No sóc gaire de plorar, però això no s'escolleix, no? No recordo haver plorat d'emoció mai. He plorat de nervis, de mal físic i de mal d'amors. He plorat d'impotència i de ràbia. He plorat amb pel.lícules tristes, amb cançons intenses. He plorat per coses dolentes, personals o no. En canvi per les coses bones no ploro, què ho deu fer? Hi ha gent molt emotiva que plora d'alegria, d'emoció, de gratitud, fins i tot de riure. A mí no em surt. Em deu faltar algun gen bàsic que es va perdre pel camí i que es va endur algun que altre somriure.
Jo ploro sola. Ploro amb mi mateixa. I m'escolto com sangloto amb la respiració entretallada, moquejant sense parar. I plorant se'm netegen els ulls i l'ànima. Perquè plorar és bo. I les llàgrimes ni es gasten ni te les cobren. Plorar és gratis però no gratuït. A vegades ploro i no busco cap raó per fer-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada