El meu pare comprava el diari els diumenges. I jo frisava per tenir-lo entre les mans. M'agradava fullejar-lo, llegir els titulars, fixar-me en les fotografies i, sobretot, seccions tan estranyes com les necrològiques, les de contactes o les d'anuncis de feina. Era petita i moltes coses no les entenia i em feia preguntes tan profundes com: per què s'havia d'anunciar un senyor que s'havia mort?. No hi trobava una resposta coherent. Potser era per omplir l'església i que no se sentís sol. O per confirmar que estava mort i ben mort.
La secció de contactes ja era una altra cosa, perquè era una secció prohibida. Havia de dissimular i fer veure que no me la mirava. Però, ja se sap, quan més et diuen que no... Veia anuncis de noies amb noms exòtics ( bé, "amanda" aleshores em semblava exòtic, jeje), que parlaven molts idiomes: francès, grec... Jo pensava que deurien ser models o actrius, perquè sempre es describien físicament ( morena, pechos grandes..). Més tard ja vaig saber que no, que es dedicaven a uns altres afers.
Ara, la secció que em feia més gràcia era la de la feina. I, sobretot, un anunci en concret: " se busca fresador ". Mira que hi rumiava a conciència, però no entenia perquè només buscaven fresadores. Cada diumenge repassava, un per un, els anuncis amb l'esperança que un dia busquessin "peradores" o "meloneros". Qualsevol altra fruita!!! No entenia perquè només necessitaven homes per recollir "fresas". I les altres fruites qui les recollia?
Amb aquests dubtes puerils vaig créixer i vaig aprendre que les coses, a vegades, no són el que semblen.
4 comentaris:
Osti tu! quin fart de riure amb les maduixes! De fet, la innocència infantil és genial!
Ara m'has fet pensar amb el meu germà, que quan erem petits la mare tenia la ràdio engegada mentre esmorzàvem abans d'anar al "cole" i cada dia sentíem l'anunci d'un "aparellador" i és clar, el meu germà creia que era una persona que et buscava parella.
Je,je. Doncs no anava desencaminat, perquè després n'han sortit molts d'aquets "aparelladors". Ja tenia visió de negoci, ja.
El que a mi personalmet m’amoïnava era una botiga, la DROGUERIA. Com podia ser que una cosa tan mal vista tingués una botiga?
Però una de les millors que recordo és que durant molts anys creia que Carrillo també era una professió, la de practicant!.
Tenia pànic al senyor Carrillo i a les seves injeccions.
Fins que no vaig ser una mica gran no vaig saber que Carrillo era el seu cognom.
Magda Bages
Sí, senyor. Carrillo = agulla. Pobre home, amb lo simpàtic que era. És clar, que si et pares a pensar perquè és diu "practicant"?. Practicant el què? Uhhhh! encara fa més por.
Publica un comentari a l'entrada