Nadalejant

Ja sabeu que això de les festes nadalenques a mí ni em va ni em vé, ni fu ni fa, ni estira ni arronsa... Deu ser que el fet de treballar en uns grans magatzems i no tenir fills són arguments importants per pensar així. Però també haig de dir que, encara que un no vulgui, no saps perquè ni com, l'anomenat esperit nadalenc t'envaeix i et vénen unes ganes sobtades de salvar el món i d'erradicar la pobresa. Evidentment, la meva part racional em fa veure de seguida que això no és possible, així que el que intento, si més no, és ser més bona persona. Segurament hi haurà algú en desacord (que jo sigui bona persona ), però no discutiré les impressions personals de cadascú. No sé si me'n surto gaire bé, la veritat, perquè em costa déu i ajuda això de les relacions interpersonals, però mira, la intenció és el que compta, no?? Així que, malgrat tot us desitjo bones festes i bona entrada d'any. I que el 2011 ens porti mooooooltaaaa feina!!!!1

Sta. Llúcia

Ahir va ser un gran dia. Un dia d'aquells farcit d'amics, de rialles, d'emocions... Ahir era dia de festa al poble: Sta. Llúcia! Lluïment de l'esbart, passejada per la fira d'artesans, repartiment d'escudella i botifarra i al vespre, espectacle de foc i diables. Tradició i festa que remunta any rera any, cercant el vincle entre passat i present renovador. I així ho vem fer. Ens vem retrobar les amigues, vem gaudir de la festa, vem assaborir l'escudella d'una amiga valenta i (novetat d'enguany) ens vem quedar tancades mitja hora a l'ascensor!! Mira, no m'havia passat mai... Suposo que el fet que l'ascensor era nou, que no estàvem en un vintè i que passava airet va fer que estiguèssim ben tranquiles, xerrant i rient, fins que ens van obrir la porta. Últimament ens passa de tot, jejje. Sort que sempre ho podem explicar com anècdota i té un final feliç. A causa d'aquest entrebanc ens vam perdre els diables petitons, però vem poder participar del Llúciafoc i tornar a casa amb un somriure als llavis.

Follim, follam..

Fa una setmana vaig anar a la perruqueria, plena de dones amb el cap empastifat de colors indefinits i secadors a tota màquina. Però la qüestió no és aquesta. La qüestió és que una d'elles, atemorida per aquella pinta que reflectia el mirall, va dir que no volia semblar una "pilingui" amb aquell color "rubia de bote" que tots coneixem. La perruquera li va dir que no es preocupés, que sempre queda més fosc del que sembla. I l'altre va contestar que, de fet, uns dinerons extres no li anirien malament però que el seu marit li deia: " tú si te metes a puta mueres virgen". Ohhhhhhh!!!! Casi m'ennuego amb un sugus que mastegava. Quina frase més despectiva! La dona es queixava que el marit ja no li rascava l'esquena, vaja ni l'esquena ni res. Total, que totes van començar a remugar i a queixar-se que si ja no fan res o no tan com abans, que si l'avorriment, que ni se les miren... Carai, tú, quin drama! Allò no em quadrava: si els homes es queixen que elles sempre tenen mal de cap i, resulta, que elles es queixen que ells ni les miren ni les toquen. On rau el quid de la qüestió?? Mira que en som de complicats els ésser humans. Jo proposo que hem de tenir més relacions sexuals!! Encara que faci mandra, encara que et faci mal tot... que la cosa després s'anima i acaba bé, home!! No us apalanqueu, que les coses s'apaguen i després ja no hi ha qui ho encengui. Perdó, sí hi ha qui ho encengui: un altre, jejeje!!! Deixeu de remugar i a la feina. Que el món s'acaba!!

En bones mans

Patir de mal d'esquena és com una creu que em tocarà ja de per vida. Aquests dies a la feina no parem de moure coses d'un cantó cap a l'altre perquè estem d'obres. Així que arribo a casa baldada i dormo d'una tirada nou hores. Això del mal d'esquena va començar farà quatre anys. Primer vas al metge i, és clar, que si calmants, antiinflamatoris, punxades, etc... Total, un mes i mig de baixa, sense gaire milloria. Vaig decidir que mai més em prendria un "Miolastán" (relaxant muscular que et fa entrar en un estat de tontitis aguda a càmera lenta). Vaig anar tirant fins que un dia em vaig quedar clavada en posició "Chiquito" i amb cara de pena em vaig presentar al fisio que tenia al davant de casa. El noi em va mirar i va dir: és una urgència, no? I jo vaig assentir amb els ulls plorosos de ràbia. Sort que anava depilada (un tema essencial per a les noies en situacions extraordinàries) perquè aquell noi, que feia cara de bon jan, em va deixar amb calces i sostens. La veritat, anar a un fisio és una mica fred: una sala bastant asèptica, un silenci incòmode i una persona que et demana que facis unes coses una mica extranyes. Tothom pensa el mateix: que si unes plantetes quedarien molt mones, que un fil musical relaxa l'ambient (perquè sinó estàs tota l'estona atenta a tots els sorolls que pot arribar a produir el teu cos); que si allò que et fa fer és normal??? La qüestió és que vaig sortir de la consulta ben dreta, gràcies a aquelles mans miraculoses i quatre catacrocs d'òssos. Es veu que se'm bloqueja la cadera i això em pinça el nervi ciàtic i bla,bla,bla... Total, que vaig passar una bona temporada fins fa dos mesos que torno a renquejar. Ara he anat a una noia, que és com de la casa, i també m'ha deixat en roba interior i hem fet postures impossibles i més o menys m'ha arreglat. Ha sonat una mica sexual, no??. Res és el que sembla. Si us digués que em va explicar que hi ha fisioterapèutes que utilitzen tècniques invasives.., vaja que treballen desde dins, és a dir, que es fiquen pels forats més íntims del cos humà. Ostres, diu que és molt efectiu, però que voleu que us digui. Només em faltaria que, a més a més d'anar mig torta, un desconegut em fiqués el dit al cul i jo encara li hagués de donar les gràcies per curarme tots els mals. Mare meva, espero no haver d'arribar a aquest moment cul-minant, jeje.

A l'aventura!!!

Últimament m'ho passo teta!!! Això de fer el mico és fantàstic. Et fa sentir un Indiana Jones de pacotilla. Ja ens teniu pujant per cordes, travessant ponts penjats, tirant-nos per tirolines i llençant-nos al buit com Tarzan, d'arbre en arbre. És una experiència totalment recomanable i s'hi pot anar en família, amb amics, amb tothom. Enmig d'un entorn envejable, allà pel Montseny, hi ha "Selva aventura", un espai lúdic on pots passar unes hores jugant, on pots deixar anar l'adrenalina i passar una tarda de diumenge diferent. Us ho recomano.

Un globus, dos globus, tres globus...

Agafar un globus, aquesta era la qüestió. En el bon sentit de la paraula, s'entén. També podíem agafar una turca, jeje. Quin país amb doble sentit. En principi, la idea era no fer l'excursioneta perquè vas sumant i al final hauré de fer unes cantonades per poder apoquinar els dinerons. Però, és clar, et trobes al mig de la Capadoccia (un dels millors llocs del món per volar en globus), el guia et diu quatre coses i què has de fer, ehhh!!! Donçs pujar. Així que a l'endemà et lleves a les 4:45h de la matinada, et dutxes, et vesteixes i baixes a recepció, amb la mala sort que cauen quatre gotes i, aleshores, després de deu minuts d'espera et diuen que avui no pot ser pel mal temps. AGHHHHH!!! Total, cap al llit de tornada. A l'endemà repetició de la jugada. Però avui, sí. Fa bon dia. Ens porten en furgoneta a un descampat i ens donen d'esmorzar. Paguem l'excursioneta i ens apropen cap al nostre globus. N'hi ha un munt!! Quina gentada!! Haig de confessar que jo sóc una mica cagueta per aquestes coses, així que us podeu imaginar que la cara que faig a la foto és totalment un posat, jeje. Comencen a inflar els globus i ens introduïm en la cistella. Hi caben setze persones i el "globero" conductor. Total, que allò comença a pujar de mala manera. I puja, i puja, i puja. I la cosa impressiona una miqueta, la veritat. Però, després del primer impacte tot transcórrer amb total tranquilitat. La cistella no es mou gens ni mica i, tothom, càmera en mà no para de fer fotos. Comença a sortir el sol i la visió espectacular del paisatge volcànic de la Capadoccia ens envolta màgicament. Ha valgut la pena decidir-nos. Això sí, fa un fred que pela!

Al voltant nostre uns cinquanta globus que van amunt i avall per fer gaudir als guiris de torn. Tots estem bocabadats i meravellats. Llàstima que se m'acabin les piles de la càmera al bell mig del cel i no tingui recanvi, jeje. Sort que encara he pogut fer algunes fotos per portar proves. Una hora volant pels núvols i, finalment, arriba l'aterrament que també va ser espectacular. Vem aterrar, directament, sobre el remolc de la camioneta! Un crack el conductor. A la primera i sense entrebancs. Per acabar ens van donar uns pastissets, una copa de cava ( bé, del que fos, perquè la marca no la vaig veure) i un diploma de vol. Així que si algún dia teniu el dubte de pujar en un globus, la resposta és clara: SÍ!!!! Una altra experiència única per la memòria.

HAMAM

Un viatge experimental, sí senyor. No hi ha res com marxar del país per provar coses noves. Coses gens estranyes d'altra banda: un bany turc. I això ho havíem de provar, tan sí com no. No volíem anar al típic i turístic "Cemberlitas" ( massa gent amuntegada ), però tampoc anar a parar vés a saber on. Així que, per internet ( gràcies per aquesta eina tan fructífera!! ), vaig trobar un que em va semblar prou interessant: Suleymaniye Hamam. I vem encertar de ple ( ara em posaria una medalla i em faria petons a la galta, però no m'arribo ). Us el recomano ferventment. Per 35€ passes calor, sues com un porc, et foten una tundra que et fan mal tots els músculs del cos, et tiren aigua fresqueta, et renten el cap amb un sabó d'aquells d'abans i t'emboliquen amb tres tovalloles i a prendre un apple tea. A que sona bé?? D'acord, no sona gens bé, així que ho explico una mica millor.

Arribes al lloc en qüestió, situat al costat de la mezquita més gran, que no vem poder visitar perquè estava en obres (quina ràbia), Suleymaniye, i et trobes en un edifici del 1550 fet pel mateix arquitecte de l'esmentada mezquita. Nosaltres portàvem biquini, però sinó ells te'n donen un (pestemal) que semblen les estovalles de casa i que fan conjunt amb una tovallola que també et donen. Portàvem xancletes, però això no va colar i ens van donar una mena de sandàlies de fusta, tres números més grans, que ens facilitaven molt caminar amb gràcia i salero. Amb aquestes pintes entres a la zona del caldarium i et deixen 30 minuts suant com una mala cosa que, fins i tot, les parets suen i no és broma. Teníem tota la sala per nosaltres i aleshores van entrar dos nois amb una parella de ¿japonesos?. I aquí és quan t'acollones, perquè comences a sentir, buum, baam, choof, tot ressona i semblen que estiguin apallissant els pobres chinitos. I t'agafen ganes de sortir corrents perquè saps que les pròximes serem nosaltres. Transcorreguda la mitja hora els filipins surten xops de dalt a baix i amb prou bona cara. Jo, que m'he marejat una mica amb tanta caldufa, ja tinc ganes que em tirin tota l'aigua que vulguin. Entren dos nois nous i ens porten cap a la sala de "tortura". Ens fan seure i amb un guant de cri ens treuen tota la porqueria del cos. Ens tiren aigua, ells també se'n tiren constantment. Ens pregunten el nom i d'on venim, allò de trencar el gel suposo, perquè ara aquests tios ens fotran les mans per tot arreu. El meu es diu Nuri, que aquí és nom de noia però allà no. Ens estiren sobre un marbre cap per avall com si fossim un entrecot i ens ensabonen. Comença el massatge més complet que m'han fet mai. Em feia mal tot!!! Mare meva!! I em va petar no sé quants ossos. Fins i tot, se'm va escapar un "òsties". Ho sento, no ho vaig poder reprimir. Mitja hora, amunt, avall, per davant, per darrera, els peus, les cames, els braços, l'esquena, el cap... I vinga remullar. Finalment, una ensabonada de cap. Just per semblar una rata esporuguida. Embolcallament de tovalloles i a seure per pendre un altre apple tea, relaxades i atontades totalment. I la sessió es dóna per acabada, així que pujem a cambiar-nos i marxem amb un somriure a la cara i amb la sensació d'haver viscut un moment innolvidable.

Turquisland

Marxar de vacances quan tothom ja ha passat el trauma post-vacacional és fantàstic. I més quan és una situació improvitzada i decidida en un parell de minuts. Res com coincidir, decidir i reservar. En realitat el destí no és del tot desconegut per mí, repetint país però no situació geogràfica. Si hagués de definir el viatge en tres paraules serien: caos, contrast i relax.

Marxem un diumenge al capvespre tot de catalanets, amb una mitjana d'edat bastant elevada. El vol transcórrer sense incidències. Això sí, les hostesses són les més antipàtiques que m'he trobat mai i només parlen anglès. Haig de dir que el meu nivell de l'idioma és bàsic, vaja el que recordo de BUP. Tot i així, em veig obligada a fer de traductora dels senyors del costat, que són grans i no entenen que els hi diu aquella noia maleducada, que ni somriu, ni fa cap esforç per comunicar-se. En baixar de l'avió ens adonem que el comentari és general i que aquestes hostesses han causat furor. Arribem a Istambul a les dotze de la nit i aqui descobrim que els russos tenen més cara que esquena. Resulta que en arribar s'ha de pagar el visat i després passar el control de passaport. Ells que deuen anar a Istambul, com aquí es va a Andorra, ja s'ho saben i es separen en dos o més cues. Per tant, quan et penses que la filera avança comencen a aparèixer russos que es colen amb tota la barra, dient que més endavant els espera algú. Ni els crits, ni les males cares, ni algun intent de barrera humana..., res els atura i passen olímpicament de tot i tothom. La cua es fa insuportable i, finalment, després de dues hores ja podem dir que som a dins. Cerquem el guia ( una mena de turc italianitzat amb més gomina que gràcia), pujem al minibús i a les tres de la matinada ens estirem en un llit extrany però alhora tan desitjat. Demà comença la nostra rua particular.

Solucions miraculoses

Hi ha coses que semblen que et solucionin la vida com, per exemple, el KH7, que t'ho deixa tot com una patena i treu la ronya més incrustada de l'univers. Segurament molt bó no ha de ser i d'aquí a uns deu anys diràn que porta no sé quin àcid il.legal, greument perjudicial per a la nostra salut. Però de moment, mira que contents que estem!!!

I què me'n dieu dels repel.lents!! No aquell veí, no. Ara parlava dels mosquits i d'altres mutants no identificats. És un salvador de l'ecosistema, perquè l'ésser humà ja s'hauria extingit si no fos per aquest líquid d'olor insuportable. D'aquí deu anys sabrem que està compost, entre d'altres coses, per unes gotes de KH7.

I digueu-me si no hi ha res millor que la Thermomix, eh!!!! Hi fiques un enciam, dos ous, una pastanaga, all, dues cebes, una mica de julivert i surt un rodó farcit de rovellons!!! Fantàstic!!! No netejar-la ni amb KH7 ni amb repel.lent si voleu arribar als 40.

I l'aspiradora robot. OHHHHHHH!!!! Va sol per casa, com si fos un gosset. Dreta, esquerra, gira i torna a començar. Brutal!! Si hi fiques unes gotes de KH7 també et poleix el terra em sembla...

I ara mateix no se m'acudeix res més....

Esquizofrènica?

La resposta sembla fàcil però no ho és. Perquè així em sento a vegades, entre dos móns que no es comprenen i, fins i tot, no es respecten. I això em produeix ràbia, ràbia i més ràbia i també impotència per no saber defensar quelcom que em sembla tan normal i senzill de comprendre. No he sigut mai de fronteres, ni banderes, ni consignes, ni radicalismes. Em sento catalana de cap a peus i, per això, vaig assistir a la manifestació, perquè crec que la presa de pél és considerable. No he llegit l'Estatut, no en sé gaire de política, però el meu seny em diu que quatre anys donant voltes a termes, paraules i significats són masses per no ofendre el sentit comú. Els catalans, sempre dialogants, oberts, prudents, entomant-les a tort i a dret, viatjant amb un escut de protecció per no sentir-te assenyalat, mal mirat o menyspreat segons en quins llocs. Sempre preparats per informar: el que us diuen no és així, si visquessis allà ho comprendries, el català és la nostra llengua..., com justificant que ets català i no som tan dolents com ens pinten. I dins aquesta esquizofrènia a l'endemà de la manifestació vaig mirar el partit de "La Roja" i, vés per on, no em fa vergonya dir que em vaig alegrar que guanyessin. Sense coets, ni crits, ni grans algarabies, però amb l'emoció del gol d'Iniesta, perquè l'esport és això, emoció i no política.

Ex-presidenta

Diumentge vaig deixar el meu càrrec. No, no sóc pas política ni res d'això. Vaig deixar de ser la presidenta de l'escala, jeje. Uff, quin pes que m'he tret de sobre. S'ha de dir que tampoc ha sigut tan horrible i que encara ho he fet prou bé, que m'han felicitat i tot, eh! És curiosa la convivència veïnal perquè hi ha de tot i de tots els colors posibles. Aquí tots som joves i ens portem prou bé, però cadascú té les seves manies, oi? En tot edifici trobareu uns decoradors frustrats. Són aquelles persones que no saps perquè es passen el dia movent mobles d'aquí cap allà, de dreta a esquerra i arribes a la conclusió que o bé netejen molt i a fons o bé no estan contents amb la seva distribució de pis. La qüestió és que els veïns de sota estan molt contents i feliços de formar part d'aquesta redecoració constant. També trobem en qualsevol bloc els típics que passen de tot; no van a les reunions, no ajuden en res, no s'interessen en cap tema. Això sí, després vénen a queixar-se de coses inaudites i, és clar, has de posar aquella cara de t'escolto però quina cara que tens, m'enteneu oi? També hi ha veïns que es creuen els amos de l'edifici i, a banda del seu pis, s'apropien d'altres zones comunes per poder encabir tots els estris que no caben a casa seva o al traster. Total, que un dia entres al pàrquing i sembla que estàs a la segona planta de El Corte Inglés. També tenim els que es preocupen una mica massa i tot, no hi ha terme mig. Són els que són una mica pesadets: que si no van les llums, que si podríem posar això aquí, que si hauríem de trucar perquè facin allò altre...Són aquells moments en que et giraries i d'una bona estrabada arrencaries el telèfon, li posaries a les mans i amb un somriure ben ampli li diries: donçs truca tú!! Tot i això, no em puc queixar gens ni mica perquè no m'han donat gaire la tabarra. Ara ja, fins que em torni a tocar potser ja no sóc aquí, ja veurem. L'any de presidència ha passat volant i haig de dir que no n'hi havia per tant.

Plou i fa sol

Ara plou, ara fa sol, ara plou, ara fa sol.

Vaig a la platja i cau una tempesta, viscaaa!!

Ara plou, ara fa sol, ara plou, ara fa sol.

Vaig a Ikea a buscar un moble que tenen en stock i, vés per on, el viatge en va, perquè no en tenen. Quina sort!!!

Ara plou, ara fa sol, ara plou, ara fa sol.

Una bona notícia finalment: un rebut més barat del que esperàvem, bienn!!!

Ara plou, ara fa sol, ara plou, ara fa sol.

Diuen que tornen a pujar la llum, que no vol dir que posin la bombeta més amunt. Ens volen ofegar del tot!

Ara plou, ara fa sol, ara plou, ara fa sol.

Em compro dos samarretes i em fan tirar uns daus de la sort i em toca un 30% de descompte. Mira qué bé!!!

Ara plou, ara fa sol, ara plou, ara fa sol.

Fem un sopar de retrobament en un lloc pijo de St. Cugat. Al pàrquing: Porches, Audis, etc... Mare de déu. I jo arribo flamant amb el meu Clio, sí senyor!!

Ara plou, ara fa sol, ara plou, ara fa sol.

I així passen les vacances....

LOST

Mai.... uhmmm (no,no,mai dels mais) m'havia aixecat tan d'hora per veure la televisió, més concretament, el capítol final de Lost. Però després de sis temporades seguint la sèrie televisiva amb més incògnites de la història no podia fer una altra cosa que posar el despertador del mòbil a les 6 en punt. Temps per rentar-me la cara, esmorzar i posar-me còmoda per a les dues hores i mitja que tenia per davant. Evidentment, les teories, hipòtesis i suposicions eren variades i múltiples i, per tant, el final podia ser molt previsible. I així va ser. El capítol en sí em va agradar ( molt emotiu ), però de respostes en respon ben poques o potser és que jo m'he quedat a la parra i no entenc res de res, que seria una altra opció. Pels qui no hagueu vist la sèrie no us hi escarrasseu. Els que la hem vist sencera tampoc ens ha servit de gaire,jeje. Això sí, hem viscut moments memorables televisivament parlant i hem format part d'un fenòmen gairebé de culte. Perduda m'he quedat sense la dosis setmanal de Lost. Què hi farem... Lost forever!!!

Quina joia!

Mira que n'és de fàcil distreure's a Barcelona. Mil colors, mil persones, mil sorolls, mil paisatges diferents...A cada cantonada una descoberta. Aquest diumenge passejàvem pel centre. Allò típic i tòpic que vas pel Born arribes a Via Laietana i creues per anar a la plaça Sant Jaume i fas voltes pels carrers adjacents, plens de botigues, paradetes i personatges mil. Vem entrar a Santa Maria del Mar per recordar com era i alçar el cap i veure un sant jordi al bell mig del sostre. Vem sentir un senyor que cantava òpera i jotes, alternança curiosa. Vem mirar aparadors de moltes botigues obertes i vem anar a parar a una de les botigues més estranyes que hagi vist mai: era una joieria. Però quina joieria!!! Collarets amb escarbats, penjolls de mosques, figures de mida humana amb cristalls de Svaroski, anells amb pollastres, anells amb un cementiri, amb un peu tallat amb una destral... Desenes de peçes inversemblants, impossibles però reals, que ens feien bocabadar i obrir els ulls com a boges, exclamant ualaaa, ostressss i totes les onomatopèis existents. Llàstima que no et deixaven fer fotos perquè us puc assegurar que el lloc era impagable. Això ens va fer pensar que si la botiga existia era perquè tenia una clientela per aquella colla d'objectes indescriptibles. Com deu ser algú que es compra un penjoll de escarabats???

Venda ambulant

"Prohibida la venta ambulante en el interior". Llegir aquest rètol en un portal al bell mig de Barcelona, en principi, no té cap mena d'interès. Fins i tot diria que hi estic d'acord, perquè no et vingui el típic paquistaní a vendre't una rosa mentre estàs sopant tranquilament. Però si el local en qüestió s'anomena Club Ladys aleshores crec que entra en una contradicció evident: la venta ambulant és el quid de la qüestió. Les dones venen els seus cossos i deambulen amunt i avall per exhibir-se (aquesta informació la sé pels múltiples reportatges televisius, no tingueu idees equivocades). Per tant, no sé la raó de penjar aquest rètol perquè amb els goriles que hi ha a la porta no crec que cap paquistaní s'atreveixi a entrar. Què deurien vendre? Condons, no crec, deuen anar ben servits. Tomàquets de pagès? Portats pel client típic de poble. No. I tampoc m'imagino el típic comercial trucant a la porta... Se us acut què podria ser?

Coses que em fan ràbia, encara que sigui només un momentet

* Seure al sofà, posar-te la manteta a sobre i adonar-te que el comandament de la tele està a la taula del menjador, aghhh

* Portar la llista de la compra, repasar-la, comprar, arribar a casa i... mecatxis!!! oblidar-te el xampú pel cap (per exemple).

* Que la gent arribi tard...no ho soporto.

* Que et donin la notícia bomba, que tothom ja sabia, i tú et quedis amb cara d'idiota.

* Que gent que no et saluda al poble et vegi a l'altra punta de món i et faci abraçades i petons com si fossiu germans de sang o alguna cosa semblant.

* Que estiguis llegint un llibre, diari o qualsevol paper al tren i el personatge del costat es quedi mig cec per saber què hi posa.

* Que sempre hi hagi algú que sap de tot i ha estat a tot arreu ( que algú li digui que té un do sobrenatural).

* Que m'expliquin el final d'una pel.lícula o sèrie, quina ràbiaaaa..( que t'ho he preguntat??)

* La gent maleducada que no diu ni hola, ni adéu ni gràcies.

* La gent que dóna cops de colze perquè es pensa que la pista de ball és seva.

* Rentar-te el cap i quan està ensabonat que es talli l'aigua, ahhh!!

* Que et posin anuncis quan està més interessant la peli.

* Tenir alguna cosa a la punta de la llengua, això sí que fa ràbia.

I segur que n'hi ha moltes més...

Setmana què?

Sempre he sigut bastant descreguda (que no vol dir que no sigui creguda, que tampoc), sinó que el tema religiós ni fu ni fa. Això de la Setmana Santa se m'escapa de les mans: que si Diumenge de Rams, que si Dijous Sant, que si Divendres, que no es menja carn, que si Diumenge de Pasqua, que si Dilluns de Pasqua, que si la segona Pasqua...buffff, no hi ha qui s'aclari ( si hi ha alguna errada és comprensible per la meva ignorància cristiana apostòlica romana). El que té clar tothom és que és festa i punt. Ahh, sí, i que tornaran a posar Ben-hur i Quo Vadis i Espartaco a la tele perquè poguem fer unes migdiades fantàstiques. Respecto que cadascú cregui en el que li sembli. De fet, tots en algun moment donat hem demanat què sé jo a qui sap qui??? Però aquest fervor de les processons on la gent plora quan veu passar la verge o el crist, caminant descalços, amb aquells "capirotes" (que no em digueu que no sembla el Ku Klux Klan), passant criatures que ploren de mans en mans perquè toqui el pas, saltant la reixa com bojos (quina por, que sembla que s'esclafin!!) ...a mi em resulta estrany. No ho entenc. Suposo que jo la processó la porto per dins. Així que un any més passaré la Setmana Santa com uns dies més per descansar i menjar "mona", que això encara no és pecat. O sí?

2 hab. 1 baño, soleado.

Si entreu per la porta d'una immobiliària aneu amb compte. El venedor de pisos és el major depredador de la fauna que ens envolta. No feu cas de la seva exagerada amabilitat, ni del seu somriure enlluernador i, sobretot, no us l'escolteu! De la seva boca sortiran afalacs sense mesura i meravelles mil dels llocs més insospitats. Així que si heu de llogar o comprar un pis uniformeu-vos amb una armadura d'incredulitat i pregunteu més que un nen de cinc anys. En boca d'aquesta espècie manipuladora, les humitats es converteixen en taquetes inofensives, les esquerdes sempre són d'assentament de l'edifici, a tots els pisos hi espetega un sol magnífic (encara que el pis estigui sota un pont i tapat per la montanya de Montserrat) i sempre está situat en una zona idònea i amb uns veïns idíl.lics ( amb els que si vols pots fer una sèrie de televisió i tot com Vent del Plà). Això sí, el preu sempre és negociable. Negociable per ells i el propietari de l'immoble, que decidiran segons el teu perfil si el preu puja o baixa. És com l'euribor però pitjor. Total, que si vas amb alguna il.lusió més val que vagis preparat per endur-te més d'una decepció. Perquè el que venen com un dúplex coquetó resulta ser una lleonera que atempta contra l'arquitectura i el sentit comú. Potser és que tenen una perspectiva distorssionada de la realitat perquè aquesta casa que veieu, de fet, és una ganga. Amb unes petites reformes quedarà com nova i tan sols per 250.000 euros!! Fàntastic! Ja m'hi veig.

La gran nevada

Dilluns va ser un dia excepcional. A Gelida podem dir que la neu no ens és del tot extranya, però quan em vaig llevar a les nou del matí i vaig obrir la persiana...ohhhhhh! No veia més enllà d'un pam de la boira que hi havia i tooooot era blanc. Ràpidament vaig pensar que tot allò quedaria en no res i es desfaria en unes hores. Digueu-me vident,jeje. Vaig anar fent les coses rutinàries fins a la una. Vaig dinar i...cap a la feina. Encara es podia circular i el tram de casa fins a l'autopista era curt, així que vaig pujar la rampa del pàrquing (amb una mica de por) i cap a Cornellà falta gent. Tot el recorregut encara estava net i les volves començaven a caure arreu. Evindement, no es va apropar ningú al centre i tots estàvem expectants del carrer i de la televisió. La cosa cada cop anava a més i en unes hores la neu ho va embolcallar tot, amb uns gruixos mai vistos a Cornellà. La ronda parada a tothora. Les informacions de que tot fallava: busos, renfe, carrilet... Vaig trucar a ma mare per preguntar l'estat de la situació. Resposta: queda't en un hotel!!!!!! Vale, vale... Carreteres i autopista tallats, la renfe no funciona, el funi tampoc... Un desastre. Així que, per una vegada a la vida, a la feina es van comportar i ens van pagar una habitació d'hotel a una companya i a mí. I ens van deixar entrar el cotxe al pàrquing del centre. Així que la nit de la gran nevada la vaig passar en un hotel de Cornellà i vaig estar 24hores sense anar a casa. Em vaig perdre la neu de jugar i fer fotos i vaig patir la neu que no et deixa tornar a casa. Llàstima! Sempre ens quedaran aquestes postals tan maques.

Tarda absurda 2

Últimament no encertem ni una, jeje. Com ens enganyen amb els tràilers de les pel.lícules o flims. Avui hem anat al cinema. Feia dies que no hi anava, uhmmmm, des d'Avatar. Haig de dir que jo he escollit què anàvem a veure (culpable!!): "The Shutter Island". L'havia vist anunciada i he pensat que una mica de por i suspens em venia de gust (perquè el tràiler em transmetia això). Donçs res més lluny de la realitat. Ni por, ni suspens, ni res. Una peli de bojos, mai més ben dit. Bastant previsible i massssaaaa llargaaaaa. Amb mitja hora menys i més ritme hagués guanyat força. El millor han sigut les gominoles que m'he fotut. Total, un altre diumenge confós. Tot sigui anar provant, que algun dia l'encertarem. De moment us recomanaria no anar a veure aquesta peli, totalment prescindible.

Tarda absurda

Diumenge passat vaig quedar absurdament confosa. M'havia fet una idea errònea del que anàvem a veure i pensava que "La cantant calva" i "La lliçó" serien dues comèdies hilarants que em farien petar de riure. I us ho asseguro, no va ser així. Allò no tenia ni cap ni peus! Ja ho deia el fulletó: teatre de l'absurd. I tant!! Frases inconexes, paraules que es repeteixen, personatges estranys... Cal dir que la interpretació va ser força acurada, però aquelles històries no hi havia per on agafar-les. A la sala es respirava un xiuxiueig constant amb preguntes sense resposta, amb cares d'estupor, amb cares d'indiferència, amb cossos que es movien en unes cadires antiergonòmiques. A mi em va agafar mal de cap i tot. A la fila del davant, però, hi havia un noi que semblava que s'ho estava passant d'allò més bé, amb riallades continues que sobresortien en aquell silenci tens. Està clar que el noi tenia un sentit de l'humor diferent a la resta. Tot i així haig de dir que no em va desagradar del tot, simplement, em treia una mica de les meves caselles. Posava nerviós aquell garbuix de paraules. De fet això era el que s'intentava transmetre, la incomunicació en la nostra societat. I de fet ho van aconseguir. Felicitats!

Coses

A casa som de poc trucar, per telèfon dic. Això que el meu pare treballava a la Telefònica. Ja ho diuen que "en casa de herrero cuchara de palo". Això em va fer pensar que potser un anestesiòleg pateix d'insomni, que un carnisser és vegetarià, que un cuiner menja precuinats, que un perruquer és calb, que un dissenyador és nudista, que un escriptor no llegeix, que un banquer no deixa ni un duro al banc i que el president del país no mana a casa seva, etc......... I aquestes són coses que em vénen al cap sense cap sentit.

Se cae la SGAE

Puc assegurar que tenia el codi penal i civil a casa. Perquè resulta que vaig fer un intent d'estudiar dret, però vaig acabar més aviat sentada a les cadires del bar i a la gespa del jardí. Les classes em semblaven totes iguals de soporíferes. Així que vaig deixar la carrera per pur avorriment. I passa el que passa. Que algú et demana un llibre que sap que no faràs servir i el deixes amb tota la bona fe. I si te he visto no me acuerdo... Tal dia farà mil anys. Total que ara no sé quins delictes puc cometre i quins no. Diuen que la ignorància no eximeix de culpa. Això vol dir que ens hem de saber totes les lleis i la constitució? Ostres, se'm gira feina! Però no tinc els llibres i no és culpa meva. Ni tan sols recordo a qui els hi vaig deixar. Bé, m'arriscaré. Si veig una peli per internet aniré a la garjola? Si vaig a la festa major del poble i no paguen uns...que et diré jo... 8000€ per posar el "Paquito Chocolatero", s'acabaran les festes? I si vaig a la perruqueria i escolto la música de la ràdio (bé, escoltar és un dir, perquè amb el soroll dels secadors...) entraran els geos per la porta i s'enduran la perruquera? M'hauré de fer el tint a casa? Aggggg!!! I si se m'acut fer un fotomuntatge amb música per a regalar a un amic... es prohibiran els regals, les fotos, la música o els amics? Perquè no ho prohibeixen tot i ens deixen un foradet per respirar? Que ens deixin en pau, homeeee!!! Que volem viure tranquils!!! Fora la SGAE i les seves normatives absurdes!!!

La teràpia

Terapia de xoc: "colla de cabrons, gilipolles, idiotes perduts, imbècils, fills de la gran puta, creguts de merda, atontats, empanats de la vida, imbècils una altra vegada. Se m'omple la boca: im-bè-cils!!!! Inspirar....expirar...inspirar....respirar.... Merda, joder, merda, joder, merdaaaaa!

Això ho escrius en una llibreta, bloc, full o qualsevol lloc per començar el dia i ja t'envàs amb una altra cara cap a la feina. No calen psicòlegs ni res semblant. Una mica de teràpia insultadora al no res i problema finit. Ho podeu provar aviam què tal.

Do you speak...què?

M'ha agafat com un no sé què d'escriure. Vés per on. M'he rellegit algun post anterior del 2008 i m'he fet gràcia a mí mateixa, jeje. Sóc així de tonta. Deu ser que he vist els nous capítols de Lost i m'he quedat entre dos mons paral.lels. Vaja, que m'he quedat sense resposta, com sempre. Com m'agrada aquesta sèrie!! No he pogut esperar a dimarts per veure-la a Cuatro, així que ho he vist en versió original i subtítols. Que està molt bé per adonar-me que sé llegir, mirar i escoltar alhora. I que de deu paraules en anglès n'entenc dues o tres. Un desastre. Em fa vergonya no saber més anglès, quina ràbia. Sempre puc copiar als búlgars. Això ho dic, perquè fa anys, cap al.... 98?, vem anar a ballar amb l'esbart a Bulgaria. Fèiem un intercanvi folclòrick, tipical dansaire. La nostra sorpresa va ser que els nois/es del grup búlgar sabien i entenien paraules en espanyol. I tot gràcies a la televisió i els satèl.lits. Resulta que es posaven a veure telenovel.les sense entendre ni un mot i, poc a poc, anaven captant els missatges. En comptes de "aprenda el inglés con mil palabras" és "aprenda español con Médico de Família". Sí, senyor. No hi ha res com ser autodidacte.

Les mil cares

M'ha passat pel cap disfressar-me de "la Esteban". O millor: fer un grup de persones on es vegi el procés de " l'antes y el después ". Com un degradé del careto d'aquesta paia capaç de sortir als telenotícies i convertir-se en un boom televisiu sense haver fet res meritori. Així que he descartat ràpidament la idea per no donar-li més bombo. Suposo que les disfresses d'aquest any són bàsicament dues: de Michael Jackson, mort o viu, no se sap i d'Avatar. Les dues són fàcils. Molt de maquillatge, cares estrafolàries i pells de colors inversemblants. És clar que també us podeu disfressar de Millet amb un munt de diners que li surtin de les orelles, o del virus de la Grip A que ben bé no sé com seria però poseu-vos mascareta per si de cas. Fins i tot podeu comprar un pack de copes de l'Ikea i dir que sou en Guardiola. Sempre ens quedaran els típics i tòpics vampirs, princeses, metges i travestis, que agraden i fan gràcia. L'última vegada que recordo que em vaig disfressar va ser de sac de cafè i, d'això, ja fa una colla d'anys. Si Spiderman aixequés el cap...

Perduts

En certs moments de la vida un se sent com perdut en aquest món, massa gran i complicat. Però no ens guanyarà el pessimisme, sempre expectant i cercant víctimes. No ens compadirem com a nens sols i esporuguits. Aixecarem el cap i mirarem endavant perquè és l'únic camí per recórrer. Donarem la mà a qui no pot aixecar-se. Somriurem pels qui ploren. Cantarem per espantar les pors. Mirarem al passat per aprendre a gaudir del futur. Començarem de nou cada cop que faci falta. La vida no és una, individual i única. És múltiple i multicolor. I la pintarem depenent de l'estat d'ànim. De tots els estats en poden sortir quadres meravellosos. Així que us proposo que escolteu la canço d'Anouk i us deixeu emportar per una melodia profunda. Aleshores començarà un nou dia ple d'esperança.

Carta als reis

No recordo haver escrit gaires cartes als reis. És clar que la meva memòria a vegades falla com una escopeta de fira. És bonic això d'escriure els desitjos i enviar-los màgicament a uns senyors desconeguts anomenats Melcior (rei de la llum), Gaspar (rei de l'aroma) i Baltassar (amo del tresor). I dic que és bonic perquè jo, com a patge real que he sigut, he pogut llegir-ne vàries i somriure amb la de coses que arriben a demanar les criatures. Amb aquella lletra que va de tort, amb mil dibuixos i filigranes i, sobretot, amb tota la il-lusió. La il-lusió d'aquells ulls brillants i aquelles boques obertes de bat a bat. El dia que no hi hagi il-lusió, ni nervis durant la cavalcada, ni corregudes a les set del matí, aleshores, el Nadal no tindrà sentit. Així que demano als Reis Màgics que aquest any 2010 ens portin molta i-lusió per tirar endavant qualsevol cosa.