Gràcies a Déu o a qui sigui, d'envejosa no ho sóc gens. De fet és un tret que no he entès mai. Perquè això de torturar-se a un mateix és bastant idiota. L'envejós de mena vol obtenir la felicitat que té un altre, però en comptes de cercar-la per a ell mateix, el que fa és desitjar que a l'altre persona li vagi pitjor. Vaja, una bajanada. Una mena de ressentiment sense causa aparent, perquè l'altre persona, moltes vegades, ni se n'entera. Total que l'envejós viu amargat tot el dia desitjant el que no té. Hi ha envejosos que arriben a límits insospitats, difamant, enganyant i tirant per terra la imatge de l'envejat.
La millor frase que la defineix és la del filòsof alemany Schopenhauer : " L'enveja en els homes mostra com de desafortunats se senten i la seva constant atenció al que fan o deixen de fer els altres mostra com s'avorreixen".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada