Sense horaris

Bàsicament estic cansada. Els símptomes típics de l'època nadalenca en el sector comercial són irritants i estressants. Aquest any encara més, perquè en comptes d'anar endavant anem perdent drets adquirits i guanyats pels nostres antecessors. Amb l'excusa de la crisi i d'una sentència judicial resulta que les empreses s'han tret de la màniga uns horaris a la carta per intentar fer negoci amb el mínim de personal. Així, doncs, ara tinc cinc horaris diferents i haig de portar un paperet que m'ho recordi. Com quan t'enganxaves a la carpeta del cole l'horari per saber si et tocava mates o socials. Uns dies treballo sis hores i d'altres deu, depenent de si ells consideren que aquell pot ser un dia de màxima afluència de públic. Per això avui em fan mal els peus. Perquè nou hores dreta cansen i molt. I dotze dies seguits treballant esgoten el cos i la ment. I ja no sé en quin dia visc i si demà m'haig de fer el dinar-tàper. La meva ment que cada any té més tírria al Nadal i a la gent que no en té prou amb sis dies a la setmana de deu del matí a deu de la nit. I no suporto que em preguntin: i demà obriu? Sí, senyora perquè pugui venir a comprar alguna cosa, segurament, innecessària. Bona nit.

Pels que ja no hi són

Avui ens recorden que la violència masclista és una lacra que contínuament s'emporta vides. Però no cal que m'ho diguin avui ni que em diguin que és masclista. La violència és violència i prou. Cada dia quan encenc la tele ho veig. Quan poso la ràdio m'ho diuen. Quan llegeixo el diari m'ho expliquen. Perquè la violència en general es respira a tothora. Conduïnt amb el trànsit en tensió, fent cua en qualsevol botiga, agafant el telèfon de números ocults, visitant bancs negadors d'hipoteques, vivint en una desconfiança constant. Amb por de què diran, què em faran, què em treuran... Aquesta societat poruga i conformista s'aixeca poques vegades del sofà per fer alguna cosa. I els governs, encomanadissos, deixen passar el temps i els morts, sense fer res per arranjar la situació. Em pregunto perquè és tan difícil canviar les lleis pel que fa a temes tan importants com la seguretat, la nostra seguretat. Jo no hi entenc ni de lleis ni penes ni càstigs. Només entenc el dolor de la pèrdua i la incongruència de l'anomenada "justícia". Si en dos mil anys d'història encara no hem entès qui són les víctimes em fa por pensar que els culpables tenen dos mil anys més de llibertat.

Un home amb un saxo

Arribo a la feina al migdia i busco aparcament en una mena de descampat sota la ronda de dalt. Com que estan d'obres ens han tret el pàrquing asfaltadet i hem envaït la zona colindant. Però no és aquesta la qüestió que m'ha cridat l'atenció. Va ser el dilluns. Vaig aparcar, vaig obrir la porta del cotxe i vaig sentir una música. Vaig mirar a dreta i esquerra pensant que era la ràdio d'algun cotxe del costat, però no. Vaig parar l'orella i les notes tremoloses d'un saxo fent l'escala musical em van fer obrir els ulls de bat a bat. Vaig girar-me cercant l'orígen de la melodia i, aleshores, el vaig veure. Estava al nostre pàrquing asfaltat, allà dempeus, tocant una i una altra vegada do,re,mi,fa,sol.., sense pausa. Em va estranyar veure'l assajar enmig del no res i vaig arribar a la conclusió que havia estat exiliat de casa seva. Ja fos per la dona, els fills o els veïns, l'home havia hagut de buscar-se un lloc més adient per la tortura diària d'aquella monotonia musical. Així que ara, cada dia, quan obro la porta del cotxe sento l'evolució instrumental d'aquest músic solitari, que no espera diners, ni fama ni glòria. Potser, tan sols, necessita que algú l'escolti.

I tú, com et dius?

L'altre dia a la feina se'm va presentar una Cleofé. Perdó, Cleo...què? Cleofé, em va dir la senyora acostumada, suposo, a repetir el seu atípic nom. El perquè del nom era de fàcil ressolució, tal sant del dia tal nom. Tradicions, per sort, superades. La curiositat m'ha pogut i he cercat el significat de nom tan original: "la que vislumbra la glòria". Els seus pares sí que van "vislumbrar" bé el seu futur. La glòria no sé si l'ha aconseguit però no feia mala cara. Això del santoral m'ha fet pensar en quin hagués pogut ser el meu nom depenent dels sants d'un quatre de gener. La llista, realment, fa esfereïr: "Celso, Gregorio, Rigoberto, Dafrosa, Hermetes, Ageo, Cayo, Máyulo, Aquilino, Gémino, Eugenio, Marciano, Quinto, Teódoto, Trifón, Roger y Genoveva". Déu n'hi do!!!! S'ha de dir que ja tinc un tiet i un cosí que es diuen Gregorio ( "el vigilante"). Dóno gràcies als meus pares per no haver caigut en la temptació i posar-me Marciana o Cayo, perquè hagués tingut una vida molt dura i els acudits fàcils m'haguéssin traumatitzat. El que sembla més normal és Genoveva, però no m'hi veig. Em pensaria que sóc la senyora de El Cid Campeador o alguna cosa semblant.

El meu nom haig de dir que m'agrada, perquè és fàcil, curt i senzill. També m'agrada el seu significat: "que vive o viene de los bosques. Guardiana de los bosques". Oi, que és bonic!!

Tornades

Ja estem a les acaballes de l'estiu. Un estiu que, en el meu cas, ha passat sense pena ni glòria, tranquil.lament. No hi hagut viatjes, ni excursions, ni escapades. Un estiu de xafogor agobiant, de mosquits mutants assassins, de morenor suau a base de platges matineres. Un estiu musical amb Madonna i Coldplay. Un estiu de retrobada amb alguns vells amics. L'estiu de les festes majors, que ja no són el que eren, per mí, és clar, on ja no ets tan jove per agafar un pet i riure fins a les matines, ni tan gran per anar a l'envelat a fer uns balls d'orquestra. Un estiu desubicat que deixa pas a una tardor plena de feina. Benvinguts a tots.

La platja

Anar a la platja és ben divertit. És com anar a un zoològic, amb espècies ben diverses i alguna rara avis. L'espècie auctòctona és l'avi. Sempre hi ha tota una sèrie de senyors d'avançada edat, negres com el carbó, perquè es passen les hores allà. Són com àligues, guaitant al seu voltant, cercant jovenetes on recrear la vista. Són éssers solitaris, que saluden als seus companys i que, moltes vegades, porten una bossa de plàstic. Ben bé no sé que hi porten, però deu ser important, perquè és la seva única posessió sense comptar la tovallola. N'hi ha que marquen territori, amb una zona delimitada de la que no es mouen. En canvi, n'hi ha que passegen tota la platja, amunt i avall, amunt i avall, sense descans.

Les àvies són diferents. Van en manada i xerren pels descosits. Formen grups de tres o quatre i arreglen el món familiar i veïnal en un tres i no res. Això sí, també es repassen tota la platja sense escatimar esforços.

Evidenment, hi ha la típica família. Pare, mare i nens. Carregats amb tota mena d'estris: cremes, tovalloles, colchonetes, pales, pilotes, parasol, menjar, beguda... I comencen els crits de: posa't la cremaaaaa, no correuuuu, aneu amb compteeee, etcccc.... Mentrestant, el pare està barallant-se amb el parasol perquè quedi ben clavat, però s'ha distret amb una noia que feia top-less. La dona el fulmina amb la mirada i aquell marit decideix enfonsar-se en un diari per passar el matí.

Els grups juvenils són una altra espècie. Són com galls d'indi lluïnt les seves plomes. Les noies llueixen tipet, pits i piercings i els nois llueixen músculs i pell sucarrimada. Tots xisclen massa, riuen a deshora i expliquen primeres experiències, mirant-se de reüll.

No poden faltar els guiris, que tenen mutacions esfereïdores. Semblen gelats de nata i maduixa. De veure'ls ja t'agafen esgarrifances, perquè deuen canviar la pell com les serps. Però ells estan la mar de contents i no pensen en les butllofes, ni en les meduses, ni en la cremor... Visca el sol i la platja!!

Les dones plenament preparades, jeje. Bossa petita: crema solar, pinta, cinta de cabell, tovallola i un llibre. En aquest grup hi resideixo. Anem soles, estem un parell d'hores, ens remullem de tant en tant, ensenyem pitrera i llegim capítols plens de sorra.

D'aquesta fauna estiuenca n'hi ha més: homes panxuts amb banyadors esporuguits, dones amb pits gegants que els hi tapen els melics, xulos múscul-man amb ulleres de sol, venedors pesats amb cd que ja t'has baixat per internet...

Tota una animalada que viu tancada a l'hivern i que es despulla a l'estiu cercant vés a saber què.

Benvinguts

Sempre diuen que la primera impressió és important. L'altra dia pensava que quan vas a una casa el primer que veus és l'estora de l'entrada. Sembla que no, però n'hi ha de ben curioses i potser ens diuen més coses de les que sembla. Ser estora és ben trist, perquè tothom et trepitja, tothom deixa algun rastre indesitjable, hi ha gent que ni se les mira i el que és pitjor, van desdibuixant-se fins que desapareixen. Una vida rastrera. El món de l'estora és més ampli del que jo em pensava. N'hi ha de força menes, diferents materials i, fins i tot, ja les fan personalitzades. Una cosa ben horrorosa segons el meu gust, perquè això que et trepitjin la cara no sé si em fa gaire el pes. No em fa gens el pes, ben pensat. Potser són informatives i ens donen a conéixer les persones que són darrera d'aquella porta. Així si t'agrada el veí del quart ja veus que està casat i amb familia i no tens res a fer. És com una amenaça: "deixe-ho córrer, nenaa".

Les més clàssiques són una mica ensopides amb colors neutres i pensades pel seu ús, discretes en definitiva. Potser són de persones pràctiques i directes que cerquen la utilitat en sí. De fet ja seria això, ja. Però a mí sempre m'han agradat les coses més divertides i originals. Durant una època sempre buscava animalons, que són tendres i fan gràcia. És estrany, perquè d'animals a casa n'hem tingut ben pocs i amb mala fortuna. Serà una mancança, no ho sé. Últimament està molt de moda ser el més "in" de l'escala i s'han de buscar coses que surtin de

la normalitat. És un crit a la modernitat. Ep, nois, existeixo!! I sóc la òstia!!. D'altres viuen sumits en el món capitalista i són un número més en un món ple de dígits i codis. N'hi ha que són previsors, perquè saben que la gent va estressada i no sap ni on para ni en quin dia viu. És un petit tast del món de les estores. No podria acabar sense ensenyar la meva, d'estora. Que ja sabeu que tots som una mica exhibicionistes. És bastant colorista, una mica arc de sant martí (no confondre la meva identitat sexual, jeje) i directe de contingut. Així que benvingut, tú que mires aquest blog!!.

The king of pop.

Els mites ens deixen orfes. Ens queda la història musical dels sentiments que ens transporten al més enllà. Peter Pan ha deixat de créixer. Potser així, finalment, podrà ser feliç.

5 dies...

M'ha tocat

Les reunions d'escala es fan al garatje, perquè s'hi està més fresquet i la xafogor no s'enganxa. És una nova faceta de la convivència veïnal. Fins ara havia tingut la sort o dissort de no tenir comunitat de veïns. Però d'aquesta no m'escapo i enguany em toca ser presidenta. És una cosa que fa molta mandra, no em digueu que no. A més a més, la cosa s'agreuja perquè són pisos de lloguer i el nostre arrendatari es diu Adigsa. Un d'aquells organismes abstractes que promet un munt d'avantatges i que, després es desdibuixa en decenes de funcionaris que et passen d'un telèfon a un altre. Una lluita titànica contra no saps ben bé qui o què. Ja puc resar perquè no en passi cap de grossa, perquè són experts en treure's el mort de sobre i no donar explicacions. I nosaltres pagant trinco-trinco cada mes. Un lloguer, suposadament, asequible.

He arribat a la conclusió que la definició "... de protecció oficial" està molt ben trobada. No són els pisos els que estan protegits; tampoc els llogaters que reben cartes amb deures i obligacions per complir. Els protegits són ells, sota un munt de burocràcia que no entenem i que ningú ens explica. Tan sols desitjo que aquest any sigui tranquil. Que funcionin les calderes, que no es torni a espatllar la porta del pàrquing, que no es torni a inundar i ens haguem de passar una tarda de diumenge treient aigua, que no vingui el dels ascensors i ens intentin estafar, que no desaparegui del mapa l'empresa de fusteria de les portes, que ens contestin les demandes que passem via fax i que es perden pel camí, etcètera.

Ja friso perquè arribi l'any que ve...

Perquè dóna bon rotllo...

Montblanc

Un dia esplèndid, un sol enlluernador, un formiguer de gent amb ganes d'història i un poble en ple vivint el Sant Jordi medieval. Així va ser el nostre diumenge d'ara fa unes setmanes. Decidírem aventurar-nos a Montblanc i veure què ens deparava la festa. He de dir-vos que vaig quedar gratament sorpresa. Recomanable per anar en família (hi ha tallers pels nens, bestiari de tota mena, un joc de pistes...), per anar en parella (quin dia millor si nó) i per anar anb qui sigui. Hi ha representacions de lluites, una justa de cavallers, venda d'esclaus, un mercat de vins i caves, un mercat de tot una mica, representacions d'oficis... Vaja, que qui s'avorreix és perquè vol. A més a més, la vil.la també acompanya per passejar-la i visitar-la. Un dia sencer de bones sensacions i amb un sol que et deixava assedegat i fet una nyapa. Mireu com va quedar aquest:

quan vaig passar per la paradeta vaig quedar pensativa. No sabia si ell era l'artesà en qüestió, perquè els gossos d'avui en dia són molt espavilats. Mireu sinó el Pancho de la Primitiva. Vaig descartar la idea. Aleshores em vaig fixar que les paraules estaven separades "el arte sano". De què? De viure a la bartola? De ser gos i artesà? De ser un artesà gos? Ostres, quina vida! La qüestió era que el suposat artesà de la paradeta no hi era i havia deixat el quiso. Vigilant? Ho tenia clar.

Caminant paradetes avall vaig trobar la resposta: "Se necesitan clientes". Sí senyor, si Mahoma no va a la muntanya, que vingui la

muntanya! És per això, que l'artesà

havia deixat el cà. Si no hi havia clients perquè perdre el temps, oi?
A l'època medieval anaven per feina,

tú. Fins i tot, ja hi havia xinesos, perquè on vem dinar bé que en feien

cara d'asiàtics, per molt disfressats que anessin. Deu ser que venien de fer la ruta de la seda o alguna cosa així. En definitiva, una excursió profitosa i divertida.

AVE , que está pasando?

Aquesta setmana he tingut l'experiència de viatjar per primera vegada amb AVE per anar a Madrid. He de dir que tot ha anat com la seda, l'anada i la tornada. Puntual, net, còmode, ràpid. Molt millor que el pont aeri, més ferragós. Tot força correcte. He viatjat en classe turista, amb dret a uns auriculars per escoltar música o veure una peli i un carmalet ensucrat per acomiadar el viatge. La qüestió, com sempre, radica en el preu del bitllet. A Madrid em vaig trobar amb companys de Còrdova que també van fer servir aquest transport. Ells ho van fer en classe preferent, és a dir, amb dret a esmorzar i sala vip (amb begudes i menjar). Quina va ser la meva sorpresa en comparar el preu!!! Ells, classe preferent, pagaven 53€. Jo, classe turista, 106€!! (Sort que no pagava, uff). Per quin motiu, aquesta diferència abismal de preu? Algú és capaç d'explicar-m'ho?? Estic esgarrifada. És com seguir pagan peatge però anant en tren. Sempre pagant més, quina creu...

Estiraments

Us haig de dir que m'agraden els esports. He practicat atletisme (encara que això de córrer no estava fet per a mí), bàsquet ( llàstima que faci 161 cm), m'agrada veure futbol (si el partit està distret), també automobilisme i motos, m'he empassat Wimbledons i Rolands Garros i, fins i tot, he seguit tours de frança sencers. Evidentment, no em perdo els Jocs Olímpics. Deu ser que desde petita m'he empassat de tot, ja que el meu pare jugava a futbol i també entrenava al cole. Com que li vaig sortir nena alguna cosa havia de fer, així que he sortit una mica "machote". A casa som del Barça i, és clar, he viscut lligues senceres, he crescut amb el dream team i vaig ser voluntària a Barcelona 92. Vaig cridar "vamos" a l'Arantxa Sánchez Vicario, vaig saltar quan Crivillé va creuar la meta, vaig veure partits de l'Epi, Solozábal o Sibilio, he viscut el gol de Koeman al minut 111, he anat a Canaletes a celebrar una lliga i m'emociono amb el sacrifici dels que corren les maratons. Les classes de gimnàstica se'm donaven prou bé. No tenia resistència, però sí velocitat i molta flexibilitat. Ara això ja ho perdut bastant i quan no et fa mal l'esquena et falla un peu. Aviam si posen una piscina en condicions al poble, que vull fer de Gemma Mengual o, més aviat, de Moussambani (què se'n deu haver fet d'aquell home? ).

Concurs

En comptes d'escriure al blog m'he presentat al tercer concurs de relats curts de TMB. Bé, no és que sigui una gran cosa, perquè és un escrit molt curtet, però mira. Es que em feia mandra (un dels meus pecats més capitals) aquí al blog, que el tinc una mica descuidat. Així que sí el voleu llegir entreu a la pàgina de TMB, al concurs. El títol és Transeünts Mediterranis Bellugadissos. No tardareu ni dos minuts en llegir-lo, us ho prometo.

Engabiats

Viure al carrer o viure en una gàbia. Tremenda decisió que han de prendre mil.lers de ciutadans de Hong Kong. Aquesta ciutat plena de gratacels, icona de la modernitat i les noves tecnologies és alhora una presó vivent. Una ciutat que soterra centenars d'individus que no poden pagar un lloguer (perquè són els més cars del món) i, molt menys, una vivenda i opten per viure pitjor que uns gossos en una gossera. Optar és un dir perquè el que fan és fugir del fred i la violència del carrer. Ciutat de dues cares on la riquesa i la pobresa són veïnes. A una banda la construcció del gratacel més alt del món. Al costat un edifici on viuen centanars de persones en unes gàbies de tres metres cuadrats amb un candau com a pany. On dormen i acumulen les seves poques pertinences. En habitacions plenes de brutícia, de pudors, de vides esquinçades, de gent malalta... Un garbuix d'esperances frustrades que són la vergonya d'una ciutat glamorosa. I com sempre hi ha algú que cada dia passa per davant i gira la cara per no veure la realitat.

Spain: marca registrada

Diners sota els matalassos com feien les nostres iaies (és que ara els bancs no són gens segurs..), dubtoses alcaldies que van trobar la gallina dels ous d'or, grans urbanitzacions ara desertes, tratjes sense factures ( Pilar Miró per quatre vestidets va dimitir, potser haurien de prendre nota), caçadors caçats que sí han dimitit. Aquests són els nostres líders, els que dirigeixen el cotarro, els que no s'havien d'estrényer el cinturó, més ben dit, la correa, perquè tot els hi anava de primera. Ara sorgeixen com a bolets, sota les rajoles, tothom és corrupte. El conegut i el desconegut. Tothom s'ha enriquit a costa dels mateixos pringats de sempre: la població, ignorant o no, que es deixa entabanar de mala manera amb paraules buides. I és que en aquest país fa uns anys que per fer-te ric només tens dues opcions: o et fas corrupte i especules o et presentes a un reality de la tele. La primera opció sembla que, de moment, està de cap a caiguda. La segona està per veure. Sinó sempre et queda ser president d'un club de futbol com el Xerès (líder de 2ª divisió). Això sí, acabaràs detingut i hauràs de dimitir perquè t'han enxampat enmig d'un tiroteig en un prostíbul. Paper idoni de qualsevol pel.lícula tipical spanish.

The end

Rebudes totes les explicacions el Sr. Sworoski ja podia tornar a casa. Allà l'esperava una benvinguda espectacular: veïns, companys de feina, el llibreter, el forner... Tothom volia saludar l'heroi del barri. Les dones li feien petons i els homes li donaven la mà o fortes abraçades. Ell somreia amb els ulls plorosos. Un cop va creuar la porta de casa seva va tornar el silenci. Va deixar anar un sospir i es va deixar caure a la butaca. De sobte, el ding-dong del timbre el va espantar una mica. Es va aixecar i va obrir la porta. Allà dretes, la mare i la seva filla li portaven un pastís de maduixes. Ell, sense pensar-s'ho gaire les va convidar a dinar. Oh, no es molesti! No, no és cap molèstia. Però la nevera està deserta... així que anirem de restaurant! Van girar cua tots tres en direcció a la porta d'entrada i en Sworoski va tancar amb clau una part de la seva vida. Sabia que d'ara endavant les coses serien diferents, perquè els reis, finalment, li havien concedit el seu gran desig: companyia.

...

El primer que veu en obrir els ulls és un gerro amb un ram de flors blanques, diria que són tulipes. Més enllà un altre llit buit amb llençols blancs i una ratlla blava. Alça una mica el cap i apareix una infermera que somriu i l'anima amb quatre paraules agradables: ja ho sap que és un heroi...! Un heroi? Es deu equivocar d'home. Està confús i els ulls interrogants cerquen respostes. Una nena, un osset de peluix i una mare agraïda entren a l'habitació i saluden la infermera amb certa complicitat, com si ja es coneixessin. La nena li fa dos petons i ell no enten res de res. La mare li dóna les gràcies i encara fa més cara de sorprès. No es preocupi Sr. Sworoski, el metge passarà a les dotze i li explicarà tot.

...

Mai havia sigut un home gaire decidit, però en aquell instant no s'ho va pensar dos cops. Va girar cua, va pujar les escales de dos en dos i va començar a esbotzar la porta del segon primera. Amb una força insospitada va aconseguir obrir la porta. Es va dirigir sense dubtar cap al balcó i va agafar la nena entre els seus braços molsuts. La va tapar amb el seu abric i van baixar escales avall com un llampec, estossegant pel fum. Quan van sortir al carrer se li va tirar al coll la mare desesperada i els veïns el van vitorejar i aplaudir fins a l'esgotament. No se'n recorda de res més perquè es va desmaiar i es va llevar en el llit d'un hospital.

...

Aquella matinada no l'oblidarà mai. Eren dos quarts de quatre. Se'n recorda perquè es va aixecar en sentir crits i va mirar els números vermells del despertador. Va parar atenció i va sentir veus: foc, foc!! Corredisses d'escales, cops de porta, xiscles histèrics... Amb poca agilitat es va aixecar, es va posar les sabatilles i va agafar l'abric llarg. Va obrir la porta de l'escala amb por i una fumarada negra el va envoltar ràpidament. Va començar a córrer escales avall sense veure-hi gaire, fins que va sortir al carrer. Tots els veïns s'amuntegaven a l'altra vorera. Quan anava a creuar la va veure. En un balcó, arraulida, una nena d'uns cinc o sis anys plorava. Apretava contra el seu cos un nino que, segurament, li havien portat els Reis. Era al segon pis.

...

En Sworoski arrossega les erres i les esses li rellisquen una mica. Encara li resta una mica d'accent que delata que no és del país. Per això s'enyora i se sent sol. Mai ha acabat d'adaptar-se del tot. La família fa més de deu anys que no la veu. No té esposa ni fills. I d'amics no se li coneixen. Té companys de feina (massa joves i estranys) i veïns ( massa joves i sorollosos). Ningú amb qui conversar. Tan sols creua alguna paraula amb el llibreter on compra els llibres, el forner on compra el pà i el metge de capçalera que li recepta alguna vitamina d'una lletra que ara no recorda. El silenci li remou les entranyes i cada any li demana als reis mags una mica de companyia.

El Sr. Rutina

Acabada la jornada laboral el Sr. Sworoski es disposa a fer els vint minuts de tornada cap a casa. Ningú l'hi espera perquè és un home solter. Quan gira el pom de la seva porta sap que li esperen hores de soledat. Es fa el dinar amb desgana. Avui patata bullida amb pèsols, un tall de carn i una poma. Frega els quatre plats. Un cop fet l' àpat, per apaivagar l'avorriment, es dedica a llegir tot el que se li posa pel davant, diaris, revistes i llibres, un munt de llibres. Llegeix com un boig tota mena de gèneres: llibres d'història, d'assaig, d'autoajuda, de ficció... De tan llegir s'ha hagut de posar ulleres perquè, és clar, té la vista cansada. Els llibres són la seva família. Després de llegir quatre hores ja es pot fer el sopar. Un parell d'ous. Cap allà a les deu de la nit el Sr. Sworoski es posa un pijama verd fosc i es fica al llit per anar a fer nones. I així cada dia de la seva vida.

El Sr. Rutina

El Sr. Sworoski és un home de rutines. Fa més de vint anys que el seu despertador sona a les vuit en punt. Es lleva sense mandrejar i se'n va al lavabo. Es renta la cara i fa un pipí. Se'n va a la cuina i esmorza, sempre el mateix, un cafè sol i una torrada amb mantega. Se'n torna al lavabo i fa una dutxa ràpida. Es vesteix per anar a la feina amb un tratje. Avui toca el gris. En té cinc de tratjes: un de blau marí, un de negre, un de marró, un a ratlles i el gris. Es mira al mirall, es renta les dents i es pentina els quatre cabells que encara lluiten per no desaparèixer. Tanca la porta i es disposa a fer els vint minuts de trajecte a peu que té fins a la feina. Arriba amb les galtes enrojolades, perquè el Sr. Sworoski té una mica de panxeta i es cansa quan fa una mica de sobreesforç. Entra a la seva oficina, saluda als companys i s'endinsa en el seu món de números i xifres fins a l'hora d'esmorzar. Aleshores treu el seu entrepà de fuet i una ampolleta d'aigua i en deu minuts s'ho engoleix tot. Treballa sense desfici fins a les tres del migdia i acaba la seva jornada laboral.

La, la, la

Em sembla que aquest any serà musical i "a lo grande". Les entrades de Coldplay ja són a la butxaca esperant que arribi setembre a l'estadi olímpic. Aquestes ja estan assegurades. Ara al març sona el Jason Swarz (ben bé no sé com es deu pronunciar, així que jo ho faig com si digués Swarzeneguer i ja està) al Razmatazz (quin tou de zetes en una frase). Al juliol arriba Madonna que no l'he vista mai i ha de ser espectacular el show i no m'ho vull perdre. Així que ens rascarem la butxaca, perquè les entrades són desorbitades!!!! I avui he sentit que U2 també actuaran, possiblement, al juny al camp del Barça. Hauré de demanar un préstec musical per poder anar a tots, mare meva. I, de moment, ja estaria. Alguna proposta més?

Mai és tard

La Sra. Maria és d'aquelles que fa una mica cara de pena, de queixosa, que tot li fa mal. Entrada en la vuitantena potser ja és això. Deu tenir els òssos cansats i l'ànima mandrosa. La seva filla s'encarrega de tot, així que es presenta a la tenda amb les idees ben clares. Vull una cuina per la meva mare, pràctica i sencilla, de color blanc ( ara torna el blanc, coses de les tendències). I així va ser. En un mes va tenir cuina per estrenar. Quan vem anar al seu domicili ens va obrir la porta amb veu tranquila. Darrera seu un bulldog anglès feia la mateixa cara de moix que la seva mestressa. Ens mirava de réüll, però sense apropar-se gaire. Amb la cinta mètrica vem pendre les mides de la seva futura comoditat. I vem marxar sense fer gaire soroll, com el gos de la Sra. Maria. Un cop ja acabada, potser ja feia tres setmanes, va aparèixer la filla de la Sra. Maria i em va dir què contenta estava la seva mare. Ara no havia de fregar aquells fogons plens de greix i omplia el rentavaixelles, cosa que li permetia veure la telenovela amb tota tranquilitat. S'havia animat tant que es va atrevir a posar-se els seus primers pantalons. Els tenia guardats de feia un any a l'armari (un intent de la seva filla de fer-li provar coses noves). Com és la vida. Vuitanta anys amb faldilles i, tot d'un plegat, cuina nova i pantalons. Tot un canvi per la Sra. Maria.

Petits plaers

Els plaers ben petits i cuotidians són els poderosos, els que valen la pena. El plaer que dóna ficar-se en un llit amb els llençols nets i acabats de posar (ahh). El plaer de sucar el dit en una tassa de xocolata (ahh). La satisfacció de trobar-te un euro en una butxaca perduda del pantaló (bien!). Quan encens la ràdio del cotxe i, casualment, sona la cançó que estaves tararejant feia tres segons (guau!). Quan arribes del carrer amb un fred que pela i apropes les manetes congelades a una estufa (aiii). Quan et dutxes amb l'aigua calentona a l'hivern o l'aigua fresqueta a l'estiu i surts que sembla que t'hagin fet un exorcisme (net,net). Quan ensumes la bona olor que desprèn el que s'està guisant al foc (mmm). Tantes i tantes petiteses que gaudim dia a dia. Jo em demano seguir tenint petits plaers que em facin somriure i posar cara de felicitat aconseguida.

Ploro

No sóc gaire de plorar, però això no s'escolleix, no? No recordo haver plorat d'emoció mai. He plorat de nervis, de mal físic i de mal d'amors. He plorat d'impotència i de ràbia. He plorat amb pel.lícules tristes, amb cançons intenses. He plorat per coses dolentes, personals o no. En canvi per les coses bones no ploro, què ho deu fer? Hi ha gent molt emotiva que plora d'alegria, d'emoció, de gratitud, fins i tot de riure. A mí no em surt. Em deu faltar algun gen bàsic que es va perdre pel camí i que es va endur algun que altre somriure.

Jo ploro sola. Ploro amb mi mateixa. I m'escolto com sangloto amb la respiració entretallada, moquejant sense parar. I plorant se'm netegen els ulls i l'ànima. Perquè plorar és bo. I les llàgrimes ni es gasten ni te les cobren. Plorar és gratis però no gratuït. A vegades ploro i no busco cap raó per fer-ho.

Diumenges

Em miro els peus mentre camino pels carrers buits del poble. Em miro els peus perquè fa sol i els meus ulls no suporten tanta claror i ploren. Ploren com a mesura de defensa, perquè quelcom envaeix la seva intimitat. Em miro els peus i decideixo que m'haig de comprar unes botes o sabates perquè sempre em poso les mateixes. Això em passa per mirar-me massa els peus. Si aixequés el cap... Escolto els sorolls: algun gos que borda, algun ocell (uh,uh) i algun cotxe perdut que passa sense gaire pressa. Algú et saluda i tú també saludes, coses de poble, que tothom es coneix. Les distàncies són curtes i en cinc minuts arribo al meu destí. Són les dotze i cincuanta minuts i m'he creuat amb sis persones, tres cotxes i un gat gris i panxut. El poble resta adormit, descansant de la feina acumulada i preparant-se per tornar a començar una nova setmana. La meva mare obra la porta amb mala cara, coses dels vertígens i el meu pare té mal de cap, vaja. L'ajudo amb les noves tecnologies perquè no s'aclara gaire. Jo no és que en sàpiga gaire, però com que no em fa por tocar botons...Al final ho aconsegueixo i sembla que després de dinar tothom es troba millor. Me'n torno a casa i de camí em creuo amb una persona, cap cotxe i cap animal. El poble deu fer la migdiada també. Aviam si a la tarda el poble vol sortir a fer un café...

Silenci?

La paret m'espatega. Un polstergeist?, una psicofonia?.., que va!!! Suposo que deu ser alguna tuberia que fa soroll, no ho sé. La qüestió és que tinc uns ensurts, que un dia em trobaran garratibada al llit amb cara d'haver vist un fantasma. En general, però el piset és bastant silenciós. Els veïns, com si no en tingués i de cotxes no en sento gaires. A la nit sento com un xiuxiueig de l'autopista, però res important. El que he comprobat, però, és que el silenci total és impossible. Sempre hi ha quelcom que fa soroll: una rentadora de lluny, un gat que miola, el vent arrencant fulles o la meva pròpia respiració. Suposo que a tot s'acostuma un, però no sé si m'acostumaria al guirigall de la ciutat: cotxes i gent, amunt i avall, sirenes de policia, d'ambulàncies, música de bars, crits de baralles, camions d'escombraries, de neteja...Aquí es despren tanta tranquil.litat que em sembla que m'hi quedaré a viure, jeje.

Tremoleu

Ara plou, ara no, ara neva, ara s'espera, ara fa boira i ja no t'hi veus. I rentes la roba i mai no s'asseca i els peuets se't gelen i demanen més mitjons. Les mans es miren l'una a l'altra i es busquen per cercar escalfor. I vols abraçades. I les cames et tremolen i tens pipí cada mitja hora. I un caldo calentó et sap a glòria. I la columna se't queda garratibada i la pell demana crema. Els llavis es tallen i el nas és roig. El cervell es para sota una manta. Arraulida al llit, esclafada pel llençol, la manta i l'edredó. Em perdo sota el coixí somniant que torna a sortir el sol. Fa fred, molt de fred. Estimo les estufes!!

Bons propòsits

No tinc cap bon propòsit per aquest any. No faré cap dieta, perquè tampoc he menjat gaires turrons i això de menjar bledes no és el meu fort. No deixaré de fumar, perquè això ja ho vaig aconseguir fa cinc anys (com passa el temps!!). No m'apuntaré al gimnàs, perquè ja em coneixo i després em farà mandra i no hi aniré. No m'apuntaré a fer anglès, francès o xino, encara que em convindria i em seria útil, la veritat. No faré cap curset d'informàtica, perquè sóc autodidacta i faig el que puc.No sé qué faré o no aquest any, però tinc un pressentiment que espero que es compleixi. Mai m'havia passat i ara tinc bones sensacions per aquest 2009. Sé que serà un bon any, perquè els anys imparells sempre m'han sortit prou bons. Així que només desitjo i em proposo disfrutar-lo al màxim. Us hi apunteu?