Cansada, abatuda, amb mal de peus, les cervicals a punt de dir prou, un morat al cul (perquè he caigut al pabelló d'andalusia) i amb unes ganes d'agafar el llit... Són els danys col.laterals de visitar l'expo de Saragossa en dotze hores. La meva conclusió és la següent: un munt de calers gastats, una organització que deixa molt a desitjar, un aparador de turisme i souvenirs i, el més important, un missatge temàtic que no fa forat en els visitants. Vaja, que per passar el dia molt bé, però com a tema alliçonador no gaire.
La gent entra sabent dues coses: que es passarà el dia fent cues i que caminarà com no ho ha fet en tot l'any. Tot això sota un sol i una calor extasiants, que fan que l'aigua, realment, sigui un tema prioritari. I haig de dir que el personal va molt ben preparat. Motxilles plenes de menjar, beguda, cremes solars, gorres, paraigües, cadires plegables, banos.., vaja tots els accesoris possibles per fer més suportable la jornada. Jo tan sols portava un bocata de pernil, una coca-cola i la càmara de fotos. El paraigües el vaig deixar al cotxe, de gorra no en porto mai i la resta..bé que no hi penso jo en tantes coses, carai.
Ens ho vam prendre amb calma: "veurem el que ens doni temps i sense presses". I així va ser. Haig de dir que déu n'hi do el recorregut realitzat: pabelló d'Espanya (bé), pabelló Catalunya (la llei del mínim esforç), pabellons Rioja, Cantabria, Euskadi, Murcia, Valencia (senzills), pabelló Andalusia (maco l'espectacle, però sense gaire argument líquid), pabelló Balears i Castella la Manxa ( dels més aconseguits cenyint-se al tema ).
També vem visitar alguns pabellons africans: egipte, arabia saudí, angola, marroc, mauritania, qatar...( uns estaven molt currats i d'altres tan sols eren un aparador d'articles per vendre ), alguns asiàtics (nepal, vietnam, corea, indonèsia, japó, filipines...) i algún europeu (itàlia, chipre, suècia...). El senyor de la foto era Malaisia i encara que fa cara de pocs amics va ser un dels pabellons més distrets, ja que feien un espectacle de balls tradicionals.
També hi havia pabellons sud-americans, que no ens va donar temps a veure. En canvi del nord d'Amèrica res. Els americans no tenien presència en l'exposició, si més no destacable i curiós. Es veu que ells no deuen tenir problemes d'aigua. És clar, com que són els reis del món.
L'acuari fluvial d'aigua dolça també el vem veure. És un dels més grans del món i et trasllada a cinc zones del món a través de cinc rius ( el Nil, el Mekong, l'Amazones, el Murray i l'Ebre). Entretingut i vistós.
D'altres pabellons tractaven temàtiques de l'aigua. Com el pabelló de la sed, el de les ciutats d'aigua o el de les iniciatives ciutadanes. I la torre de l'aigua, que en realitat només era veure l'edifici. Bastant decepcionant.
Per acabar vem decidir passar pel pabelló amfitrió: Aragó. I ho vem encertar, perquè hi ha dues sales. La primera és de fotos, però la segona entres en un ambient de relax... Arribes a una sala gegant, fosca, negra, amb un riuet que la creua i amb pantalles a totes les parets. Seus a terra i et deixes emportar per la música i les imatges, molt ben trobades. Les cames t'agraeixen el moment de tranquilitat i sembla que tot i tothom pari per reflexionar.
Com a mínim l'últim sabor de boca va ser bo. Cap a casa a fer nones.
