La resposta sembla fàcil però no ho és. Perquè així em sento a vegades, entre dos móns que no es comprenen i, fins i tot, no es respecten. I això em produeix ràbia, ràbia i més ràbia i també impotència per no saber defensar quelcom que em sembla tan normal i senzill de comprendre. No he sigut mai de fronteres, ni banderes, ni consignes, ni radicalismes. Em sento catalana de cap a peus i, per això, vaig assistir a la manifestació, perquè crec que la presa de pél és considerable. No he llegit l'Estatut, no en sé gaire de política, però el meu seny em diu que quatre anys donant voltes a termes, paraules i significats són masses per no ofendre el sentit comú. Els catalans, sempre dialogants, oberts, prudents, entomant-les a tort i a dret, viatjant amb un escut de protecció per no sentir-te assenyalat, mal mirat o menyspreat segons en quins llocs. Sempre preparats per informar: el que us diuen no és així, si visquessis allà ho comprendries, el català és la nostra llengua..., com justificant que ets català i no som tan dolents com ens pinten. I dins aquesta esquizofrènia a l'endemà de la manifestació vaig mirar el partit de "La Roja" i, vés per on, no em fa vergonya dir que em vaig alegrar que guanyessin. Sense coets, ni crits, ni grans algarabies, però amb l'emoció del gol d'Iniesta, perquè l'esport és això, emoció i no política.
