Carcassonne

Ja hem vist paisatge, una ermita i un castell. Toca una abadia. Enfilem la carretera cap a Lagrasse, poblet definit com un dels més bonics de França. No sé qui ho diria, però nosaltres estem en desacord totalment. Més aviat trobem que és una vil.la tranquila i una mica deixadota. Potser és que és divendres i al cap de setmanaes transforma; la qüestió és que fem una volta, recorrem la majoria de carrers, travessem el riu i anem a l'abadia. Una part, resulta, que és tancada i no la podrem veure. Obren dissabtes i diumenges. Totes les visites que hem fet i farem, que no ho havia dit, són previ pagament de 4, 5 o 6 eurets. L'abadia tampoc ens va embadalir gaire. Decidim marxar i fer elsúltims quilòmetres fins arribar a Carcassonne. A mitja tarda aparquem just al davant de l'hotel a la rue de la Barbacane. Magníficament situat sota la monumental Cité, sense sorolls, nou i força polit. Tot està sortint rodat, perfecte. Obrir maleta, dutxa, canvi de roba i cap amunt que falta gent. La ubicació de l'hotel és perfecte perquè agafem una drassera que ens porta directes a una de les entrades: la porta de l'Aude. És a dir,de l'hotel a la cité dos minuts de trajecte. La primera impressió és brutal, per la immensitat i per la bona conservació.Fem una volta ràpida per dins de la ciutat i una ullada a uns quants menús dels múltiples restaurants. S'ha de dir que el menjar és força globalitzat i típic, excepte la cassoulet (una mena de fabada asturiana), que engolirem demà al migdia. Per sopar quelcom lleuger i cap a l'hotel a descansar.

Tot el dissabte sencer per descobrir la cité: esmorzar, visita al castell ( totalment recomanable, amb vistes espectaculars i un recorregut enriquidor), passejada per tots els carrers ( bàsicament plens de tendes ) , visita a l'església, més passejades, dinar ( tastem la famosa cassoulet, no apta per a estòmacs primmirats i una cervesa artesanal ), visita al museu de la tortura ( que després de dinar és molt idoni veure aquests aparells tan maquiavèlics ) i entrada a la casa encantada ( una mena de casa del terror ben ambientat però que no ens espanta gaire ). Amb la feina feta anem a prendre un refresc, que comencen a caure quatre gotes mal comptades.

Le Château

Seguim el nostre recorregut per les gorges, amb les roques que semblen que estiguin a punt d'engolir-nos. Sort que no hi ha gaire trànsit. No m'ho imagino en ple agost, buff, quin embús.

El mapa ens apropa a Villerouge-Termenès per uns camins gairebé desèrtics, passant per poblets de quatre cases. Ens acompanyen les bones vistes, el cant dels ocells i un cd que hem gravat per l'ocasió ( això fa molt pel.liculero i et penses q estàs fent una road movie, jeje..). Aprofitem una parada de descans (amb lavabos, bancs i taules, arbres i flors, vaja com les d'aquí )per fer un entrepà i una cola. En cinc minuts arribem al destí i seguim els panells informatius que ens dirigeixen directament al castell que volem veure. La noia que ens rep ens parla en un castellà més que correcte i ens ofereix la visita amb audioguia i tríptics en català. En aquests moments és quan em fa vergonya tenir un nivell d'idiomes tan mins. Però bé, la qüestió és que la visita se'ns fa molt amena i entretinguda.

L'échappée

Carreteres secundàries amb giravolts sinuosos, sense vorals, envoltades de camps plens de ginesta que omplen de color i d'aroma l'escapada cap a un món que ens sorprendrà gratament. Així hem començat a recórrer França, amb il.lusió, cap a Saint Paul de Fenouillet. Endinsats en uns mapes de google, que ens duran a llocs recòndits i gairebé inexpugnables ( aquí potser m'he passat una mica, però hi haig de posar una mica d'emoció i misteri,no? ). La primera parada ens porta a les Gorges de Galamus. Un senyal avisa de la difícil circulació de l'indret, estretet per un cotxe, impossible per dos. Pujem a velocitat moderada i parem on un cartell anuncia "ermitage". Desconeixedors d'aquesta dada aparquem el cotxe, baixem unes escales, passem un túnel i trobem.... una porta tancada. Vaja, quin desengany. Tornem a pujar fins dalt, on uns senyors gavatxos es disposen a baixar. Amb el nostre francès d'EGB ( els de la ESO això els hi sóna a molt antic, aix... ) els informem que c'est fermmé o com es digui. I just en aquell moment apareix un senyor amb una clau gegant a la mà i ens diu que ara obre ( ho diu en francès, és clar). Ostres, com caigut del cel!! L'atzar ens permet admirar l'ermita, literalment, enganxada a la roca.