Un globus, dos globus, tres globus...

Agafar un globus, aquesta era la qüestió. En el bon sentit de la paraula, s'entén. També podíem agafar una turca, jeje. Quin país amb doble sentit. En principi, la idea era no fer l'excursioneta perquè vas sumant i al final hauré de fer unes cantonades per poder apoquinar els dinerons. Però, és clar, et trobes al mig de la Capadoccia (un dels millors llocs del món per volar en globus), el guia et diu quatre coses i què has de fer, ehhh!!! Donçs pujar. Així que a l'endemà et lleves a les 4:45h de la matinada, et dutxes, et vesteixes i baixes a recepció, amb la mala sort que cauen quatre gotes i, aleshores, després de deu minuts d'espera et diuen que avui no pot ser pel mal temps. AGHHHHH!!! Total, cap al llit de tornada. A l'endemà repetició de la jugada. Però avui, sí. Fa bon dia. Ens porten en furgoneta a un descampat i ens donen d'esmorzar. Paguem l'excursioneta i ens apropen cap al nostre globus. N'hi ha un munt!! Quina gentada!! Haig de confessar que jo sóc una mica cagueta per aquestes coses, així que us podeu imaginar que la cara que faig a la foto és totalment un posat, jeje. Comencen a inflar els globus i ens introduïm en la cistella. Hi caben setze persones i el "globero" conductor. Total, que allò comença a pujar de mala manera. I puja, i puja, i puja. I la cosa impressiona una miqueta, la veritat. Però, després del primer impacte tot transcórrer amb total tranquilitat. La cistella no es mou gens ni mica i, tothom, càmera en mà no para de fer fotos. Comença a sortir el sol i la visió espectacular del paisatge volcànic de la Capadoccia ens envolta màgicament. Ha valgut la pena decidir-nos. Això sí, fa un fred que pela!

Al voltant nostre uns cinquanta globus que van amunt i avall per fer gaudir als guiris de torn. Tots estem bocabadats i meravellats. Llàstima que se m'acabin les piles de la càmera al bell mig del cel i no tingui recanvi, jeje. Sort que encara he pogut fer algunes fotos per portar proves. Una hora volant pels núvols i, finalment, arriba l'aterrament que també va ser espectacular. Vem aterrar, directament, sobre el remolc de la camioneta! Un crack el conductor. A la primera i sense entrebancs. Per acabar ens van donar uns pastissets, una copa de cava ( bé, del que fos, perquè la marca no la vaig veure) i un diploma de vol. Així que si algún dia teniu el dubte de pujar en un globus, la resposta és clara: SÍ!!!! Una altra experiència única per la memòria.

HAMAM

Un viatge experimental, sí senyor. No hi ha res com marxar del país per provar coses noves. Coses gens estranyes d'altra banda: un bany turc. I això ho havíem de provar, tan sí com no. No volíem anar al típic i turístic "Cemberlitas" ( massa gent amuntegada ), però tampoc anar a parar vés a saber on. Així que, per internet ( gràcies per aquesta eina tan fructífera!! ), vaig trobar un que em va semblar prou interessant: Suleymaniye Hamam. I vem encertar de ple ( ara em posaria una medalla i em faria petons a la galta, però no m'arribo ). Us el recomano ferventment. Per 35€ passes calor, sues com un porc, et foten una tundra que et fan mal tots els músculs del cos, et tiren aigua fresqueta, et renten el cap amb un sabó d'aquells d'abans i t'emboliquen amb tres tovalloles i a prendre un apple tea. A que sona bé?? D'acord, no sona gens bé, així que ho explico una mica millor.

Arribes al lloc en qüestió, situat al costat de la mezquita més gran, que no vem poder visitar perquè estava en obres (quina ràbia), Suleymaniye, i et trobes en un edifici del 1550 fet pel mateix arquitecte de l'esmentada mezquita. Nosaltres portàvem biquini, però sinó ells te'n donen un (pestemal) que semblen les estovalles de casa i que fan conjunt amb una tovallola que també et donen. Portàvem xancletes, però això no va colar i ens van donar una mena de sandàlies de fusta, tres números més grans, que ens facilitaven molt caminar amb gràcia i salero. Amb aquestes pintes entres a la zona del caldarium i et deixen 30 minuts suant com una mala cosa que, fins i tot, les parets suen i no és broma. Teníem tota la sala per nosaltres i aleshores van entrar dos nois amb una parella de ¿japonesos?. I aquí és quan t'acollones, perquè comences a sentir, buum, baam, choof, tot ressona i semblen que estiguin apallissant els pobres chinitos. I t'agafen ganes de sortir corrents perquè saps que les pròximes serem nosaltres. Transcorreguda la mitja hora els filipins surten xops de dalt a baix i amb prou bona cara. Jo, que m'he marejat una mica amb tanta caldufa, ja tinc ganes que em tirin tota l'aigua que vulguin. Entren dos nois nous i ens porten cap a la sala de "tortura". Ens fan seure i amb un guant de cri ens treuen tota la porqueria del cos. Ens tiren aigua, ells també se'n tiren constantment. Ens pregunten el nom i d'on venim, allò de trencar el gel suposo, perquè ara aquests tios ens fotran les mans per tot arreu. El meu es diu Nuri, que aquí és nom de noia però allà no. Ens estiren sobre un marbre cap per avall com si fossim un entrecot i ens ensabonen. Comença el massatge més complet que m'han fet mai. Em feia mal tot!!! Mare meva!! I em va petar no sé quants ossos. Fins i tot, se'm va escapar un "òsties". Ho sento, no ho vaig poder reprimir. Mitja hora, amunt, avall, per davant, per darrera, els peus, les cames, els braços, l'esquena, el cap... I vinga remullar. Finalment, una ensabonada de cap. Just per semblar una rata esporuguida. Embolcallament de tovalloles i a seure per pendre un altre apple tea, relaxades i atontades totalment. I la sessió es dóna per acabada, així que pujem a cambiar-nos i marxem amb un somriure a la cara i amb la sensació d'haver viscut un moment innolvidable.

Turquisland

Marxar de vacances quan tothom ja ha passat el trauma post-vacacional és fantàstic. I més quan és una situació improvitzada i decidida en un parell de minuts. Res com coincidir, decidir i reservar. En realitat el destí no és del tot desconegut per mí, repetint país però no situació geogràfica. Si hagués de definir el viatge en tres paraules serien: caos, contrast i relax.

Marxem un diumenge al capvespre tot de catalanets, amb una mitjana d'edat bastant elevada. El vol transcórrer sense incidències. Això sí, les hostesses són les més antipàtiques que m'he trobat mai i només parlen anglès. Haig de dir que el meu nivell de l'idioma és bàsic, vaja el que recordo de BUP. Tot i així, em veig obligada a fer de traductora dels senyors del costat, que són grans i no entenen que els hi diu aquella noia maleducada, que ni somriu, ni fa cap esforç per comunicar-se. En baixar de l'avió ens adonem que el comentari és general i que aquestes hostesses han causat furor. Arribem a Istambul a les dotze de la nit i aqui descobrim que els russos tenen més cara que esquena. Resulta que en arribar s'ha de pagar el visat i després passar el control de passaport. Ells que deuen anar a Istambul, com aquí es va a Andorra, ja s'ho saben i es separen en dos o més cues. Per tant, quan et penses que la filera avança comencen a aparèixer russos que es colen amb tota la barra, dient que més endavant els espera algú. Ni els crits, ni les males cares, ni algun intent de barrera humana..., res els atura i passen olímpicament de tot i tothom. La cua es fa insuportable i, finalment, després de dues hores ja podem dir que som a dins. Cerquem el guia ( una mena de turc italianitzat amb més gomina que gràcia), pujem al minibús i a les tres de la matinada ens estirem en un llit extrany però alhora tan desitjat. Demà comença la nostra rua particular.