Petits plaers

Els plaers ben petits i cuotidians són els poderosos, els que valen la pena. El plaer que dóna ficar-se en un llit amb els llençols nets i acabats de posar (ahh). El plaer de sucar el dit en una tassa de xocolata (ahh). La satisfacció de trobar-te un euro en una butxaca perduda del pantaló (bien!). Quan encens la ràdio del cotxe i, casualment, sona la cançó que estaves tararejant feia tres segons (guau!). Quan arribes del carrer amb un fred que pela i apropes les manetes congelades a una estufa (aiii). Quan et dutxes amb l'aigua calentona a l'hivern o l'aigua fresqueta a l'estiu i surts que sembla que t'hagin fet un exorcisme (net,net). Quan ensumes la bona olor que desprèn el que s'està guisant al foc (mmm). Tantes i tantes petiteses que gaudim dia a dia. Jo em demano seguir tenint petits plaers que em facin somriure i posar cara de felicitat aconseguida.

Ploro

No sóc gaire de plorar, però això no s'escolleix, no? No recordo haver plorat d'emoció mai. He plorat de nervis, de mal físic i de mal d'amors. He plorat d'impotència i de ràbia. He plorat amb pel.lícules tristes, amb cançons intenses. He plorat per coses dolentes, personals o no. En canvi per les coses bones no ploro, què ho deu fer? Hi ha gent molt emotiva que plora d'alegria, d'emoció, de gratitud, fins i tot de riure. A mí no em surt. Em deu faltar algun gen bàsic que es va perdre pel camí i que es va endur algun que altre somriure.

Jo ploro sola. Ploro amb mi mateixa. I m'escolto com sangloto amb la respiració entretallada, moquejant sense parar. I plorant se'm netegen els ulls i l'ànima. Perquè plorar és bo. I les llàgrimes ni es gasten ni te les cobren. Plorar és gratis però no gratuït. A vegades ploro i no busco cap raó per fer-ho.

Diumenges

Em miro els peus mentre camino pels carrers buits del poble. Em miro els peus perquè fa sol i els meus ulls no suporten tanta claror i ploren. Ploren com a mesura de defensa, perquè quelcom envaeix la seva intimitat. Em miro els peus i decideixo que m'haig de comprar unes botes o sabates perquè sempre em poso les mateixes. Això em passa per mirar-me massa els peus. Si aixequés el cap... Escolto els sorolls: algun gos que borda, algun ocell (uh,uh) i algun cotxe perdut que passa sense gaire pressa. Algú et saluda i tú també saludes, coses de poble, que tothom es coneix. Les distàncies són curtes i en cinc minuts arribo al meu destí. Són les dotze i cincuanta minuts i m'he creuat amb sis persones, tres cotxes i un gat gris i panxut. El poble resta adormit, descansant de la feina acumulada i preparant-se per tornar a començar una nova setmana. La meva mare obra la porta amb mala cara, coses dels vertígens i el meu pare té mal de cap, vaja. L'ajudo amb les noves tecnologies perquè no s'aclara gaire. Jo no és que en sàpiga gaire, però com que no em fa por tocar botons...Al final ho aconsegueixo i sembla que després de dinar tothom es troba millor. Me'n torno a casa i de camí em creuo amb una persona, cap cotxe i cap animal. El poble deu fer la migdiada també. Aviam si a la tarda el poble vol sortir a fer un café...

Silenci?

La paret m'espatega. Un polstergeist?, una psicofonia?.., que va!!! Suposo que deu ser alguna tuberia que fa soroll, no ho sé. La qüestió és que tinc uns ensurts, que un dia em trobaran garratibada al llit amb cara d'haver vist un fantasma. En general, però el piset és bastant silenciós. Els veïns, com si no en tingués i de cotxes no en sento gaires. A la nit sento com un xiuxiueig de l'autopista, però res important. El que he comprobat, però, és que el silenci total és impossible. Sempre hi ha quelcom que fa soroll: una rentadora de lluny, un gat que miola, el vent arrencant fulles o la meva pròpia respiració. Suposo que a tot s'acostuma un, però no sé si m'acostumaria al guirigall de la ciutat: cotxes i gent, amunt i avall, sirenes de policia, d'ambulàncies, música de bars, crits de baralles, camions d'escombraries, de neteja...Aquí es despren tanta tranquil.litat que em sembla que m'hi quedaré a viure, jeje.

Tremoleu

Ara plou, ara no, ara neva, ara s'espera, ara fa boira i ja no t'hi veus. I rentes la roba i mai no s'asseca i els peuets se't gelen i demanen més mitjons. Les mans es miren l'una a l'altra i es busquen per cercar escalfor. I vols abraçades. I les cames et tremolen i tens pipí cada mitja hora. I un caldo calentó et sap a glòria. I la columna se't queda garratibada i la pell demana crema. Els llavis es tallen i el nas és roig. El cervell es para sota una manta. Arraulida al llit, esclafada pel llençol, la manta i l'edredó. Em perdo sota el coixí somniant que torna a sortir el sol. Fa fred, molt de fred. Estimo les estufes!!

Bons propòsits

No tinc cap bon propòsit per aquest any. No faré cap dieta, perquè tampoc he menjat gaires turrons i això de menjar bledes no és el meu fort. No deixaré de fumar, perquè això ja ho vaig aconseguir fa cinc anys (com passa el temps!!). No m'apuntaré al gimnàs, perquè ja em coneixo i després em farà mandra i no hi aniré. No m'apuntaré a fer anglès, francès o xino, encara que em convindria i em seria útil, la veritat. No faré cap curset d'informàtica, perquè sóc autodidacta i faig el que puc.No sé qué faré o no aquest any, però tinc un pressentiment que espero que es compleixi. Mai m'havia passat i ara tinc bones sensacions per aquest 2009. Sé que serà un bon any, perquè els anys imparells sempre m'han sortit prou bons. Així que només desitjo i em proposo disfrutar-lo al màxim. Us hi apunteu?