Engabiats

Viure al carrer o viure en una gàbia. Tremenda decisió que han de prendre mil.lers de ciutadans de Hong Kong. Aquesta ciutat plena de gratacels, icona de la modernitat i les noves tecnologies és alhora una presó vivent. Una ciutat que soterra centenars d'individus que no poden pagar un lloguer (perquè són els més cars del món) i, molt menys, una vivenda i opten per viure pitjor que uns gossos en una gossera. Optar és un dir perquè el que fan és fugir del fred i la violència del carrer. Ciutat de dues cares on la riquesa i la pobresa són veïnes. A una banda la construcció del gratacel més alt del món. Al costat un edifici on viuen centanars de persones en unes gàbies de tres metres cuadrats amb un candau com a pany. On dormen i acumulen les seves poques pertinences. En habitacions plenes de brutícia, de pudors, de vides esquinçades, de gent malalta... Un garbuix d'esperances frustrades que són la vergonya d'una ciutat glamorosa. I com sempre hi ha algú que cada dia passa per davant i gira la cara per no veure la realitat.

Spain: marca registrada

Diners sota els matalassos com feien les nostres iaies (és que ara els bancs no són gens segurs..), dubtoses alcaldies que van trobar la gallina dels ous d'or, grans urbanitzacions ara desertes, tratjes sense factures ( Pilar Miró per quatre vestidets va dimitir, potser haurien de prendre nota), caçadors caçats que sí han dimitit. Aquests són els nostres líders, els que dirigeixen el cotarro, els que no s'havien d'estrényer el cinturó, més ben dit, la correa, perquè tot els hi anava de primera. Ara sorgeixen com a bolets, sota les rajoles, tothom és corrupte. El conegut i el desconegut. Tothom s'ha enriquit a costa dels mateixos pringats de sempre: la població, ignorant o no, que es deixa entabanar de mala manera amb paraules buides. I és que en aquest país fa uns anys que per fer-te ric només tens dues opcions: o et fas corrupte i especules o et presentes a un reality de la tele. La primera opció sembla que, de moment, està de cap a caiguda. La segona està per veure. Sinó sempre et queda ser president d'un club de futbol com el Xerès (líder de 2ª divisió). Això sí, acabaràs detingut i hauràs de dimitir perquè t'han enxampat enmig d'un tiroteig en un prostíbul. Paper idoni de qualsevol pel.lícula tipical spanish.

The end

Rebudes totes les explicacions el Sr. Sworoski ja podia tornar a casa. Allà l'esperava una benvinguda espectacular: veïns, companys de feina, el llibreter, el forner... Tothom volia saludar l'heroi del barri. Les dones li feien petons i els homes li donaven la mà o fortes abraçades. Ell somreia amb els ulls plorosos. Un cop va creuar la porta de casa seva va tornar el silenci. Va deixar anar un sospir i es va deixar caure a la butaca. De sobte, el ding-dong del timbre el va espantar una mica. Es va aixecar i va obrir la porta. Allà dretes, la mare i la seva filla li portaven un pastís de maduixes. Ell, sense pensar-s'ho gaire les va convidar a dinar. Oh, no es molesti! No, no és cap molèstia. Però la nevera està deserta... així que anirem de restaurant! Van girar cua tots tres en direcció a la porta d'entrada i en Sworoski va tancar amb clau una part de la seva vida. Sabia que d'ara endavant les coses serien diferents, perquè els reis, finalment, li havien concedit el seu gran desig: companyia.

...

El primer que veu en obrir els ulls és un gerro amb un ram de flors blanques, diria que són tulipes. Més enllà un altre llit buit amb llençols blancs i una ratlla blava. Alça una mica el cap i apareix una infermera que somriu i l'anima amb quatre paraules agradables: ja ho sap que és un heroi...! Un heroi? Es deu equivocar d'home. Està confús i els ulls interrogants cerquen respostes. Una nena, un osset de peluix i una mare agraïda entren a l'habitació i saluden la infermera amb certa complicitat, com si ja es coneixessin. La nena li fa dos petons i ell no enten res de res. La mare li dóna les gràcies i encara fa més cara de sorprès. No es preocupi Sr. Sworoski, el metge passarà a les dotze i li explicarà tot.

...

Mai havia sigut un home gaire decidit, però en aquell instant no s'ho va pensar dos cops. Va girar cua, va pujar les escales de dos en dos i va començar a esbotzar la porta del segon primera. Amb una força insospitada va aconseguir obrir la porta. Es va dirigir sense dubtar cap al balcó i va agafar la nena entre els seus braços molsuts. La va tapar amb el seu abric i van baixar escales avall com un llampec, estossegant pel fum. Quan van sortir al carrer se li va tirar al coll la mare desesperada i els veïns el van vitorejar i aplaudir fins a l'esgotament. No se'n recorda de res més perquè es va desmaiar i es va llevar en el llit d'un hospital.

...

Aquella matinada no l'oblidarà mai. Eren dos quarts de quatre. Se'n recorda perquè es va aixecar en sentir crits i va mirar els números vermells del despertador. Va parar atenció i va sentir veus: foc, foc!! Corredisses d'escales, cops de porta, xiscles histèrics... Amb poca agilitat es va aixecar, es va posar les sabatilles i va agafar l'abric llarg. Va obrir la porta de l'escala amb por i una fumarada negra el va envoltar ràpidament. Va començar a córrer escales avall sense veure-hi gaire, fins que va sortir al carrer. Tots els veïns s'amuntegaven a l'altra vorera. Quan anava a creuar la va veure. En un balcó, arraulida, una nena d'uns cinc o sis anys plorava. Apretava contra el seu cos un nino que, segurament, li havien portat els Reis. Era al segon pis.

...

En Sworoski arrossega les erres i les esses li rellisquen una mica. Encara li resta una mica d'accent que delata que no és del país. Per això s'enyora i se sent sol. Mai ha acabat d'adaptar-se del tot. La família fa més de deu anys que no la veu. No té esposa ni fills. I d'amics no se li coneixen. Té companys de feina (massa joves i estranys) i veïns ( massa joves i sorollosos). Ningú amb qui conversar. Tan sols creua alguna paraula amb el llibreter on compra els llibres, el forner on compra el pà i el metge de capçalera que li recepta alguna vitamina d'una lletra que ara no recorda. El silenci li remou les entranyes i cada any li demana als reis mags una mica de companyia.