Berlinauer Strasse

Escollir a l'atzar una ciutat europea i en un click tenir, a la carta, avió, cotxe i apartament. Tot és fàcil en l'era dels ratolins informàtics. Quatre mapes, dos rutes i una maleta de mà i, sobretot, pocs diners i molta il.lusió.

Un consell: portar la guía actualitzada. No sigui que preguntis per un restaurant i amb mig somriure et responguin que fa tres anys que van tancar. Llàstima pel "Fritz". Al 2004 gaudia d'èxit i prometia un futur en el temps.

La qüestió, però, és gaudir de les anècdotes del viatge.

Dissabte, 12 d'abril de 2008........... La maleta preparada, plena de "por si acasos" i amb els líquids ben a la vista. Arribem puntuals i animades, amb papallones a la panxa. Ens apropiem d'un Fiat Panda blau nou de trinca i ens endisem en carreteres desconegudes envoltades de prats i boscos, boscos i més boscos. Amb relativa facilitat arribem a l'objectiu i se'ns resisteix el tram final, amb carrers impronunciables que ens confonen. És mitja tarda quan obrim la porta de l'apartament, que cobreix positivament les nostres expectatives. Ens disposem a descobrir la nit berlinesa. La zona "cool" de Prenzlauer Berg s'obra de bat a bat, o de bar en bar, després de tastar cuina i cerveza del país. Hem descobert el negoci espavilat, ja que les propines, no imposades, se les cobren discretament en tornar-te el canvi. És a dir, existeix el redondeig a l'alça. Exemple: sopar de 12,50€. Pagues 15€. Canvi berlinés 2€. Propina que no se't retornarà mai 0,50€.

Ens els dies posteriors vem entendre que no era una presa de pél, sinó una tradició peculiar del país.

Diumenge, 13 d'abril de 2008........Descans nocturn per començar el dia carregades d'energia. Ens espera una jornada dura, per remoure entranyes. Destí: camp de concentració de Sachsenhaussen. Les paraules de la guía (per cert, de Barcelona) ens rememoren l'horror traumàtic de la guerra, de la por, de la tortura, de la mort. Sembla impossible la facilitat de l'ésser humà per traspassar els límits i assimilar atrocitats com a rutines del dia a dia. La visió dels barracons, de les càmeres de gas, de les cel.les.., malfereixen el cor i empetiteixen l'ànima. I dónes les gràcies pels teus problemes insignificants.

Retornem al centre, a la majestuosa Porta de Brandenburg que, imponent, rep als turites, ansiosos de noves aventures. De reüll divisem els Reichstag. El bon temps ens acompanya i la cua per entrar, molt minsa, també. Hem tingut sort. Vint minuts tan sols per pujar a la cúpula cristal.lina en la que emmirallar-nos i recrear-nos amb les vistes panoràmiques.

Seguim als nostres peus cap el monument laberíntic a les víctimes de l'holocaust. Dòlmens artificials que conviden, contradictòriament, al joc. La mirada enllaça carrers, places, galeries, esglésies. Totes les zones d'obligada visita, que omplen la tarda de fotografies i els peus de durícies.

Esgotades ens apropem a Hackescher Markt. El color rogenc de les bombetes dibuixa un entorn gairebé màgic. El sopar ens deixa un regust amarg i fugim a un bar uns carrers més enllà on farem l'última copa, entre postals que arribaran més tard que nosaltres.
Confiades pujem al tren, sense adonar-nos que la direcció no és la correcta. Temps just de girar cua en una parada deixada de la mà de Déu. Un últim tren ens recull, per sort, entre riures nerviosos. El llit ens espera amb els braços oberts.

Dilluns, 14 d'abril de 2008...... L'alemanya dividida es representa amb un mur. Un mur de vergonya que va esquinçar la vida d'un poble ja tocat. Un poble que es va alliberar al 89, deixant quatre restes representatives de la opressió viscuda.

Fem un mos i passejem cap a Alexander Platz. La torre de la televisió és el nord de la ciutat, com una estrella polar que ens acosta a la Berliner Dom. Les cames ja no ens responen i agafem forces a una terrassa de Hackesche Hoffe, uns patis interiors que desprenen pau i tranquilitat. I per canviar radicalment d'aires ens acostem a "Tacheles". Una antiga casa okupa, exemple de la berlín transgressora. Arribada l'hora d'omplir el pap ens deixem emportar per la guia prestada i és aquí quan es produeix l'engany. Un restaurant inexistent en una zona que ha perdut esplendor. Coses de la vida, i la mala previsió, acabem sopant en un indi "típicament berlinés". No ens deixem atrapar per la pluja que ha començat a mullar el paviment i ens aixopluguem en un pub amb música techno i decoració post-moderna.

Retornem a casa amb tren i taxi. Com no, el taxista s'apropina a sí mateix.

L'última nit es retalla amb una teràpia grupal al llit, analitzant records i velles cicatrius.

Dimarts, 15 d'abril de 2008...... Mai no saps que et depara el futur. Recollim vacances i les entaforem al cotxe, camí a l'aeroport. La pluja ha decidit fer-nos la guitza i no deixar-nos baixar del cotxe per visitar Postdam. Proseguim endavant amb més lentitud de la prevista. Evitem de miracle un accident, que no sabem com, ha deixat un vehicle encrustat a la valla protectora. Ha anat d'un pél que no ens empassem el cotxe del davant. Per si no en teníem prou hem perdut el nord i els indicadors ens han negat el trajecte. Les vicissituds ens han passat factura i hem vist com el nostre avió ens deixava a terra amb un pam de nas. És per això que la darrera nit a Berlín la passem a un aeroport, entre sofàs i viatgers somnàmbuls. Ens han aconseguit un vol per demà al matí. La ganga inicial ja no és tal, però la prioritat ara és el retorn a casa. Elles dormitegen, ara sí ara no, i jo escric aquestes ratlles per omplir el temps i la memòria d'aquesta nit plujosa.

Malgrat tot, l'experiència val motl la pena i és molt recomanable.