No som números

20.000 rajos de sol que il.luminen la tristesa.
20.000 gotes de pluja que omplen pantans.
20.000 onades que donen energia per seguir endavant.
20.000 graus de suor que desprèn la pell de la terra.
20.000 branques que cerquen les seves arrels.
20.000 desconeguts que s'apunten al facebook.
20.000 ànimes que ploren en un racó.
20.000 pedres que formen murs de protecció o d'aïllament.
20.000 idees que cerquen inventors.
20.000 somriures que lluiten per no desdibuixar-se.
20.000 o 10.000 o 1.000 o un de sol. Tots i tot formem part d'una mateixa vida.
No sóc un número. Em dic Silvia.

Avarícia

Els éssers humans tenim tendencia a voler sempre una mica més. Sempre volem ser més feliços o tenir més amor o tenir més temps i, com no, tenir més diners. Volem ser o semblar més joves, més preparats, més i més i més. Está bé ser ambiciós, però si passes la ratlla et converteixes en avariciós. Perquè l'ambició et dóna empenta per aconseguir el que vols. Un cop aconseguit s'ha de saber parar i gaudir-ne. N'hi ha que no en saben i no tenen fre i acaben perdent el que tan d'esforç els hi ha costat. La meva avarícia és de pacotilla, perquè un cop vaig pensar que volia tenir més vida. Vaig agafar un rotulador i em vaig allargar la línia de la vida del meu palmell i, ja està, problema solventat. No vaig pensar, és clar, que amb aigua i sabó tot marxa. I em vaig quedar amb la vida que tenia, que ja m'estava bé.

Enveja

Gràcies a Déu o a qui sigui, d'envejosa no ho sóc gens. De fet és un tret que no he entès mai. Perquè això de torturar-se a un mateix és bastant idiota. L'envejós de mena vol obtenir la felicitat que té un altre, però en comptes de cercar-la per a ell mateix, el que fa és desitjar que a l'altre persona li vagi pitjor. Vaja, una bajanada. Una mena de ressentiment sense causa aparent, perquè l'altre persona, moltes vegades, ni se n'entera. Total que l'envejós viu amargat tot el dia desitjant el que no té. Hi ha envejosos que arriben a límits insospitats, difamant, enganyant i tirant per terra la imatge de l'envejat.

La millor frase que la defineix és la del filòsof alemany Schopenhauer : " L'enveja en els homes mostra com de desafortunats se senten i la seva constant atenció al que fan o deixen de fer els altres mostra com s'avorreixen".

Dia de les boles 3

Definitivament hi ha crisi. Us vaig dir al post anterior de boles, que tan sols faltava posar l'arbre gengantí de Nadal que presidia el nostre centre. Doncs no hi ha arbre!!! Es veu que valia una pasta i això que s'estalvien. Tampoc tenim festa de Nadal. Cada any s'organitzava una festa en una discoteca, que el centre llogava per l'ocasió i posaven cava i safates amb aperitius, pernil i coses d'aquestes. Hi havia unes lluites per les safates... Doncs tampoc hi ha festa! A mí m'és ben igual, perquè a la festa no hi anava ja feia temps, però, és clar, era un dia en que es creaven una de rumors... I amb això la gent podia xerrar durant tres mesos, jeje. De lot com que no hem tingut mai. Es veu que som massa treballadors i no els hi surt a compte. Ja té collons, amb la de pasta que guanyen i ni una trista barra de turró. Total, ni lot, ni arbre, ni festa... No sé si aquest any ens enviaran la típica postal de Nadal. Són capaços de fer fotocòpies o enviar-nos un mail. Tot sigui perquè la davallada en el seu marge de benefici no sigui tan gran. Això sí que és "espíritu navideño". El que faci falta, mentre no ens facin fora. Que el panorama està molt negre.

Mandra

Confesso que un dels meus defectes és la meva mandritis aguda. Em costa fer el primer pas. Em fa mandra tot: baixar les escombraries (perquè fa un fred...), anar a comprar el pa (perquè està lluny...), netejar (perquè sí...), fer-me el menjar (perquè haig de pensar què fer...). Vaja, que sóc la mandra en persona. Ara, quan aconsegueixo fer el primer pas sóc una màquina de treball. Tot queda lluent com una patena, compro per un mes sencer i tinc ganes de fer de tot. Vaja, que no tinc terme mig. Com a bona lirona (puc dormir nou i deu hores sense problemes), m'agrada mandrejar al llit, sobretot, a l'hivern, amb aquella escalforeta que et demana cinc minuts més. Que bé que s'hi està! No se sap qui és l'inventor del llit, però li dóno gràcies igualment (perquè Lo Mónaco encara no existia, no?). La qüestió és que a vegades em faig ràbia a mi mateixa perquè la mandra em pot i segueixo el lema equivocat: "deixa per demà el que puguis fer demà". Total, un desastre. Aviam si inventen una vitamina o alguna cosa per deixar de ser tan mandrosa. Amb la mandra que em feia escriure...

Ira

Hi ha moments en que la meva sensatesa es perd i entra en un lapsus d'alienació mental. És, aleshores, quan seria capaç de tot, fins i tot, de fer mal. Sona fatal, però és real. La meva ment crea situacions fictícies de terror. A vegades em faig por a mi mateixa. Tranquils, encara no estic boja del tot. Perquè hi ha coses que em superen i les armes reals s'acaben. La impotència es fa mestressa de la meva ànima i sucumbeixo a la ira. Ahir va ser un d'aquests moments. Un dia funest a la feina, on tot es capgira i el més fàcil es converteix en el pitjor dels problemes. El companyerisme esdevé enveja, recel i desconfiança. Tot es trenca i les veus s'alcen més del compte. Es diuen barbaritats i es giren les cares de fàstic. Les acusacions enverinen l'aire. És en aquest precís instant que jo, mal m'està dir-ho, arribaria a les mans i em quedaria tan a gust... Però no ho he fet mai, segurament, perquè encara em queda una mica de seny i de principis. Però és tan temptadora la ira...

He tingut un somni

Després de dos anys d'exhaustiva campanya, d'una cursa electoral sense precedents, d'hores i hores de televisió, de mítings, de vídeos, d'entrevistes, etc... ha arribat el gran dia. S'ha fet realitat el somni de milers d'afroamericans i han vessat llàgrimes perquè el tiet Sam s'ha rendit a un home negre. La gran Amèrica, la líder mundial, que es veu ofegada per la crisi econòmica, que viu arraulida pel terrorisme islàmic, que s'ha psicoanalitzat per primera vegada, ha posat les seves esperances en Obama. Un home amb aparença fràgil, amb veu tranquila i, sobretot, negre. Qui li havia de dir a aquesta Amèrica contradictòria, capaç del més extraordinari i del més aberrant, purista i tradicional, que a la seva CasaBlanca hi viuria un home Negre. Quin contrast de colors més necessari.

Potser ja estava escrit el seu destí, perquè el seu nom augura coses bones. Obama Barak Hussein. Barak, d'origen semita, significa beneït i Hussein prové de Hasan que significa bo, guapo o atractiu, segons el context. Només pot fer coses bones, no?

Esperem que les bones expectatives creades no se'n vagin a norris, perquè l'efecte rebot podria ser brutal. Que les paraules no se les emporti el vent i que aquest home doni color a la història mundial amb fets.

"Dia de les boles 2"

Finalment va arribar el "dia de les boles" i es va inaugurar oficialment el Nadal. Ara ja tenim tots els juguets ben exposats, els ornaments ben presentats i ja han posat els llums exteriors. Tan sols falten les boles gegants que pengen del sostre i l'arbre gegant que presideix el centre. Aquest arbre és tan gran que va ser el protagonista d'un anunci de la nostra gran empresa fa uns tres anys. I com no, falten les nadales taladradores de cervells. Amb això ja estarem preparats per l'època més odiosa a la meva feina. Parlo per mí, perquè qui vol fer-se una cuina o un bany en aquesta època? Ningú. Per tant, em prepararé per un altre any d'embolcallament de miralls, bàscules i gerres "brita" ( productes estrelles del meu departament ).

Una de les frases típiques del Nadal és: ¿què m'ho pots embolicar per regal? I jo tinc unes ganes de dir NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!!! Embolicar no és el meu fort i no m'agrada. El que embolico millor són els bocates de pernil, jeje. Sóc un desastre. Sempre em sobra paper, sempre. I se'm fan unes arrugues i uns bonys... El celo se'm rebel.la i els llacets sort que vénen fets. I que el regal vingui amb una caixa, perquè com sigui una cosa botaruda... apaga i vámonos. Com que els meus companys ho saben i són bones persones, moltes vegades m'ho fan ells. Perquè jo em poso nerviosa. I ja no et dic res si el client es queda mirant com ho fas, amb cara de: "va nena, que ets molt lenta i tinc pressa!!". Jo necessito tranquilitat, sense pressions.

El "dia de les boles" ja es va començar a notar aquesta pressió. Qui diu que hi ha crisi? Obren el dia dels morts i la gent en comptes d'anar al cementiri se'n va de compres!! El centre estava ple com un ou. Al súper hi havia cues a les caixes d'una hora!!!

Està clar que la gent no es vol quedar sense Nadal.