Fer cabanyes era la nostra major afició. De fet, teníem els ingredients idonis: una muntanya al darrere de casa, moltes branques i quatre nens amb ganes de divertir-se. Fa 25 anys no hi havia por i et deixaven campar a la teva. No havies de pensar què faries i amb qui ho faries.
Mirava la mare que feia les feines de casa i li deia: "voy a jugar". I no calia donar explicacions. Ella assentia i ja està. Anava a buscar als meus amics del castell (durant molts anys he viscut davant d'un castell o el que en queda). No és que visquessin al castell, era la zona. Tots erem del castell. Amb un castell de decorat com no havíem de fer cabanyes i guerres! Així ens passàvem el matí, fins que al migdia se sentien les veus de les nostres mares, que arrepenjades a les finestres, ens cridaven per anar a dinar. A la tarda agafàvem les bicis (una BH vermella) i donàvem voltes o fèiem carreres. A mí no m'emocionava gaire anar en bici, sobretot, perquè em fotia unes òsties que sempre arribava a casa esgarrinxada, amoratada, amb sang.., feta un cromo.
El que més m'agradava, però, era entrar a la casa abandonada. Era una casa molt gran que feia cantonada i que estava bruta i feta pols. Era divertit, perquè no feies mal a ningú i descobries coses inaudites. Allà hi havia entrat molta gent, perquè sempre trovàbem quelcom nou que s'havien deixat. La veritat és que les primeres fotografies de dones nues les vaig veure allà. Es veu que hi deurien anar joves a fer de les seves i deixaven les revistes obertes de bat a bat o penjàven posters a les parets. Però el que més m'agradava era la bodega, amb aquelles bótes gegantines plenes de teranyines. Era com un peli de por. Estava ple de senyals de trànsit i estris varis. Un dia vem sentir soroll a la part de dalt i, és clar, ens vem acollonir. Ens vem amagar entre bóta i bóta. Algú va baixar, va remenar, va agafar alguna cosa i va marxar. Desde la nostra posició no vèiem res. Vem esperar una bona estona abans de moure'ns. Mai vam saber qui era, però ja teníem l'anècdota per explicar. I així passaven els dies de la nostra infància, mai avorrida. I veus als nens d'ara que no saben jugar, que no es poden moure de casa, que diuen que s'avorreixen, que el màxim que mouen són els dits de les mans per fer servir l'ordinador o la psp. Què ha passat en els últims 25 anys? S'han perdut tantes coses...
5 comentaris:
Cabanyes? No me'n parlis de cabanyes! que a mi, com a germana petita que era (i sóc, és clar!) sempre em tocaba anar del Bosquet a casa ara a buscar una eixada, ara una pala, ara una mica de cordill... I com que no en tenia ni idea... mai em tocava fer les feines emocionants. Això si, a nosaltres ens cridàven a dinar amb xiulet!. El què sí recordo amb molt de "carinyo" és una festa d'inauguració d'una cabanya amb els amics del meu germà, és clar, tots nois i més grans i jo em vaig sentir la nena més afortunada de món. Després ens en vam anar a explorar l'antiga Gelidense i llavors em vaig sentir supervalenta ja que un dels nens tenia encara més por que jo! Ai si! tant de bò poguéssim tornar enrera, i tant de bò els nens d'avui en dia féssin córrer una miqueta la immaginació!
Imaginació? Crec per trobar-la has d'anar a "inicio" i buscar en alguna carpeta guardada en el disc dur dels seus cervellets (je,je).
Crec que us esteu passant una mica amb els nens i nenes d'ara, no?.
Jo mateixa no tenia cabanes ni entrava a cases d'altres persones per molt abandonades que estiguessin.
Però sí que us puc dir, en defensa d'ells, com a mare d'un nen i d'una nena del segle XXI que d'imaginació si que en tenen, i molta! (digueu-ne amor de madre).
Potser, moltes vegades, és culpa del grans que tampoc hi ajudem gaire. Per exemple, des de ben petits, el televisor és el cangur perfecte i quan són una mica més grans l'ordinador li pren el relleu. Un cop ha passat això una vegada i una altra, explica'ls-hi que poden passar l'estona d'altres maneres, segurament ja hem fet tard.
Magda
Ostres, quin rapapolvo!! I perquè els pares deixeu fer? Els meus pares també treballaven (tots dos), la tele també la veia durant hores però, tot i així, el primordial era jugar, inventar, aventurar-se. Els teus nens encara són petits. Jo em referia als més crecudets (de 7 a 11, per exemple). Que se'ls hi dóna tot pastat, que creixen massa depressa, que ja no són tan innocents com ho érem nosaltres. Parlava de la nostàlgia de mons imaginats, de valors i del respecte.
P.D.: tot i el rapapolvo (je,je), m'agrada que t'hagis atrevit a escriure.
Publica un comentari a l'entrada