De tot una mica

Cap de setmana complet i variat. Amb una xafogor que permet els tirants per la nit, divendres vam a anar a sopar a la pista. Nova temporada, nous llogaters. La veritat és que s'hi van lluïr. Tan sols tenien una carta, que havien de passar de taula en taula amb l'espera corresponent (es veu que l'impressor no va complir ). El contingut de la carta tampoc es que fos res de l'altre món: bocatas freds, bocatas calents, alguna tapa i quatre pizzes. Vam demanar tres cerveles, un vegetal i unes patates braves. Atenció: hora i mitja per servir!!! Increïble. La gent del voltant també estava desesperada. La veritat és que era tot una mica caòtic i ens vem queixar. L'amo ho va voler arreglar convidant-nos a un xupito, però el mal ja estava fet. Com no es posin les piles no tindran gaire clientela. Vam sortir esperitades cap a la plaça de la vila, on un trio musical amenitzava la nit. Vam obtenir taula a la terrasseta del cafè i a gaudir de ritmes coneguts.

A l'endemà cap a la platja, a Vilanova, on hi havia gent amb mesura i l'aigua estava neta i a bona temperatura (us ho dic jo que em costa vida i miracles entrar a banyarme). Dues horetes agafant energia solar i a dinar, que l'estòmac ja remuga. La sorpresa positiva del dia va ser el restaurant que vem trobar per casualitat i que recomano ferventment: Can Cabanyes (c/ comerç, 2), aprop de l'església. És un palauet, estèticament atractiu, amb dues sales grans que desprenen aires senyorials. La cuina, variada, bona i a preu asequible. No us faci por entrar i pujar les escales, val la pena.

Amb aquest bon regust retornem cap a la rambla a fer una ullada per les tendes. Encara que la temptació és grossa, la setmana que ve comencen les rebaixes. Així que ens mosseguem les billeteres i no ens deixem atrapar pel consumisme compulsiu. Això sí, es veu que amb la calor que fa ens agafa no se què i en passar per davant d'una fruiteria no ens podem estar de comprar melons i cireres. Vés per on.

Són les 5 i agafem cotxe per tornar a casa, que tenim ganes de treuren's el sorral que ens envaeix el cos. Una dutxa i un descans fins a les nou, que em recull la Maite i xino-xano anem cap al castell a sopar una crepe una mica resseca. Fet el mos, seguim castell amunt fins a la plaça del Pedró per assistir a un concert de música de cine. Ens passa el temps volant, escoltant els instruments i rient amb el toc humorístic del show. Satifestes pel dia profitós cadascuna segueix el seu camí, cercant el son que arribarà rendit.

Pim, pam, pum

Un terrat amb bones vistes, dos cavallets, una fusta, espelmes, coses per picar, un pollastre farcit amb pernil i porro, vi, cava i coca de crema. Decorat perfecte per una nit de Sant Joan de temperatura al punt, ni fred ni calor. La banda sonora espetega a les nostres oïdes en un ritme continu d'onomatopeies petarderes i els colors esclaten en el cel formant estels ficticis de vida efímera. El vent s'emporta pólvores i les esparceix sense criteri. Revetlla nostrada, festa pagana segons diuen, on el foc regenera i les bruixes retornen als seus ancestres.

Felicitats a tots els Joans i Joanes!

Il.lusió

Quan miro el meu compte corrent m'agafen atacs de riure. Treballo, guanyo un sou mileurista, intento no gastar gaire i la paraula estalviar és com una utopía del diccionari. Evidentment, amb aquest panorama el meu futur estava llogat i tenia dret a somniar amb coses pròpies. Encara gràcies que queden els drets abstractes, perquè els reals no te'ls garanteix ningú. Porto cinc anys vivint de lloguer, en un pis gran però mig atrotinat. Una cuina que cau a trossos, sense extractor (per molt que netejo t'enganxes a tot arreu), amb cuina de fogons, amb pica de marbre; una petita galeria on puc estendre la roba i si tinc sort no m'agafa pudor a fregits; un bany amb una cisterna que a vegades es trenca, un bidet que ocupa lloc i no faig servir i una banyera que no és ni dutxa ni banyera. Hi ha humitats, no hi ha calefacció (quins hiverns!) i a l'estiu et deshidrates. Les rajoles del terra són les mateixes que hi havia a casa dels pares i l'acabat de la cuina també, deuen ser de la mateixa tongada.

Fa dos anys em vaig apuntar a una promoció d'habitatges de lloguer jove (que bé, encara estic de bon veure,jejeje). Ha passat el temps, els han construït, els han acabat, han fet la convocatòria (em van admetre), van fer la llista definitiva (ja m'havien admès) i, finalment, va arribar el dia del sorteig (amb paperets i mà innocent). I m'ha tocat un!!! Quina sort! Ja era hora que em toqués alguna cosa... Sí, seguiré de lloguer, però en un pis més petitet però nou, amb pàrking, amb traster,amb ascensor, amb calefacció, amb finestres que tanquen bé, amb parets llises, amb rajoles sense flors, amb vitroceràmica, sense pudors, sense veïns a sobre....

Yupi!!!!!!

P.D: Feliç dia de la música (escolteu, canteu, balleu, toqueu, aneu a concerts, gaudiu).

Seguim la bona ratxa

Ja tenim data per a la fi del món. Segons el calendari maya passarem a millor vida el 2012, així que aprofiteu aquest quatrieni que ens resta, al màxim. És clar, que també al 2000 s'acavaba tot i encara estem aquí donant guerra. No sé quina mania té la humanitat de cercar un final per a la nostra existència. La qüestió és que mentre això passa algú s'ha proposat fer-nos la vida impossible. Ara diuen que ens tornen a pujar la llum un 5% i al novembre passarà tres quarts del mateix. És a dir, que en un any haurem tingut tres pujades que sumen un 11%. Fantàstic! També torna a pujar el petroli, per descomptat. Fa un any amb 20 euros omplia gairebé 20 litres de gasolina. Ahir que en vaig posar no arribava als 16 litres. També he sentit que volen fer-nos pagar per rebre trucades al mòbil, tal i com fan a Estats Units. Diuen que així les companyies abaratirien costos i rebaixarien els preus. Em fa més por que una pedregada. I les mil vegades que et truquen per vendre o publicitar alguna cosa, també ho haurem de pagar????? És indignant! Pagar, pagar, factures i més factures. Al final quedaran quatre rics í la resta acabarem amb un carro del Carrefour ple de cartrons i deixalles, barallant-nos per un banc en el que poder dormir.

Bogeria colectiva

Mare de déu senyor!! He anat a posar gasolina, perquè ja estava en reserva i quina gentada! Encara he tingut sort, perquè una companya de feina diu que ahir va fer mitja hora de cua per poder omplir el dipòsit. I pel doble de cuartos que fa un any, quina vergonya!!

I a la tarda he anat a comprar, perquè tenia la nevera demanant auxili i el mateix panorama. Semblava que havien arrassat el Mercadona. No quedava llet semidesnatada, ni llenties... Ens hem tornat bojos o què? D'acord que fan vaga de transports, però no és la guerra, ni s'apropa un huracà, ni res semblant. No vull ni pensar què passaria si arribés la fi del món. La gent començaria a excavar búnquers, emmagatzemar menjar, assaltar tendes, ves a saber. O potser ens mataríem els uns als altres. O fornicaríem com a bojos. Què sé jo.

La qüestió és que vivim en una societat alarmista que té por de perdre els privilegis adquirits i que s'adona que la bombolla acomodaticia en la que vivíem s'està començant a fer miques. I això només és l'inici! (segons ens informen els entesos).

Vides ofegades

La cosa no pinta bé i el panorama està molt negre. Tot es posa en contra i la paraula crisis està en boca de tothom. Avui comença una vaga de transportistes, els pescadors porten set dies sense sortir a mar, els taxistes també es queixen, els tipus d'interès pujen, les hipoteques pujen, els lloguers també, els bancs ja no deixen diners a ningú, i els nostres sous... és l'únic que no puja. El gasoil està pels núvols, el menjar està pels núvols, la vivenda està pels núvols, la llum està pels núvols. Cada cop hi ha més atur, cada cop hi ha més morosos, cada cop hi ha més drames personals. La gent gran no arriba a final de mes amb pensions ridícules i vergonyoses. La gent jove és la generació mileurista que té de tot i no té res. La gent separada i divorciada viu amb l'aigua al coll. I en general, la gent viu amb l'ai al cor.

Si això és vida, què ens depara el futur?.