Avui ens recorden que la violència masclista és una lacra que contínuament s'emporta vides. Però no cal que m'ho diguin avui ni que em diguin que és masclista. La violència és violència i prou. Cada dia quan encenc la tele ho veig. Quan poso la ràdio m'ho diuen. Quan llegeixo el diari m'ho expliquen. Perquè la violència en general es respira a tothora. Conduïnt amb el trànsit en tensió, fent cua en qualsevol botiga, agafant el telèfon de números ocults, visitant bancs negadors d'hipoteques, vivint en una desconfiança constant. Amb por de què diran, què em faran, què em treuran... Aquesta societat poruga i conformista s'aixeca poques vegades del sofà per fer alguna cosa. I els governs, encomanadissos, deixen passar el temps i els morts, sense fer res per arranjar la situació. Em pregunto perquè és tan difícil canviar les lleis pel que fa a temes tan importants com la seguretat, la nostra seguretat. Jo no hi entenc ni de lleis ni penes ni càstigs. Només entenc el dolor de la pèrdua i la incongruència de l'anomenada "justícia". Si en dos mil anys d'història encara no hem entès qui són les víctimes em fa por pensar que els culpables tenen dos mil anys més de llibertat.
