Mercadejant

"Hoy me dejo engañar". Amb aquest eslògan tan punyent l'amo de la paradeta ens crida l'atenció. És inevitable esboçar un somriure i girar els ulls vers la causa mentidera pensant si val la pena entrar en el joc del regateig. Aquesta vegada no ens hem aturat, però hem aplaudit la dialèctica mercantil del venedor. Perquè els venedors de mercat són d'una altra pell. Amunt i avall, de poble en poble, faci fred o calor sempre tenen el bo i millor per oferir-te. La veritat és que els mercats són fascinants, desde les faixes gegants penjades d'un cordill (ja arribarem, ja), fins el bacallà exhibicionista que empudega l'aire, passant pel pagès que et porta tomàquets del dia o la gitana que et ven les gangues del moment, algunes de sospitosa procedència.

Els mercats són la millor excusa per fer una bona passejada i, perquè no, per fer país. Tot poble té un dia setmanal de mercat i, per tant, excursionar per terres enllà no té pèrdua. Fins i tot, hi ha mercats internacionals de molt renom que atrauen turistes per si sols. Encara recordo el gran basar d'Istambul, ple de venedors incansables i àvids de negoci que, en reconèixer que érem catalans ens van deixar anar tres frases com qui no vol la cosa: "visca el Barça!!", "Barcelona, la bossa sona" i "más barato que en Andorra". Fa onze anys em va deixar ben sorpresa. I és que els de mercat se les empesquen totes per vendre el gènere!

No m'interessa,gràcies.

Ringggg, ringggg...

Sí?

Buenos días, la señora Silvia Ramos?

Sí, soy yo.

Le llamo de bla,bla,bla, para ofrecerle un seguro muy adecuado a sus necesidades.

No me interesa, gracias. Adiós.

Ringggg, ringggg...

Sí?

Bon dia, la senyora de la casa?

No hi és, està treballant.

És la seva filla?

No, jo vinc a netejar la casa.

A quina hora arriba?

Molt tard. Gràcies. Adéu.

Ringgg, ringggg....

Sí?

Buenosss díasss, es ustez la señora de la casa?

noooo

Está tu mamá?

noooo

Bueno, adiós.

Ringgg, ringgg...

Sí?

Bon día, la señora Ramos?

Sí, jo mateixa.

Truco de bla,bla,bla. Voldria saber si està interessada en la adquisició...

És que visc en un pis de lloguer, no m'interessa.

D'acord. Bon dia.

I així, dies i dies. Amb una impotència total. Qui no ha fet servir una excusa com aquesta?. Perquè ja no estàs tranquila ni a casa teva. Sense comptar la publicitat que et posen a la bústia, la que t'envien al mail, la que t'enganxen al parabrises del cotxe, la que et volen vendre en les grans superfícies al final de l'escala mecànica... Diosssss!!! Deixeu-nos en pau!!!!

Que no us passi com a una companya de feina que ho està passant força malament. La van trucar per fer-li una oferta de telefonia. Ella va dir que no estava interessada amb tota la educació del món. Tot i això, van insistir un altre dia. Al tercer, molesta, va alterar-se i va cridar que no la molestessin més, que n'estava farta i va penjar. Des d'aleshores la truquen cada dia, diverses vegades. La insulten, la menyspreen i es mofen incansablement, com una obsessió malaltissa. Ha hagut de restringir les trucades, donar de baixar el contestador i posar una denúncia als mossos i a la OCU. De moment, no té resposta ni solució i,segurament, quedarà en res. Ells tenen les seves dades i ella no té manera de saber qui la està agredint. Totalment injust. En quina societat vivim, que tothom té dret a entrar a casa nostra, a tenir les nostres dades i a fer-nos sentir indefensos?

Malson

Sempre hi ha un dia en que, literalment, t’aixeques amb el peu esquerre. Gires el cap i amb els ulls enganxats mires el despertador. Per un moment creus que estàs somniant però, de cop i volta te n’adones que no. Que el despertador marca les nou i tú t’hauries d’haver llevat fa més de dues hores. Com pot ser? Si jo l’havia posat... Tan és. Ja arribo tard a la feina, merda. Et vesteixes amb el primer que trobes, fas un xarrup de llet i baixes corrent per agafar el cotxe que, casualment, està aparcat en el lloc menys adecuat. Ahir no em vaig enrecordar de canviar-lo de lloc, merda. Agafo el paper groc del parabrises, mirant amb esgarrifança els euros que em tocarà pagar. I maleeixo la meva mala memòria. Arrenco l'auto i començo a fer via quan me n'adono que hi ha un llum encès. A sobre haig de parar a fer benzina, merda. Paro a la benzinera de Martorell i amb la tarjeta de crèdit entro per pagar els vint euros de càrrega. "No nos funciona la línea, señora. Tendrá que pagarlo en efectivo". Increible, però cert. Només porto deu euros! I m'ha dit senyora! Aix, no sé que em fa més mal. Pago i omplo un cul del dipòsit. Corrent més del compte arribo a Cornellà i no trobo aparcament. Voltes i més voltes, com en un carreró sense sortida. Finalment, algú posa marxa enrera i em deixa un aparcament en bateria fantàstic. Surto del cotxe i camino cap a l'entrada de l'edifici. Haig de creuar un pas de vianants, si els conductors em deixen i no moro en l'intent. Entro, vaig al vestuari i em poso... Merda!!!! Amb les presses m'he deixat l'uniforme. Vaig al departament de personal aviam si en tenen. La noia em dóna un que no és de la meva talla, és l'unic que té. Tard i amb la fila que faig pujo a la segona planta i vaig a la meva secció. Els companys fan cara d'estranyats i algú em pregunta: però què fas aquí? És en aquell moment que recordo perquè no havia posat el despertador. Avui m'havien canviat el torn i anava de tarda. Merda!!!!!

Wonderful night

Sensacions insospitades fan que, inconscientment, algú et caigui bé o et sembli bona persona. I decideixes crear un vincle amb ella, intentant que el temps no l'erosioni com a les pedres d'un riu. És, per això, que estic contenta d'haver escollit molt bé les meves amigues. Poques però fidels, lleials i pilars de la meva existència, que han sapigut entendre les rareses de cadascuna amb una estima incondicional. En un estira i arronsa de somriures i llàgrimes, d'anades i tornades sense marxar del tot. Com lligades amb un cordó umbilical invisible que ens dóna l'impuls de tirar endavant amb les nostres vides, diferents però paral.leles. Tants anys ens han servit per adonar-nos que sempre ens tindrem les unes a les altres.

És per això que ahir em vaig emocionar molt. Perquè jo, esquerpa de mena i cuinera nefasta us vaig convidar a casa meva a sopar. M'ho vaig currar com mai, perquè era un tema pendent. I em veu regalar una nit preciosa. Segurament, tinc unes amigues fantàstiques que no me las mereixo. Gràcies pel regal del vostre carinyo.

Día de bolas

Ni halloween, ni castanyada. Res de tot això. L'u de novembre és el dia de "las bolas". Això és el que va dir un company de feina mentre feiem un cafè. És el que té treballar en uns grans magatzems. Que no estàs al dia. Perquè allà ja fa dies que és halloween, amb les difresses i les carbasses que et diuen "uhhh" en americà. I, és clar, el dia u tot això ja estarà caducat i obsolet, perquè aquell dia comença oficialment el Nadal. I apareixen boles per tot arreu, daurades i platejades, acompanyades d'arbres desitjosos de ser engalanats i pare noels que canten i ballen al son de les nadales. Una tortura que dura dos mesos i que ens taladra el cervell amb cançonetes que fan dring, dring. I es barrejen els tiós, amb els reis i els milions de juguets que mai seran jugats. I és com un malson gegant del merchadising que tot ho pinta de color de rosa. I qui té diners en gasta més que mai i qui no en té també, sense mesura. I, a vegades, em fa fàstic aquest afany consumista i ostentós que ens embadurna d'hipocresia.

Des d'aquí faig una crida perquè retornem a la cordura i a les arrels. Tornem a enviar-nos postals escrites a mà, fem els regals justos, no fem sopars de compromís. Siusplau, que retorni l'esperit nadalenc, el de veritat.

I quan s'acabi el nadal, ja serà "primavera en el ..."

Se busca fresador

El meu pare comprava el diari els diumenges. I jo frisava per tenir-lo entre les mans. M'agradava fullejar-lo, llegir els titulars, fixar-me en les fotografies i, sobretot, seccions tan estranyes com les necrològiques, les de contactes o les d'anuncis de feina. Era petita i moltes coses no les entenia i em feia preguntes tan profundes com: per què s'havia d'anunciar un senyor que s'havia mort?. No hi trobava una resposta coherent. Potser era per omplir l'església i que no se sentís sol. O per confirmar que estava mort i ben mort.

La secció de contactes ja era una altra cosa, perquè era una secció prohibida. Havia de dissimular i fer veure que no me la mirava. Però, ja se sap, quan més et diuen que no... Veia anuncis de noies amb noms exòtics ( bé, "amanda" aleshores em semblava exòtic, jeje), que parlaven molts idiomes: francès, grec... Jo pensava que deurien ser models o actrius, perquè sempre es describien físicament ( morena, pechos grandes..). Més tard ja vaig saber que no, que es dedicaven a uns altres afers.

Ara, la secció que em feia més gràcia era la de la feina. I, sobretot, un anunci en concret: " se busca fresador ". Mira que hi rumiava a conciència, però no entenia perquè només buscaven fresadores. Cada diumenge repassava, un per un, els anuncis amb l'esperança que un dia busquessin "peradores" o "meloneros". Qualsevol altra fruita!!! No entenia perquè només necessitaven homes per recollir "fresas". I les altres fruites qui les recollia?

Amb aquests dubtes puerils vaig créixer i vaig aprendre que les coses, a vegades, no són el que semblen.

De vostè

La primera vegada que em van dir "de vostè" em vaig quedar glaçada. En una mil.lèsima de segon vaig pensar que m'havia arrugat com una pansa, portava bastó i em ballava la dentadura postissa. Ostres! Tan gran sóc... Em vaig adonar de cop que el temps passa inexorablement i, és clar, com t'ha de veure un marrec de nou anys? El problema és que tenim tots una mena de crisis d'identitat, perquè com els cicles evolutius s'han allargat tant. I no sabem ben bé on som i si encara ens consideren joves o ja som adults. La franja d'edat no és clara. Si m'haig de guiar, per exemple, pel sorteig dels pisos d'Adigsa encara sóc jove perquè soc menor de 35 anys, però en canvi el "carnet jove" no m'inclou perquè s'acaba als 29 anys. Total que som uns éssers indeterminats. Pels joves ja som grans i pels grans som joves i nosaltres ja no sabem que som. Total que vivim en una eterna joventut que ens apreta a viure la vida i sortir i viatjar i fer moltes coses, però la societat adulta ens crida perquè formem una família i comencem a estalviar. Però, és clar, com que estem perduts en el temps conclous que fins als cuaranta encara tens temps de tenir nens i que això d'estalviar és una utopia tal i com estan les coses. Així que ja m'he acostumat a que algú em digui de vostè, de tant en tant, encara que em faci mal a l'ànima.

Purple rain

Imaginava la pluja porpra, que em mullava les galtes en un món irreal. On el sol lluitava a mort amb els núvols per guanyar la guerra del temps. I la gent resava perquè l'aigua regués els camps suficientment. Un nen plorava sense saber ben bé perquè i una mare el consolava, però no era la seva. Mirava de reüll els tolls d'aigua perquè hi volia enfonsar els peus i una guspira d'il.lusió eixugava sa tristesa. I el degoteig minvava en ritme fins que es feia el silenci. El poble maleïa l'astre rei i retornava a fer ritus ancestrals per fer tornar la pluja. El nen xapotejava i gaudia. Era la primera vegada que veia l'aigua porpra.