Renferències

Les meves experiències ferroviàries actualment són molt puntuals, gairebé inexistents. El cul se m'ha acomodat al seient del cotxe. Ves, coses de la ganduleria. Haig de dir, però, que fins als vint-i-tants en vaig fer un bon ús i que d'històries vagoneres en tinc algunes i de tots colors.

Amb la meva mare anàvem a Barcelona amb tren, perquè ella amb el cotxe no s'hi atrevia. El cotxe el deixava a l'estació, que aleshores era un descampat. Sempre erem puntuals, nosaltres, perquè pel tren, ja se sap, el temps és relatiu. La qüestió és que pujàvem al vagó, no sense dificultat, ja que la distància que hi havia fins a l'esglaó era considerable i ens aposentàvem en aquells seients atrotinats de skay vermell. Si era hivern la calefacció et cremava la sola de les sabates i si era estiu baixaves la finestreta a tope aviam si es girava ventet. El final del nostre trajecte era Plaça Catalunya, el centre, on anàvem a cercar la roba que no teniem al poble. Cap als catorze o quinze anys el tren es convertia per la meva colla en la via d'escapament. No teníem cotxe i volíem començar a sortir. Així que els diumenges a la tarda, amb tota la il.lusió agafàvem el tren que ens portava al Drac de Vilafranca. I a l'estiu, amb els vagons plens de gom a gom, fèiem una hora de viatge per arribar a la platja de St. Vicenç de Calders. Els vagons estavem compartimentats i, entremig, hi havia l'espai fumeta, on la gent es podia permetre el luxe de fer quatre calades. Cap als divuit ja tocava anar a la universitat. Cada día, ben d'hora, agafava el tren on coincidïa amb algun company. Recordo petar la xerrada amb el Josep Mª, que sempre m'ha caigut molt bé, amb el Muni o amb la Mercè i partir-nos la caixa. Fins i tot la gent del costat acabava rient de manera dissimulada. Érem uns pel.liculeros. Nosaltres pujàvem a Gelida i encara teníem sort de trobar seient, però a Molins la cosa es congestionava i la gent havia de romandre de peu amb la cara d'un desconegut a menys d'un pam de la seva. El tren a vegades s'aturava sense causa coneguda i quan queien quatre gotes, aleshores, donaves el matí per perdut. Recordo molts moments aturats a la via, sobretot un a l'Hospitalet on vem estar més d'una hora, pujant i baixant del tren perquè no sabien si hauríem de fer transbord. Aquell dia amb la Mercè vem riure com mai, perquè hi havia un noi que anava vestit tipus George Michael al video de Faith i, és clar, ja vem tenir tema.

El tema revisor, que jo li deia ticketaire, també era divertit. Tots, no m'ho negueu, hem escapat alguna vegada d'ell. Abans no hi havia màquines i colar-te al tren era relativament fàcil. Era qüestió de vigilar on estava el revisor i fugir-ne. Un cop, però, la cosa va acabar molt malament. Era un matí fosc d'hivern. Vaig pujar al tren com cada dia, però aquell no vaig coincidir amb ningú. Així que vaig seure en un compartiment amb dues noies més. Tot estava tranquil, amb la gent mig endormiscada (el típic que se li cau el cap, que fa molta gràcia, jeje) o llegint, que era el meu cas. S'obre la porta i apareix el revisor. Tothom busca la cartera o a la butxaca i treu el tiquet degudament segellat. Uns seients més enllà el revisor desperta un noi i li demana el bitllet. I comença l'espectacle: el noi, que semblava anar borratxo o drogat, comença a dir-li que no en té de bitllet i el revisor li comunica que haurà de baixar a la següent parada. El noi, que delirava, parlava d'anar amb avió i es negava a moure's. Ens apropàvem a Castellbisbal (una parada desèrtica) i el revisor va fer l'avís corresponent. El tren es va aturar i al noi, sense parar de cridar, el van fer fora. Es van tancar les portes i el tren inicia la marxa quan, de sobte, la nostra finestra ens va caure a sobre en milers de vidres trencats. El tren es va aturar en sec. Les tres noies vem empal.lidir i ens vem aixecar per espolsar-nos tota aquella trencadissa. Tothom ens preguntava si estàvem bé. Jo em vaig posar una mica nerviosa i vaig agafar una cigarreta per anar a fumar. Vaig treure el cap per una de les portes i em vaig quedar glaçada. El noi que havia trencat el vidre, encara no sé com, havia caigut sota el tren i estava enganxat d'una cama. Ostres! No sé quanta estona van tardar a treure'l però va ser espantós. Aquest, per sort, ha sigut l'únic mal tràngul que he passat en un tren. La majoria de viatges han sigut divertits, com un que vem fer per anar a La Corunya amb l'esbart. No sé quantes hores van ser (deu, onze...) però vem explicar acudits, jugar a cartes, fer fotos... Esgotats però contents. I així un munt de records d'aquells trens cassolans, que van donar pas a uns trens nous de trinca, però més freds, més impersonals. Ara tot està mecanitzat. Et compres el bitllet en una màquina, fitxes en una màquina, gairebé ha desaparegut el revisor i quan surts has de passar per una altra màquina que fa de barrera. Vaja tot molt humanitzat. Veig les notícies i la que tenen liada amb les rodalies, l'ave i tot plegat. Quin merder! I penso: com voleu que deixi el cotxe a casa si tot funciona així de malament?

Últim capítol

En el segle XXI la lluita per les audiències és aberrant. És per això que encertar amb una bona sèrie és fonamental. Sempre hi ha temàtiques, però, que tenen el terreny guanyat amb tota seguretat, com són les sèries de metges. El boom va esclatar amb "Urgencias" als noranta, on totes ens enamoràvem d'un Clooney desconegut. Els èxits actuals en aquest apartat són "Anatomia de Grey" i, sobretot, "House", un metge malcarat expert en humiliar al personal i curar l'incurable. Aquí el metge que va arrassar va ser "Médico de família" (som d'una altra pasta en aquest país) o "Farmacia de guardia" (més clàssics, ves). Es veu que la societat d'avui és una mica massoquista, violenta, agressiva... i això es reflexa en el que surt per la pantalla. Fins i tot, seguint els passos dels Simpsons, han nascut "Padre de família" o "South Park". Les dues són molt més cíniques i gores que la seva antecessora. I seguint amb aquesta morbositat humana, la temàtica que ha triomfat per sobre de totes és la investigació policial forense. Van començar a Las Vegas, han seguit a Miami i , de moment, acaben a Nova York. C.S.I ha estat el puntal d'aquest gènere que, després, han copiat d'altres com "Sin rastro" o "Bones". I si no el que també agrada al públic són els personatges desconcertants com els de "Kyle X" o "Héroes", que ben bé no saps si són d'aquest món o d'un altre. Els que sí són d'un altre món són el superheroi de "Smallville", la vident de "Entre fantasmas" o "Buffy cazavampiros", que tenen una feinada en netejar el món d'éssers dolents... Sempre hi ha sèries més facilones de digerir com "Dawson crece", on veureu que la prota és la dona actual del Tom Cruise. I si el que voleu és glamour i frivolitat doncs ja sabeu "Sexo en la ciudad" o "Mujeres desesperadas".

Haig de dir, però, que les meves dues sèries predilectes són "Prison Break" i "Perdidos". M'agraden perquè són enrabassades, perquè no saps on aniran a parar, perquè la sorpresa és constant, perquè el ritme és trepidant, perquè hi ha bons personatges i, sobretot, perquè em fa por que no sàpigan com acabar-les. Encara que sembla que no s'hagin d'acabar mai.

Així que desde el meu humil blog un petit homenatge a tots els guionistes que deuen tenir les neurones resseques de tan pensar, als productors que aposten per formats arriscats, als actors que donen vida a les nostres fantasies i a tothom que fa possible petits moments de felicitat televisiva. Gràcies.

Capítol 3 ( TV3 )

A casa sempre hem sigut molt de TV3. Trobo que sempre s'han avançat en el panorama televisiu espanyol i han apostat per creacions pròpies, obtenint un èxit aclaparador.

Estarem d'acord que la sèrie estrella de TV3 va ser Dallas. L'entrada dels americans a les nostres vides va ser contundent. Per sempre més recordarem la Lucy i la Suellen, que eren uns pendons (les dues). Mai havíem conegut un dolent tan dolent com el J.R.

La cadena va apostar per sèries angleses que van tenir molt bona acceptació, com "Gent del Barri", que portava en antena anys i panys. Aquesta era tot un drama i ens mostrava problemes que la nostra societat no es volia plantejar, com l'abort o les drogues.

Els anglesos també ens van aportar una mica d'història amb "Jo, Claudi", aquell home que quequejava i que feia molta llàstima.

El que sí ens van donar els anglesos són molts somriures i unes sèries d'humor extraordinàries: "Els joves" (jo no oblidare mai les llenties del Neal), "Hotel Falwty" (Manueeeeeellll), "Allò, Allò" (la resistència més còmica), "Sí, ministre" (la política parodiada), "N'hi ha que neixen estrellats" (era com l'Urkel anglès), "L'escorçó negre" (el naixement d'un personatge, d'una estrella) i "Mr. Bean" (la consolidació).

I després de riure passàvem a les llàgrimes amb la primera gran sèrie de metges "A cor obert", on vem descobrir què era un desfibrilador.

Els migdias van donar pas a una sèrie australiana "Veïns", d'on van sortir la Kylie Minogue, el Guy Pearce o el Jason Donovan. I les tardes eren distretes perquè feien "Magnum" i les seves camises hawaianes o sortia la Sra. Fletcher resolent algun cas a "S'ha escrit un crim". També quedava alguna sèrie en blanc i negre com "Perry Mason" o alguna sèrie mig futurista com "La dona biònica". També vaig veure "Sherlock Holmes" ( per no veure-la, després d'haver-me llegit totes les seves obres), una de dones polícies "Cagney i Lacey", i ja més cap a aquí "Boig per tú" (que em feia força gràcia ) o "Tots cinc" (aquí ja m'agradava en Charlie, que ves per on ara és el prota d'una de les sèries que més m'agraden: "Perdidos").

D'altra banda TV3 va ser la pionera de sèries de producció pròpia amb "Poblenou". A partir d'aquesta en van sorgir un munt: "La Rosa", "Nissaga de Poder", "Estació d'Enllaç", "Secrets de família", "Laberint d'ombres" , "El cor de la ciutat" o "Vent del Plà". Sèries seguides amb devoció per tot Catalunya.

També la bis còmica ha tingut gran èxit en el panorama català: "Oh, Europa", "Oh, Espanya", "Tres estrelles", "Teresina S.A.", "Jet Lag" o "Plats Bruts" (la millor, sens dubte).

N'han fet moltes més però el meu cervell ja està sobrecarregat i les que falten ja deixo que les penseu vosaltres.

Capítol 2 (els 90 )

Els noranta va ser una dècada de nous formats, de noves temàtiques, d'intentar sorprendre l'espectador que estava acostumat a serials familiars. Encara, però, quedaven algunes sèries pijas que mostraven la nova generació amb nous models familiars i ambicions superlatives com "Sensación de vivir" o "Melrose Place".

A partir d'aquí crec que les línies es van dividir en dos: les sèries "diferents" i les sèries "sorpresa":

La mare de les sèries diferents és "Friends". Una sit-com divertida, amb personatges estranys, originals, simpàtics en les seves estrafalàries situacions. Va enganxar a milers d'espectadors que es veien reflectits en aquells joves, que volen ser independents però viuen en pisos compartits. Que cerquen l'amor, però els prínceps blaus ja no existeixen. Però que, sobretot, són amics. Han canviat els valors: la família passa a un segon plà i l'amistad a un primer plà.

A partir d'aquí sorgeixen moltes sèries amb personatges esbojarrats, que quan menys t'ho esperes es posen a cantar, a ballar o fan monòlegs humorístics. Dos grans exemples són "Doctor en Alaska" ( el lloc ja és peculiar, però els personatges no tenen desperdici ) o "Ally McBeal" (una advocada extremadament prima que no seria el prototip de jurista seriós ).

La mare de les sèries sorpresa és "Twin Peaks". Sap algú qui va matar a Laura Palmer? Sèries intrigants, amb trames més complicades que el cub de Rubick. Tothom es trenca el cap per intentar endevinar qui és l'assassí, però els guionistes ja s'encarreguen que no l'encertis mai. I es posen de moda les sèries policíaques, forenses, tan de moda en la dècada actual.D'altres sèries busquen la sorpresa en temes d'un altre món, en incògnites mai resoltes. Arriben els "Expedientes X". Que si combustions espontànees i extraterrestres capgrossos, embolcallats de la tensió sexual entre Mulder i Scully.

Mentre això succeïa als Estats Units, mare dels serials, aquí a Espanya triomfaven "Médico de família", "Farmacia de guardia" o "Periodistas". I començaven a despuntar sèries d'adolescents com "Al salir de clase" o "Compañeros". Portàvem molt de retard televisiu al país i s'apostava tímidament per a nous formats.

Capítol 1 ( els 80 )

Indubtablament la televisió ha exercit una influència en les nostres vides i s'ha convertit en un estri, gairebé, indispensable. Ara no parlaré de quin tipus de programes fan, ni quantes hores de mitjana la mirem, ni si és bo o dolent fer'ho. Simplement pensava en la gran quantitat de programes, notícies, concursos, pel.lícules, documentals i, sobretot, sèries que he vist al llarg de la meva vida. He començat a rememorar títols de sèries de tot tipus, desde les infantils de dibuixos animats, passant per les adolescents, les que m'han fet riure, les d'aventures, les policíaques, les de metges, les misterioses i les complicades d'entendre. N'hi ha moltíssimes!!! Centenars! I això que moltes no les he vist, d'altres ni les conec i un munt no me'n recordo. Em fa gràcia fer un repàs subjectiu d'elles. L'ordre no sé si ben bé és el correcte, però més o menys la cosa anava així:

* Dolça innocència - Trobo que els dibuixos animats d'abans eren més senzills, més tendres, però suposo que tothom pensarà que els seus eren els millors. Recordo que feia col.lecció de cromos de "L'abeja Maya" (amb el Willie i el Flip), i de "Don Quijote de la Mancha". Moltes sèries de dibuixos estaven protagonitzades per animals com "Banner i Flappy" (dos esquirols), "Yaki i Nuca (dos ossos) , la ja esmentada "Abeja Maya" (insectes) o "Los diminutos" (ratolins). Hi havia éssers no identificables com "David el gnomo" o "Los pitufos". I també éssers robòtics o del futur com "Mazinger Z", "Comando G" o l'inclassificable "Inspector Gadget". N'hi havia d'educatives com la mítica "Érase una vez el hombre", que va tenir la seqüela de "Érase una vez la vida". També estaven les més carrinclones com "Heidi" o "Marco" i les més literàries com "Don Quijote", "La vuelta al mundo de Willy Fogg" o "Dartacan y los tres mosqueperros". I estàvem en aquest món angelical i de cotó, quan va arribar el gegant japonès i ens va ensenyar aquells ulls extremadament grans, amb llàgrimes que no arriben a caure mai de la mà de "Candy, candy". Com podeu endevinar gairebé tots els dibuixos de quan jo era nena van ser en castellà, encara que de TV3 també en recordo, com els "Pacman" o els "Bobobops". Qui s'endú la palma segons el meu criteri, per l'impacte que va suposar, és, sens dubte "Bola de Drac". Un èxit rotund. A tothom li feia gràcia el Son Woku volant en el seu núvol, el vell verd del follet tortuga que salivaba mirant la Bulma i en Satanàs cor petit, que era molt i molt dolent. És clar, que no vull acabar aquesta etapa sense mencionar el "Dr. Slump", l'Arale i la vila del pingüí, que em feien riure molt. Després van venir, els "Doraimon" i els "Xin Xan", però seria inacabable.

Segur que llegint això heu tararejat alguna sintonia, oi?.

* Cruel adolescència- I dic cruel, perquè estàs en època de recerca i de descobriments. I et fots cada patacada... I t'emmiralles en la pantalla i vols ser com aquells protagonistes, que són guapos, que tenen aventures, que lliguen, ballen, riuen, viuen... I somnies!

La primera sèrie no ser quina va ser però és evident que la més vista, la més repetida, la més parodiada va ser "Verano Azul". Sí señor, tota Espanya va plorar amb "chanquete ha muerto". El guapo era el Javi, però a les nenes els hi agradava el Pancho i volien ser com la Bea. I els divertits eren el Tito i el Piraña.

A partir d'aquí haig de dir que totes les sèries que em vénen al cap són estrangeres. N'hi ha una que gairebé no recordo, però sé que a casa es veia i reien molt. Era "M.A.S.H.", que feia molts anys que ja s'emetia als Estats Units. Americana també era "Fama". Qui no se'n recorda d'en Leroy i de Bruno el pianista. Tots volíem ballar com ells. Suposo que en aquells dies les acadèmies de ball van rebre múltiples alumnes. Després van aparèixer les d'acció, les més pel.liculeres com "El coche fantástico", amb un cotxe amb vida pròpia i amb un equipament de sèrie (mai més ben dit) que tothom hagués desitjat; "El equipo A", amb quatre personatges d'allò més peculiars: el llest, el guapo, el fort i el boig; "McGyver", un bon noi que et construïa un helicòpter amb una goma de pollastre i quatre escuradents enganxats amb un xiclet; "Corrupción en Miami", on totes ens enamoravem de Don Jonhson i, com no, "V", on uns lagartos envaïen el món i menjaven ratolins. Aquesta última va fer molt de mal, perquè al cole la vem interioritzar i cadascú feia un personatge. A mí em va tocar la mare de la Elisabeth, vaja la que es lia amb un lagarto (ecs...). Gràcies a Déu no tinc cap trauma.

Com no van arribar els colobrots, amb famílies riques que es tiren els plats pel cap. La mare de totes és "Dallas", una americanada total on el protagonista, crec jo, era el whisky. Mai s'havia begut tant! De fet en J.R. no el van matar. Segur que va morir de cirrosis. Es veu que als rics això de la beguda els hi tira, perquè a "Falcon Crest" tenien vinyes i a l'Angela Chaning, que tenia una mala bava. Aquesta sèrie lluitava amb "Dinastía" que també s'emetia en aquells anys i on Joan Collins era l'estrella indiscutible.

De sèries més tontes n'hi ha a patades, vaja per adolescents. Sèries familiars, amb famílies exemplars i meravelloses. La més coneguda potser "Cosas de casa". Us heu quedat igual? Si us dic Urkel... Ahhh. Ara. He sido Yo?. També hi havia "Los problemas crecen", "Salvados por la campana"o "Alf" (un nino horrible bastant desagradable).

Tot això era als vuitanta que començaven amb "El gran héroe americano" (un superman de pacotilla), seguien amb "Cheers" (gran sèrie antecessora de les sit-comes), continuaven amb "Las chicas de oro" (la millor iaia de les sèries) i acabaven ensenyant pit i cuixa a "Los vigilantes de la playa).

Acabant aquesta dècada sorgeix una de les sèries amb majúscules: "Els Simpsons". Tan és si t'agrada o no, més o menys, la qüestió és que va trencar amb tot. Uns dibuixos per adults! Una cosa mai vista fins aleshores. I a més a mes, enginyosos, mofant-se de la realitat, criticant política i societat, parodiant personatges coneguts. Tothom coneix aquesta família, encara que mai hagis vist ni un capítol. Fins i tot, se n'ha fet una pel.lícula! És indiscutible que ha marcat tota una generació.

I fins aquí la primera tongada de sèries de la meva vida.... CONTINUARÀ.

A què juguen?

Fer cabanyes era la nostra major afició. De fet, teníem els ingredients idonis: una muntanya al darrere de casa, moltes branques i quatre nens amb ganes de divertir-se. Fa 25 anys no hi havia por i et deixaven campar a la teva. No havies de pensar què faries i amb qui ho faries.

Mirava la mare que feia les feines de casa i li deia: "voy a jugar". I no calia donar explicacions. Ella assentia i ja està. Anava a buscar als meus amics del castell (durant molts anys he viscut davant d'un castell o el que en queda). No és que visquessin al castell, era la zona. Tots erem del castell. Amb un castell de decorat com no havíem de fer cabanyes i guerres! Així ens passàvem el matí, fins que al migdia se sentien les veus de les nostres mares, que arrepenjades a les finestres, ens cridaven per anar a dinar. A la tarda agafàvem les bicis (una BH vermella) i donàvem voltes o fèiem carreres. A mí no m'emocionava gaire anar en bici, sobretot, perquè em fotia unes òsties que sempre arribava a casa esgarrinxada, amoratada, amb sang.., feta un cromo.

El que més m'agradava, però, era entrar a la casa abandonada. Era una casa molt gran que feia cantonada i que estava bruta i feta pols. Era divertit, perquè no feies mal a ningú i descobries coses inaudites. Allà hi havia entrat molta gent, perquè sempre trovàbem quelcom nou que s'havien deixat. La veritat és que les primeres fotografies de dones nues les vaig veure allà. Es veu que hi deurien anar joves a fer de les seves i deixaven les revistes obertes de bat a bat o penjàven posters a les parets. Però el que més m'agradava era la bodega, amb aquelles bótes gegantines plenes de teranyines. Era com un peli de por. Estava ple de senyals de trànsit i estris varis. Un dia vem sentir soroll a la part de dalt i, és clar, ens vem acollonir. Ens vem amagar entre bóta i bóta. Algú va baixar, va remenar, va agafar alguna cosa i va marxar. Desde la nostra posició no vèiem res. Vem esperar una bona estona abans de moure'ns. Mai vam saber qui era, però ja teníem l'anècdota per explicar. I així passaven els dies de la nostra infància, mai avorrida. I veus als nens d'ara que no saben jugar, que no es poden moure de casa, que diuen que s'avorreixen, que el màxim que mouen són els dits de les mans per fer servir l'ordinador o la psp. Què ha passat en els últims 25 anys? S'han perdut tantes coses...

Xup-xup

No sé si fer-me un conjur perquè m'agradi cuinar. És superior a mí. M'avorreix tot: pensar en la compra, anar fins al Mercadona, rumiar què em faig, com ho faig, amb què ho faig... No tinc paciència. Només de pensar-hi ja m'afarto. Hi ha gent que diu que cuinar relaxa. Doncs a mí ja us asseguro que no. Al contrari, em posa dels nervis. Si fos per mí sería caníbal i em menjaria la carn crua. I direu, tot és posar-s'hi. Sí,sí. Així de fàcil. Ja ho intento, ja.

Ho he intentat amb llibres de cuina: ingredients que no tinc, noms que no conec, dues hores de cocció!!!! Mare meva!! Els llibres descartats.

Segona opció: "libre albedrío". Obro la nevera, em deprimeixo. La torno a obrir i penso què puc fer amb els supervivents congelats. Total, que m'acabo fent amanides, pasta, carn (però sense gaires guarniments), una mica de peix i una mica de llegums. Vaja, tot ràpid, volta i volta, i res de salses ni acompanyaments.

Tercera opció: els "tupers" de la mama. Jo m'hi he negat rotundament. Ella de tant en tant alguna cosa m'endinya. Tampoc li faig un lleig però, en general, és una opció que no utilitzo.

He arribat a la conclusió que he perdut la batalla però no la guerra. Tampoc em moro de gana, però em fa una mica de vergonya no saber-ne més. Així que o m'apunto a algun curset de cuina per autoobligarme a aprendre'n o seguiré fent primitives; aviam si em faig rica i puc anar a dinar cada dia de restaurant. Això últim ho veig difícil.

Són les 12 del migdia i què haig de començar a fer? El dinar!!!!!!!!