La primera vegada que em van dir "de vostè" em vaig quedar glaçada. En una mil.lèsima de segon vaig pensar que m'havia arrugat com una pansa, portava bastó i em ballava la dentadura postissa. Ostres! Tan gran sóc... Em vaig adonar de cop que el temps passa inexorablement i, és clar, com t'ha de veure un marrec de nou anys? El problema és que tenim tots una mena de crisis d'identitat, perquè com els cicles evolutius s'han allargat tant. I no sabem ben bé on som i si encara ens consideren joves o ja som adults. La franja d'edat no és clara. Si m'haig de guiar, per exemple, pel sorteig dels pisos d'Adigsa encara sóc jove perquè soc menor de 35 anys, però en canvi el "carnet jove" no m'inclou perquè s'acaba als 29 anys. Total que som uns éssers indeterminats. Pels joves ja som grans i pels grans som joves i nosaltres ja no sabem que som. Total que vivim en una eterna joventut que ens apreta a viure la vida i sortir i viatjar i fer moltes coses, però la societat adulta ens crida perquè formem una família i comencem a estalviar. Però, és clar, com que estem perduts en el temps conclous que fins als cuaranta encara tens temps de tenir nens i que això d'estalviar és una utopia tal i com estan les coses. Així que ja m'he acostumat a que algú em digui de vostè, de tant en tant, encara que em faci mal a l'ànima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada