Ira

Hi ha moments en que la meva sensatesa es perd i entra en un lapsus d'alienació mental. És, aleshores, quan seria capaç de tot, fins i tot, de fer mal. Sona fatal, però és real. La meva ment crea situacions fictícies de terror. A vegades em faig por a mi mateixa. Tranquils, encara no estic boja del tot. Perquè hi ha coses que em superen i les armes reals s'acaben. La impotència es fa mestressa de la meva ànima i sucumbeixo a la ira. Ahir va ser un d'aquests moments. Un dia funest a la feina, on tot es capgira i el més fàcil es converteix en el pitjor dels problemes. El companyerisme esdevé enveja, recel i desconfiança. Tot es trenca i les veus s'alcen més del compte. Es diuen barbaritats i es giren les cares de fàstic. Les acusacions enverinen l'aire. És en aquest precís instant que jo, mal m'està dir-ho, arribaria a les mans i em quedaria tan a gust... Però no ho he fet mai, segurament, perquè encara em queda una mica de seny i de principis. Però és tan temptadora la ira...