Renferències

Les meves experiències ferroviàries actualment són molt puntuals, gairebé inexistents. El cul se m'ha acomodat al seient del cotxe. Ves, coses de la ganduleria. Haig de dir, però, que fins als vint-i-tants en vaig fer un bon ús i que d'històries vagoneres en tinc algunes i de tots colors.

Amb la meva mare anàvem a Barcelona amb tren, perquè ella amb el cotxe no s'hi atrevia. El cotxe el deixava a l'estació, que aleshores era un descampat. Sempre erem puntuals, nosaltres, perquè pel tren, ja se sap, el temps és relatiu. La qüestió és que pujàvem al vagó, no sense dificultat, ja que la distància que hi havia fins a l'esglaó era considerable i ens aposentàvem en aquells seients atrotinats de skay vermell. Si era hivern la calefacció et cremava la sola de les sabates i si era estiu baixaves la finestreta a tope aviam si es girava ventet. El final del nostre trajecte era Plaça Catalunya, el centre, on anàvem a cercar la roba que no teniem al poble. Cap als catorze o quinze anys el tren es convertia per la meva colla en la via d'escapament. No teníem cotxe i volíem començar a sortir. Així que els diumenges a la tarda, amb tota la il.lusió agafàvem el tren que ens portava al Drac de Vilafranca. I a l'estiu, amb els vagons plens de gom a gom, fèiem una hora de viatge per arribar a la platja de St. Vicenç de Calders. Els vagons estavem compartimentats i, entremig, hi havia l'espai fumeta, on la gent es podia permetre el luxe de fer quatre calades. Cap als divuit ja tocava anar a la universitat. Cada día, ben d'hora, agafava el tren on coincidïa amb algun company. Recordo petar la xerrada amb el Josep Mª, que sempre m'ha caigut molt bé, amb el Muni o amb la Mercè i partir-nos la caixa. Fins i tot la gent del costat acabava rient de manera dissimulada. Érem uns pel.liculeros. Nosaltres pujàvem a Gelida i encara teníem sort de trobar seient, però a Molins la cosa es congestionava i la gent havia de romandre de peu amb la cara d'un desconegut a menys d'un pam de la seva. El tren a vegades s'aturava sense causa coneguda i quan queien quatre gotes, aleshores, donaves el matí per perdut. Recordo molts moments aturats a la via, sobretot un a l'Hospitalet on vem estar més d'una hora, pujant i baixant del tren perquè no sabien si hauríem de fer transbord. Aquell dia amb la Mercè vem riure com mai, perquè hi havia un noi que anava vestit tipus George Michael al video de Faith i, és clar, ja vem tenir tema.

El tema revisor, que jo li deia ticketaire, també era divertit. Tots, no m'ho negueu, hem escapat alguna vegada d'ell. Abans no hi havia màquines i colar-te al tren era relativament fàcil. Era qüestió de vigilar on estava el revisor i fugir-ne. Un cop, però, la cosa va acabar molt malament. Era un matí fosc d'hivern. Vaig pujar al tren com cada dia, però aquell no vaig coincidir amb ningú. Així que vaig seure en un compartiment amb dues noies més. Tot estava tranquil, amb la gent mig endormiscada (el típic que se li cau el cap, que fa molta gràcia, jeje) o llegint, que era el meu cas. S'obre la porta i apareix el revisor. Tothom busca la cartera o a la butxaca i treu el tiquet degudament segellat. Uns seients més enllà el revisor desperta un noi i li demana el bitllet. I comença l'espectacle: el noi, que semblava anar borratxo o drogat, comença a dir-li que no en té de bitllet i el revisor li comunica que haurà de baixar a la següent parada. El noi, que delirava, parlava d'anar amb avió i es negava a moure's. Ens apropàvem a Castellbisbal (una parada desèrtica) i el revisor va fer l'avís corresponent. El tren es va aturar i al noi, sense parar de cridar, el van fer fora. Es van tancar les portes i el tren inicia la marxa quan, de sobte, la nostra finestra ens va caure a sobre en milers de vidres trencats. El tren es va aturar en sec. Les tres noies vem empal.lidir i ens vem aixecar per espolsar-nos tota aquella trencadissa. Tothom ens preguntava si estàvem bé. Jo em vaig posar una mica nerviosa i vaig agafar una cigarreta per anar a fumar. Vaig treure el cap per una de les portes i em vaig quedar glaçada. El noi que havia trencat el vidre, encara no sé com, havia caigut sota el tren i estava enganxat d'una cama. Ostres! No sé quanta estona van tardar a treure'l però va ser espantós. Aquest, per sort, ha sigut l'únic mal tràngul que he passat en un tren. La majoria de viatges han sigut divertits, com un que vem fer per anar a La Corunya amb l'esbart. No sé quantes hores van ser (deu, onze...) però vem explicar acudits, jugar a cartes, fer fotos... Esgotats però contents. I així un munt de records d'aquells trens cassolans, que van donar pas a uns trens nous de trinca, però més freds, més impersonals. Ara tot està mecanitzat. Et compres el bitllet en una màquina, fitxes en una màquina, gairebé ha desaparegut el revisor i quan surts has de passar per una altra màquina que fa de barrera. Vaja tot molt humanitzat. Veig les notícies i la que tenen liada amb les rodalies, l'ave i tot plegat. Quin merder! I penso: com voleu que deixi el cotxe a casa si tot funciona així de malament?