La platja

Anar a la platja és ben divertit. És com anar a un zoològic, amb espècies ben diverses i alguna rara avis. L'espècie auctòctona és l'avi. Sempre hi ha tota una sèrie de senyors d'avançada edat, negres com el carbó, perquè es passen les hores allà. Són com àligues, guaitant al seu voltant, cercant jovenetes on recrear la vista. Són éssers solitaris, que saluden als seus companys i que, moltes vegades, porten una bossa de plàstic. Ben bé no sé que hi porten, però deu ser important, perquè és la seva única posessió sense comptar la tovallola. N'hi ha que marquen territori, amb una zona delimitada de la que no es mouen. En canvi, n'hi ha que passegen tota la platja, amunt i avall, amunt i avall, sense descans.

Les àvies són diferents. Van en manada i xerren pels descosits. Formen grups de tres o quatre i arreglen el món familiar i veïnal en un tres i no res. Això sí, també es repassen tota la platja sense escatimar esforços.

Evidenment, hi ha la típica família. Pare, mare i nens. Carregats amb tota mena d'estris: cremes, tovalloles, colchonetes, pales, pilotes, parasol, menjar, beguda... I comencen els crits de: posa't la cremaaaaa, no correuuuu, aneu amb compteeee, etcccc.... Mentrestant, el pare està barallant-se amb el parasol perquè quedi ben clavat, però s'ha distret amb una noia que feia top-less. La dona el fulmina amb la mirada i aquell marit decideix enfonsar-se en un diari per passar el matí.

Els grups juvenils són una altra espècie. Són com galls d'indi lluïnt les seves plomes. Les noies llueixen tipet, pits i piercings i els nois llueixen músculs i pell sucarrimada. Tots xisclen massa, riuen a deshora i expliquen primeres experiències, mirant-se de reüll.

No poden faltar els guiris, que tenen mutacions esfereïdores. Semblen gelats de nata i maduixa. De veure'ls ja t'agafen esgarrifances, perquè deuen canviar la pell com les serps. Però ells estan la mar de contents i no pensen en les butllofes, ni en les meduses, ni en la cremor... Visca el sol i la platja!!

Les dones plenament preparades, jeje. Bossa petita: crema solar, pinta, cinta de cabell, tovallola i un llibre. En aquest grup hi resideixo. Anem soles, estem un parell d'hores, ens remullem de tant en tant, ensenyem pitrera i llegim capítols plens de sorra.

D'aquesta fauna estiuenca n'hi ha més: homes panxuts amb banyadors esporuguits, dones amb pits gegants que els hi tapen els melics, xulos múscul-man amb ulleres de sol, venedors pesats amb cd que ja t'has baixat per internet...

Tota una animalada que viu tancada a l'hivern i que es despulla a l'estiu cercant vés a saber què.

Benvinguts

Sempre diuen que la primera impressió és important. L'altra dia pensava que quan vas a una casa el primer que veus és l'estora de l'entrada. Sembla que no, però n'hi ha de ben curioses i potser ens diuen més coses de les que sembla. Ser estora és ben trist, perquè tothom et trepitja, tothom deixa algun rastre indesitjable, hi ha gent que ni se les mira i el que és pitjor, van desdibuixant-se fins que desapareixen. Una vida rastrera. El món de l'estora és més ampli del que jo em pensava. N'hi ha de força menes, diferents materials i, fins i tot, ja les fan personalitzades. Una cosa ben horrorosa segons el meu gust, perquè això que et trepitjin la cara no sé si em fa gaire el pes. No em fa gens el pes, ben pensat. Potser són informatives i ens donen a conéixer les persones que són darrera d'aquella porta. Així si t'agrada el veí del quart ja veus que està casat i amb familia i no tens res a fer. És com una amenaça: "deixe-ho córrer, nenaa".

Les més clàssiques són una mica ensopides amb colors neutres i pensades pel seu ús, discretes en definitiva. Potser són de persones pràctiques i directes que cerquen la utilitat en sí. De fet ja seria això, ja. Però a mí sempre m'han agradat les coses més divertides i originals. Durant una època sempre buscava animalons, que són tendres i fan gràcia. És estrany, perquè d'animals a casa n'hem tingut ben pocs i amb mala fortuna. Serà una mancança, no ho sé. Últimament està molt de moda ser el més "in" de l'escala i s'han de buscar coses que surtin de

la normalitat. És un crit a la modernitat. Ep, nois, existeixo!! I sóc la òstia!!. D'altres viuen sumits en el món capitalista i són un número més en un món ple de dígits i codis. N'hi ha que són previsors, perquè saben que la gent va estressada i no sap ni on para ni en quin dia viu. És un petit tast del món de les estores. No podria acabar sense ensenyar la meva, d'estora. Que ja sabeu que tots som una mica exhibicionistes. És bastant colorista, una mica arc de sant martí (no confondre la meva identitat sexual, jeje) i directe de contingut. Així que benvingut, tú que mires aquest blog!!.