Marxar de vacances quan tothom ja ha passat el trauma post-vacacional és fantàstic. I més quan és una situació improvitzada i decidida en un parell de minuts. Res com coincidir, decidir i reservar. En realitat el destí no és del tot desconegut per mí, repetint país però no situació geogràfica. Si hagués de definir el viatge en tres paraules serien: caos, contrast i relax.
Marxem un diumenge al capvespre tot de catalanets, amb una mitjana d'edat bastant elevada. El vol transcórrer sense incidències. Això sí, les hostesses són les més antipàtiques que m'he trobat mai i només parlen anglès. Haig de dir que el meu nivell de l'idioma és bàsic, vaja el que recordo de BUP. Tot i així, em veig obligada a fer de traductora dels senyors del costat, que són grans i no entenen que els hi diu aquella noia maleducada, que ni somriu, ni fa cap esforç per comunicar-se. En baixar de l'avió ens adonem que el comentari és general i que aquestes hostesses han causat furor. Arribem a Istambul a les dotze de la nit i aqui descobrim que els russos tenen més cara que esquena. Resulta que en arribar s'ha de pagar el visat i després passar el control de passaport. Ells que deuen anar a Istambul, com aquí es va a Andorra, ja s'ho saben i es separen en dos o més cues. Per tant, quan et penses que la filera avança comencen a aparèixer russos que es colen amb tota la barra, dient que més endavant els espera algú. Ni els crits, ni les males cares, ni algun intent de barrera humana..., res els atura i passen olímpicament de tot i tothom. La cua es fa insuportable i, finalment, després de dues hores ja podem dir que som a dins. Cerquem el guia ( una mena de turc italianitzat amb més gomina que gràcia), pujem al minibús i a les tres de la matinada ens estirem en un llit extrany però alhora tan desitjat. Demà comença la nostra rua particular.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada