Arribo a la feina al migdia i busco aparcament en una mena de descampat sota la ronda de dalt. Com que estan d'obres ens han tret el pàrquing asfaltadet i hem envaït la zona colindant. Però no és aquesta la qüestió que m'ha cridat l'atenció. Va ser el dilluns. Vaig aparcar, vaig obrir la porta del cotxe i vaig sentir una música. Vaig mirar a dreta i esquerra pensant que era la ràdio d'algun cotxe del costat, però no. Vaig parar l'orella i les notes tremoloses d'un saxo fent l'escala musical em van fer obrir els ulls de bat a bat. Vaig girar-me cercant l'orígen de la melodia i, aleshores, el vaig veure. Estava al nostre pàrquing asfaltat, allà dempeus, tocant una i una altra vegada do,re,mi,fa,sol.., sense pausa. Em va estranyar veure'l assajar enmig del no res i vaig arribar a la conclusió que havia estat exiliat de casa seva. Ja fos per la dona, els fills o els veïns, l'home havia hagut de buscar-se un lloc més adient per la tortura diària d'aquella monotonia musical. Així que ara, cada dia, quan obro la porta del cotxe sento l'evolució instrumental d'aquest músic solitari, que no espera diners, ni fama ni glòria. Potser, tan sols, necessita que algú l'escolti.
