanya triomfaven "Médico de família", "Farmacia de guardia" o "Periodistas". I començaven a despuntar sèries d'adolescents com "Al salir de clase" o "Compañeros". Portàvem molt de retard televisiu al país i s'apostava tímidament per a nous formats.

Capítol 1 ( els 80 )

Indubtablament la televisió ha exercit una influència en les nostres vides i s'ha convertit en un estri, gairebé, indispensable. Ara no parlaré de quin tipus de programes fan, ni quantes hores de mitjana la mirem, ni si és bo o dolent fer'ho. Simplement pensava en la gran quantitat de programes, notícies, concursos, pel.lícules, documentals i, sobretot, sèries que he vist al llarg de la meva vida. He començat a rememorar títols de sèries de tot tipus, desde les infantils de dibuixos animats, passant per les adolescents, les que m'han fet riure, les d'aventures, les policíaques, les de metges, les misterioses i les complicades d'entendre. N'hi ha moltíssimes!!! Centenars! I això que moltes no les he vist, d'altres ni les conec i un munt no me'n recordo. Em fa gràcia fer un repàs subjectiu d'elles. L'ordre no sé si ben bé és el correcte, però més o menys la cosa anava així:

* Dolça innocència - Trobo que els dibuixos animats d'abans eren més senzills, més tendres, però suposo que tothom pensarà que els seus eren els millors. Recordo que feia col.lecció de cromos de "L'abeja Maya" (amb el Willie i el Flip), i de "Don Quijote de la Mancha". Moltes sèries de dibuixos estaven protagonitzades per animals com "Banner i Flappy" (dos esquirols), "Yaki i Nuca (dos ossos) , la ja esmentada "Abeja Maya" (insectes) o "Los diminutos" (ratolins). Hi havia éssers no identificables com "David el gnomo" o "Los pitufos". I també éssers robòtics o del futur com "Mazinger Z", "Comando G" o l'inclassificable "Inspector Gadget". N'hi havia d'educatives com la mítica "Érase una vez el hombre", que va tenir la seqüela de "Érase una vez la vida". També estaven les més carrinclones com "Heidi" o "Marco" i les més literàries com "Don Quijote", "La vuelta al mundo de Willy Fogg" o "Dartacan y los tres mosqueperros". I estàvem en aquest món angelical i de cotó, quan va arribar el gegant japonès i ens va ensenyar aquells ulls extremadament grans, amb llàgrimes que no arriben a caure mai de la mà de "Candy, candy". Com podeu endevinar gairebé tots els dibuixos de quan jo era nena van ser en castellà, encara que de TV3 també en recordo, com els "Pacman" o els "Bobobops". Qui s'endú la palma segons el meu criteri, per l'impacte que va suposar, és, sens dubte "Bola de Drac". Un èxit rotund. A tothom li feia gràcia el Son Woku volant en el seu núvol, el vell verd del follet tortuga que salivaba mirant la Bulma i en Satanàs cor petit, que era molt i molt dolent. És clar, que no vull acabar aquesta etapa sense mencionar el "Dr. Slump", l'Arale i la vila del pingüí, que em feien riure molt. Després van venir, els "Doraimon" i els "Xin Xan", però seria inacabable.

Segur que llegint això heu tararejat alguna sintonia, oi?.

* Cruel adolescència- I dic cruel, perquè estàs en època de recerca i de descobriments. I et fots cada patacada... I t'emmiralles en la pantalla i vols ser com aquells protagonistes, que són guapos, que tenen aventures, que lliguen, ballen, riuen, viuen... I somnies!

La primera sèrie no ser quina va ser però és evident que la més vista, la més repetida, la més parodiada va ser "Verano Azul". Sí señor, tota Espanya va plorar amb "chanquete ha muerto". El guapo era el Javi, però a les nenes els hi agradava el Pancho i volien ser com la Bea. I els divertits eren el Tito i el Piraña.

A partir d'aquí haig de dir que totes les sèries que em vénen al cap són estrangeres. N'hi ha una que gairebé no recordo, però sé que a casa es veia i reien molt. Era "M.A.S.H.", que feia molts anys que ja s'emetia als Estats Units. Americana també era "Fama". Qui no se'n recorda d'en Leroy i de Bruno el pianista. Tots volíem ballar com ells. Suposo que en aquells dies les acadèmies de ball van rebre múltiples alumnes. Després van aparèixer les d'acció, les més pel.liculeres com "El coche fantástico", amb un cotxe amb vida pròpia i amb un equipament de sèrie (mai més ben dit) que tothom hagués desitjat; "El equipo A", amb quatre personatges d'allò més peculiars: el llest, el guapo, el fort i el boig; "McGyver", un bon noi que et construïa un helicòpter amb una goma de pollastre i quatre escuradents enganxats amb un xiclet; "Corrupción en Miami", on totes ens enamoravem de Don Jonhson i, com no, "V", on uns lagartos envaïen el món i menjaven ratolins. Aquesta última va fer molt de mal, perquè al cole la vem interioritzar i cadascú feia un personatge. A mí em va tocar la mare de la Elisabeth, vaja la que es lia amb un lagarto (ecs...). Gràcies a Déu no tinc cap trauma.

Com no van arribar els colobrots, amb famílies riques que es tiren els plats pel cap. La mare de totes és "Dallas", una americanada total on el protagonista, crec jo, era el whisky. Mai s'havia begut tant! De fet en J.R. no el van matar. Segur que va morir de cirrosis. Es veu que als rics això de la beguda els hi tira, perquè a "Falcon Crest" tenien vinyes i a l'Angela Chaning, que tenia una mala bava. Aquesta sèrie lluitava amb "Dinastía" que també s'emetia en aquells anys i on Joan Collins era l'estrella indiscutible.

De sèries més tontes n'hi ha a patades, vaja per adolescents. Sèries familiars, amb famílies exemplars i meravelloses. La més coneguda potser "Cosas de casa". Us heu quedat igual? Si us dic Urkel... Ahhh. Ara. He sido Yo?. També hi havia "Los problemas crecen", "Salvados por la campana"o "Alf" (un nino horrible bastant desagradable).

Tot això era als vuitanta que començaven amb "El gran héroe americano" (un superman de pacotilla), seguien amb "Cheers" (gran sèrie antecessora de les sit-comes), continuaven amb "Las chicas de oro" (la millor iaia de les sèries) i acabaven ensenyant pit i cuixa a "Los vigilantes de la playa).

Acabant aquesta dècada sorgeix una de les sèries amb majúscules: "Els Simpsons". Tan és si t'agrada o no, més o menys, la qüestió és que va trencar amb tot. Uns dibuixos per adults! Una cosa mai vista fins aleshores. I a més a mes, enginyosos, mofant-se de la realitat, criticant política i societat, parodiant personatges coneguts. Tothom coneix aquesta família, encara que mai hagis vist ni un capítol. Fins i tot, se n'ha fet una pel.lícula! És indiscutible que ha marcat tota una generació.

I fins aquí la primera tongada de sèries de la meva vida.... CONTINUARÀ.

A què juguen?

Fer cabanyes era la nostra major afició. De fet, teníem els ingredients idonis: una muntanya al darrere de casa, moltes branques i quatre nens amb ganes de divertir-se. Fa 25 anys no hi havia por i et deixaven campar a la teva. No havies de pensar què faries i amb qui ho faries.

Mirava la mare que feia les feines de casa i li deia: "voy a jugar". I no calia donar explicacions. Ella assentia i ja està. Anava a buscar als meus amics del castell (durant molts anys he viscut davant d'un castell o el que en queda). No és que visquessin al castell, era la zona. Tots erem del castell. Amb un castell de decorat com no havíem de fer cabanyes i guerres! Així ens passàvem el matí, fins que al migdia se sentien les veus de les nostres mares, que arrepenjades a les finestres, ens cridaven per anar a dinar. A la tarda agafàvem les bicis (una BH vermella) i donàvem voltes o fèiem carreres. A mí no m'emocionava gaire anar en bici, sobretot, perquè em fotia unes òsties que sempre arribava a casa esgarrinxada, amoratada, amb sang.., feta un cromo.

El que més m'agradava, però, era entrar a la casa abandonada. Era una casa molt gran que feia cantonada i que estava bruta i feta pols. Era divertit, perquè no feies mal a ningú i descobries coses inaudites. Allà hi havia entrat molta gent, perquè sempre trovàbem quelcom nou que s'havien deixat. La veritat és que les primeres fotografies de dones nues les vaig veure allà. Es veu que hi deurien anar joves a fer de les seves i deixaven les revistes obertes de bat a bat o penjàven posters a les parets. Però el que més m'agradava era la bodega, amb aquelles bótes gegantines plenes de teranyines. Era com un peli de por. Estava ple de senyals de trànsit i estris varis. Un dia vem sentir soroll a la part de dalt i, és clar, ens vem acollonir. Ens vem amagar entre bóta i bóta. Algú va baixar, va remenar, va agafar alguna cosa i va marxar. Desde la nostra posició no vèiem res. Vem esperar una bona estona abans de moure'ns. Mai vam saber qui era, però ja teníem l'anècdota per explicar. I així passaven els dies de la nostra infància, mai avorrida. I veus als nens d'ara que no saben jugar, que no es poden moure de casa, que diuen que s'avorreixen, que el màxim que mouen són els dits de les mans per fer servir l'ordinador o la psp. Què ha passat en els últims 25 anys? S'han perdut tantes coses...

Xup-xup

No sé si fer-me un conjur perquè m'agradi cuinar. És superior a mí. M'avorreix tot: pensar en la compra, anar fins al Mercadona, rumiar què em faig, com ho faig, amb què ho faig... No tinc paciència. Només de pensar-hi ja m'afarto. Hi ha gent que diu que cuinar relaxa. Doncs a mí ja us asseguro que no. Al contrari, em posa dels nervis. Si fos per mí sería caníbal i em menjaria la carn crua. I direu, tot és posar-s'hi. Sí,sí. Així de fàcil. Ja ho intento, ja.

Ho he intentat amb llibres de cuina: ingredients que no tinc, noms que no conec, dues hores de cocció!!!! Mare meva!! Els llibres descartats.

Segona opció: "libre albedrío". Obro la nevera, em deprimeixo. La torno a obrir i penso què puc fer amb els supervivents congelats. Total, que m'acabo fent amanides, pasta, carn (però sense gaires guarniments), una mica de peix i una mica de llegums. Vaja, tot ràpid, volta i volta, i res de salses ni acompanyaments.

Tercera opció: els "tupers" de la mama. Jo m'hi he negat rotundament. Ella de tant en tant alguna cosa m'endinya. Tampoc li faig un lleig però, en general, és una opció que no utilitzo.

He arribat a la conclusió que he perdut la batalla però no la guerra. Tampoc em moro de gana, però em fa una mica de vergonya no saber-ne més. Així que o m'apunto a algun curset de cuina per autoobligarme a aprendre'n o seguiré fent primitives; aviam si em faig rica i puc anar a dinar cada dia de restaurant. Això últim ho veig difícil.

Són les 12 del migdia i què haig de començar a fer? El dinar!!!!!!!!

No em mireu els peus

Arriba el sol, els tirants, les terrassetes, les cremes anticel.lulítiques, els biquinis atigrats, ... i la gent està de més bon humor. Tothom llueix el tipet, encara que no el tingui. Tothom ensenya la pell, encara que reflexi de blancor. Tothom sembla estar de vacances, encara que treballi de sol a sol. I tothom sembla alliberar als seus peus de la llarga letargia de l'hivern. Fins aquí, tot correcte. Però dic jo, abans de fer-ho, no els podríem adecentar una miqueta? És que a vegades hi ha imatges que fan mal a la vista, per no dir repugnància. I no em refereixo a dits torts, ulls de polls o malformacions..; em refereixo a brutícia, ungles (bé, més aviat urpes), durícies, talons ressecs. Tan difícil és fer una petita revisió abans de presentar-los en societat? Hi ha uns kits magnífics i ben barats que vénen a qualsevol supermercat. Amb tallaungles, "piedra pómez", tiretes per treure els calls... Coses pràctiques per cuidar els peuets que, de fet, amb el que aguanten ja s'ho mereixen que els hi fem una mica de cas. Us animo a fer-ne ús. Així podrem xancletejar amb orgull i entusiasme i no arribarem a extrems com els de la foto.

Sense Manies

" Mania: idea fixa, obsessionant; afecció desordenada i abassegadora per una cosa".

Dit així, resulta una mica terrorífic, però tothom en té de manies. És clar, que n'hi ha que són més curioses o extravagants que d'altres. La meva mania és mossegar-me les ungles. Ja ho sé, no en té res de curiosa, però és la que tinc. Això sí, mai ho faig en públic. Ho faig inconscientment, gairebé sense adonar-me. Si estic amb gent, cap problema. Ara quan arribo a casa i, sobretot, mirant la tele o una pel.lícula me les destrosso. Deu ser una manera de canalitzar els nervis, no ho sé. Mira que ho he intentat tot: posar-me bitxo, taparme-les amb tiretes (semblava Michael Jackson), posar-me ungles postisses... Res, no hi ha manera. Així que em quedaré amb aquestes ungles horribles i desastroses per la resta de la meva vida.

Una amiga meva també se les mossegava, però ella ho ha superat i ara llueix unes ungles netes o polides. Però ella en té una altra de mania i és que no suporta estar dreta. I no és que vagi cansada per la vida, ni que tingui quelcom a les cames. Qué va. És que no ho suporta. Sempre busca qualsevol lloc per aposentar el cul, ja sigui una cadira, en el millor dels casos, o un tros de mur, de vorera, d'escala...el que sigui per no romandre en peu. Per això no la veureu mai fent cues, el seu pitjor malson. Tot el que es pugui adquirir per internet, meravellós. El que sigui per no estar dos minuts dreta.

En tinc una altra, d'amiga (que bé en tinc dos) que la seva mania és molt graciosa. Tot el que es compra és una ganga. Samarretes de 3 euros, bolsos de 6 euros, cinturons de 2 euros... És una mania compulsiva, no hi pot fer res. És un perill passar per un mercat, paradeta o aparador. Que no hi hagi res més barat de 10 euros, perquè ella, que té un radar interior, ho veu i ja no ho pot parar. És superior a ella, s'ho ha de quedar. Aquesta mania és realment perillosa si no hi saps posar fre, però gràcies a Déu, encara no ha arribat a aquests límits.

N'hi ha tantes... De petita, quan anava en cotxe amb els pares, em dedicava a mirar les matrícules dels altres vehicles y a sumar els números que la composaven. O a comptar quans cotxes d'un color concret ens adelantaven durant un tros del trajecte. Petites manies que em distreien i que molta gent, segurament, també les té.

Aquestes són manies innocents, que no fan mal a ningú. N'hi ha que són realment de manual psiquiàtric. Perquè una mania es pot convertir en follia, en persecutòria, en obsessió malaltissa i aquestes ja no fan gràcia.

Cossos

Enquesta ràpida: saps situar el teu fetge?, quants òssos tenim?, quant de temps tardes en digerir un aliment?. Segurament, el 98% no donaria una resposta adecuada (jo inclosa). El desconeixement del nostre cos és tal que, avui, he quedat perplexa en veure l'interior d'un cos humà. Com podeu suposar he anat a veure l'exitosa exposició "Bodies". Déu-n'hi-do la gentada. M'ha fet gràcia el comentari d'una senyora: "no m'estranya que cada dia ens faci mal alguna cosa, n'hi ha tantes". Quina raó que tenia. I pensar que el que vèiem eren persones reals. No he tingut la sensació de que ho fossin, no m'ha fet cap angúnia. Però impacta poder veure el gran nombre de músculs, nervis i òrgans que podem arribar a encabir dins nostre. Som més complicats que qualsevol aparell electrònic, això segur. I sense llibre d'instruccions!

Impressiona també la part en que et mostren el desenvolupament d'un fetus, setmana a setmana. Una personeta minúscula que creix i es forma desde molt aviat, amb tots els ets i uts. Aquí donaria per establir un debat sobre l'avortament, però ara no em ve de gust.

Em sembla que l'exposició ja s'acaba, però si podeu feu una escapadeta i al.lucinareu.