No sé si fer-me un conjur perquè m'agradi cuinar. És superior a mí. M'avorreix tot: pensar en la compra, anar fins al Mercadona, rumiar què em faig, com ho faig, amb què ho faig... No tinc paciència. Només de pensar-hi ja m'afarto. Hi ha gent que diu que cuinar relaxa. Doncs a mí ja us asseguro que no. Al contrari, em posa dels nervis. Si fos per mí sería caníbal i em menjaria la carn crua. I direu, tot és posar-s'hi. Sí,sí. Així de fàcil. Ja ho intento, ja.
Ho he intentat amb llibres de cuina: ingredients que no tinc, noms que no conec, dues hores de cocció!!!! Mare meva!! Els llibres descartats.
Segona opció: "libre albedrío". Obro la nevera, em deprimeixo. La torno a obrir i penso què puc fer amb els supervivents congelats. Total, que m'acabo fent amanides, pasta, carn (però sense gaires guarniments), una mica de peix i una mica de llegums. Vaja, tot ràpid, volta i volta, i res de salses ni acompanyaments.
Tercera opció: els "tupers" de la mama. Jo m'hi he negat rotundament. Ella de tant en tant alguna cosa m'endinya. Tampoc li faig un lleig però, en general, és una opció que no utilitzo.
He arribat a la conclusió que he perdut la batalla però no la guerra. Tampoc em moro de gana, però em fa una mica de vergonya no saber-ne més. Així que o m'apunto a algun curset de cuina per autoobligarme a aprendre'n o seguiré fent primitives; aviam si em faig rica i puc anar a dinar cada dia de restaurant. Això últim ho veig difícil.
Són les 12 del migdia i què haig de començar a fer? El dinar!!!!!!!!
2 comentaris:
Mira, pren-t'ho pel costat bo: amanides i coses a la planxa? Estaràs sempre estupenda. Les salses i acompanyaments posen a la gent com a panellets. Petonets morts de gana -em vaig a fer el sopar...-.
Sí senyor, d'això se'n diu ser optimista de mena. Gràcies. Seguiré lluitant amb mi mateixa, però.
Publica un comentari a l'entrada