2 hab. 1 baño, soleado.

Si entreu per la porta d'una immobiliària aneu amb compte. El venedor de pisos és el major depredador de la fauna que ens envolta. No feu cas de la seva exagerada amabilitat, ni del seu somriure enlluernador i, sobretot, no us l'escolteu! De la seva boca sortiran afalacs sense mesura i meravelles mil dels llocs més insospitats. Així que si heu de llogar o comprar un pis uniformeu-vos amb una armadura d'incredulitat i pregunteu més que un nen de cinc anys. En boca d'aquesta espècie manipuladora, les humitats es converteixen en taquetes inofensives, les esquerdes sempre són d'assentament de l'edifici, a tots els pisos hi espetega un sol magnífic (encara que el pis estigui sota un pont i tapat per la montanya de Montserrat) i sempre está situat en una zona idònea i amb uns veïns idíl.lics ( amb els que si vols pots fer una sèrie de televisió i tot com Vent del Plà). Això sí, el preu sempre és negociable. Negociable per ells i el propietari de l'immoble, que decidiran segons el teu perfil si el preu puja o baixa. És com l'euribor però pitjor. Total, que si vas amb alguna il.lusió més val que vagis preparat per endur-te més d'una decepció. Perquè el que venen com un dúplex coquetó resulta ser una lleonera que atempta contra l'arquitectura i el sentit comú. Potser és que tenen una perspectiva distorssionada de la realitat perquè aquesta casa que veieu, de fet, és una ganga. Amb unes petites reformes quedarà com nova i tan sols per 250.000 euros!! Fàntastic! Ja m'hi veig.

La gran nevada

Dilluns va ser un dia excepcional. A Gelida podem dir que la neu no ens és del tot extranya, però quan em vaig llevar a les nou del matí i vaig obrir la persiana...ohhhhhh! No veia més enllà d'un pam de la boira que hi havia i tooooot era blanc. Ràpidament vaig pensar que tot allò quedaria en no res i es desfaria en unes hores. Digueu-me vident,jeje. Vaig anar fent les coses rutinàries fins a la una. Vaig dinar i...cap a la feina. Encara es podia circular i el tram de casa fins a l'autopista era curt, així que vaig pujar la rampa del pàrquing (amb una mica de por) i cap a Cornellà falta gent. Tot el recorregut encara estava net i les volves començaven a caure arreu. Evindement, no es va apropar ningú al centre i tots estàvem expectants del carrer i de la televisió. La cosa cada cop anava a més i en unes hores la neu ho va embolcallar tot, amb uns gruixos mai vistos a Cornellà. La ronda parada a tothora. Les informacions de que tot fallava: busos, renfe, carrilet... Vaig trucar a ma mare per preguntar l'estat de la situació. Resposta: queda't en un hotel!!!!!! Vale, vale... Carreteres i autopista tallats, la renfe no funciona, el funi tampoc... Un desastre. Així que, per una vegada a la vida, a la feina es van comportar i ens van pagar una habitació d'hotel a una companya i a mí. I ens van deixar entrar el cotxe al pàrquing del centre. Així que la nit de la gran nevada la vaig passar en un hotel de Cornellà i vaig estar 24hores sense anar a casa. Em vaig perdre la neu de jugar i fer fotos i vaig patir la neu que no et deixa tornar a casa. Llàstima! Sempre ens quedaran aquestes postals tan maques.

Tarda absurda 2

Últimament no encertem ni una, jeje. Com ens enganyen amb els tràilers de les pel.lícules o flims. Avui hem anat al cinema. Feia dies que no hi anava, uhmmmm, des d'Avatar. Haig de dir que jo he escollit què anàvem a veure (culpable!!): "The Shutter Island". L'havia vist anunciada i he pensat que una mica de por i suspens em venia de gust (perquè el tràiler em transmetia això). Donçs res més lluny de la realitat. Ni por, ni suspens, ni res. Una peli de bojos, mai més ben dit. Bastant previsible i massssaaaa llargaaaaa. Amb mitja hora menys i més ritme hagués guanyat força. El millor han sigut les gominoles que m'he fotut. Total, un altre diumenge confós. Tot sigui anar provant, que algun dia l'encertarem. De moment us recomanaria no anar a veure aquesta peli, totalment prescindible.

Tarda absurda

Diumenge passat vaig quedar absurdament confosa. M'havia fet una idea errònea del que anàvem a veure i pensava que "La cantant calva" i "La lliçó" serien dues comèdies hilarants que em farien petar de riure. I us ho asseguro, no va ser així. Allò no tenia ni cap ni peus! Ja ho deia el fulletó: teatre de l'absurd. I tant!! Frases inconexes, paraules que es repeteixen, personatges estranys... Cal dir que la interpretació va ser força acurada, però aquelles històries no hi havia per on agafar-les. A la sala es respirava un xiuxiueig constant amb preguntes sense resposta, amb cares d'estupor, amb cares d'indiferència, amb cossos que es movien en unes cadires antiergonòmiques. A mi em va agafar mal de cap i tot. A la fila del davant, però, hi havia un noi que semblava que s'ho estava passant d'allò més bé, amb riallades continues que sobresortien en aquell silenci tens. Està clar que el noi tenia un sentit de l'humor diferent a la resta. Tot i així haig de dir que no em va desagradar del tot, simplement, em treia una mica de les meves caselles. Posava nerviós aquell garbuix de paraules. De fet això era el que s'intentava transmetre, la incomunicació en la nostra societat. I de fet ho van aconseguir. Felicitats!