Mandra

Confesso que un dels meus defectes és la meva mandritis aguda. Em costa fer el primer pas. Em fa mandra tot: baixar les escombraries (perquè fa un fred...), anar a comprar el pa (perquè està lluny...), netejar (perquè sí...), fer-me el menjar (perquè haig de pensar què fer...). Vaja, que sóc la mandra en persona. Ara, quan aconsegueixo fer el primer pas sóc una màquina de treball. Tot queda lluent com una patena, compro per un mes sencer i tinc ganes de fer de tot. Vaja, que no tinc terme mig. Com a bona lirona (puc dormir nou i deu hores sense problemes), m'agrada mandrejar al llit, sobretot, a l'hivern, amb aquella escalforeta que et demana cinc minuts més. Que bé que s'hi està! No se sap qui és l'inventor del llit, però li dóno gràcies igualment (perquè Lo Mónaco encara no existia, no?). La qüestió és que a vegades em faig ràbia a mi mateixa perquè la mandra em pot i segueixo el lema equivocat: "deixa per demà el que puguis fer demà". Total, un desastre. Aviam si inventen una vitamina o alguna cosa per deixar de ser tan mandrosa. Amb la mandra que em feia escriure...