Més vacances

Curtes, ràpides i efímeres. Així són les vacances per definició. El treballador sempre anhela tenir-ne més perquè necessita desconectar, descansar, viatjar. Tot l'any esperant per aprofitar-les al màxim. Per tant, quan arriben tens el calendari ple de compromisos adquirits: sopars, dinars, viatges, festes majors, excursions, concerts, llibres, xerrades... En resum, que després de les vacances ens haurien de donar una setmana més per poder descansar i no fer res i així recuperar-nos de les vacances. A mí em queda una setmaneta i ja començo a sentir la pressió del retorn. Aghhhh!!!!

Carcassonne

Ja hem vist paisatge, una ermita i un castell. Toca una abadia. Enfilem la carretera cap a Lagrasse, poblet definit com un dels més bonics de França. No sé qui ho diria, però nosaltres estem en desacord totalment. Més aviat trobem que és una vil.la tranquila i una mica deixadota. Potser és que és divendres i al cap de setmanaes transforma; la qüestió és que fem una volta, recorrem la majoria de carrers, travessem el riu i anem a l'abadia. Una part, resulta, que és tancada i no la podrem veure. Obren dissabtes i diumenges. Totes les visites que hem fet i farem, que no ho havia dit, són previ pagament de 4, 5 o 6 eurets. L'abadia tampoc ens va embadalir gaire. Decidim marxar i fer elsúltims quilòmetres fins arribar a Carcassonne. A mitja tarda aparquem just al davant de l'hotel a la rue de la Barbacane. Magníficament situat sota la monumental Cité, sense sorolls, nou i força polit. Tot està sortint rodat, perfecte. Obrir maleta, dutxa, canvi de roba i cap amunt que falta gent. La ubicació de l'hotel és perfecte perquè agafem una drassera que ens porta directes a una de les entrades: la porta de l'Aude. És a dir,de l'hotel a la cité dos minuts de trajecte. La primera impressió és brutal, per la immensitat i per la bona conservació.Fem una volta ràpida per dins de la ciutat i una ullada a uns quants menús dels múltiples restaurants. S'ha de dir que el menjar és força globalitzat i típic, excepte la cassoulet (una mena de fabada asturiana), que engolirem demà al migdia. Per sopar quelcom lleuger i cap a l'hotel a descansar.

Tot el dissabte sencer per descobrir la cité: esmorzar, visita al castell ( totalment recomanable, amb vistes espectaculars i un recorregut enriquidor), passejada per tots els carrers ( bàsicament plens de tendes ) , visita a l'església, més passejades, dinar ( tastem la famosa cassoulet, no apta per a estòmacs primmirats i una cervesa artesanal ), visita al museu de la tortura ( que després de dinar és molt idoni veure aquests aparells tan maquiavèlics ) i entrada a la casa encantada ( una mena de casa del terror ben ambientat però que no ens espanta gaire ). Amb la feina feta anem a prendre un refresc, que comencen a caure quatre gotes mal comptades.

Le Château

Seguim el nostre recorregut per les gorges, amb les roques que semblen que estiguin a punt d'engolir-nos. Sort que no hi ha gaire trànsit. No m'ho imagino en ple agost, buff, quin embús.

El mapa ens apropa a Villerouge-Termenès per uns camins gairebé desèrtics, passant per poblets de quatre cases. Ens acompanyen les bones vistes, el cant dels ocells i un cd que hem gravat per l'ocasió ( això fa molt pel.liculero i et penses q estàs fent una road movie, jeje..). Aprofitem una parada de descans (amb lavabos, bancs i taules, arbres i flors, vaja com les d'aquí )per fer un entrepà i una cola. En cinc minuts arribem al destí i seguim els panells informatius que ens dirigeixen directament al castell que volem veure. La noia que ens rep ens parla en un castellà més que correcte i ens ofereix la visita amb audioguia i tríptics en català. En aquests moments és quan em fa vergonya tenir un nivell d'idiomes tan mins. Però bé, la qüestió és que la visita se'ns fa molt amena i entretinguda.

L'échappée

Carreteres secundàries amb giravolts sinuosos, sense vorals, envoltades de camps plens de ginesta que omplen de color i d'aroma l'escapada cap a un món que ens sorprendrà gratament. Així hem començat a recórrer França, amb il.lusió, cap a Saint Paul de Fenouillet. Endinsats en uns mapes de google, que ens duran a llocs recòndits i gairebé inexpugnables ( aquí potser m'he passat una mica, però hi haig de posar una mica d'emoció i misteri,no? ). La primera parada ens porta a les Gorges de Galamus. Un senyal avisa de la difícil circulació de l'indret, estretet per un cotxe, impossible per dos. Pujem a velocitat moderada i parem on un cartell anuncia "ermitage". Desconeixedors d'aquesta dada aparquem el cotxe, baixem unes escales, passem un túnel i trobem.... una porta tancada. Vaja, quin desengany. Tornem a pujar fins dalt, on uns senyors gavatxos es disposen a baixar. Amb el nostre francès d'EGB ( els de la ESO això els hi sóna a molt antic, aix... ) els informem que c'est fermmé o com es digui. I just en aquell moment apareix un senyor amb una clau gegant a la mà i ens diu que ara obre ( ho diu en francès, és clar). Ostres, com caigut del cel!! L'atzar ens permet admirar l'ermita, literalment, enganxada a la roca.

Fent cames

Per conèixer els músculs del cos no cal que us llegiu un llibre d'anatomia, ni que estudieu fisioteràpia. És molt més fàcil del que us penseu. Agafeu un entrepà (el meu era de xoriço, únic supervivent en una nevera desèrtica) i una Coca-cola ( única beguda també ). Ben pensat, el primer que heu de fer és omplir la nevera. Aleshores aneu a buscar un company d'aventura i empreneu camí cap algun lloc com el Montcau ( montanya gelidenca de 644 metres ). Escolliu un dia ben assolellat, roba còmoda i molts ànims. Tenint en compte que el recorregut més llarg que faig és del menjador a la cuina, una excursioneta de cinc hores no està gens malament. Fins a Can Ginebreda va anar força bé. La zona de la Font està totalment abandonada, fa una pena...Vam seguir fins la Font del Noguer i, a partir d'aquí, comença una pujadeta de dos kilòmetres que no us vull ni explicar... Bé, sí l'explico. Semblava una de "las muñecas de famosa". A pas de nina i esbufegant com un bou ( els bous esbufeguen??...bé, tan se val ) vaig arribar al cim. Em va costar déu i ajuda, però ho vaig aconseguir. En arribar ens esperava una sorpresa divertida. Algú s'havia entretingut a fer una pessebre de plastilina sota la bandera catalana. Quedava ben divertit i curiós. Vem signar a la llibreta, com bons excursionistes i vem endrapar l'entrepà com si ens anés la vida. La baixada tampoc va ser

fàcil, perquè vem triar un caminet que semblava una drassera i va resultar que no. Semblava que estiguéssim a la selva, ple de matolls, regalimant aigua, arbres caiguts... Finalment, vem tornar a sortir a la Font del Noguer, passant per Can Ginebreda on ens van bordar quatre gossos que em van fer por, i tot baixada fins a casa. Déu-n'hi do!!! Haig de dir que no vaig tenir gaires "agulletes" l'endemà, així que estic contenta de la meva fita, jejeje... Animeu-vos a pujar, que hi ha molt bones vistes.