Em miro els peus mentre camino pels carrers buits del poble. Em miro els peus perquè fa sol i els meus ulls no suporten tanta claror i ploren. Ploren com a mesura de defensa, perquè quelcom envaeix la seva intimitat. Em miro els peus i decideixo que m'haig de comprar unes botes o sabates perquè sempre em poso les mateixes. Això em passa per mirar-me massa els peus. Si aixequés el cap... Escolto els sorolls: algun gos que borda, algun ocell (uh,uh) i algun cotxe perdut que passa sense gaire pressa. Algú et saluda i tú també saludes, coses de poble, que tothom es coneix. Les distàncies són curtes i en cinc minuts arribo al meu destí. Són les dotze i cincuanta minuts i m'he creuat amb sis persones, tres cotxes i un gat gris i panxut. El poble resta adormit, descansant de la feina acumulada i preparant-se per tornar a començar una nova setmana. La meva mare obra la porta amb mala cara, coses dels vertígens i el meu pare té mal de cap, vaja. L'ajudo amb les noves tecnologies perquè no s'aclara gaire. Jo no és que en sàpiga gaire, però com que no em fa por tocar botons...Al final ho aconsegueixo i sembla que després de dinar tothom es troba millor. Me'n torno a casa i de camí em creuo amb una persona, cap cotxe i cap animal. El poble deu fer la migdiada també. Aviam si a la tarda el poble vol sortir a fer un café...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada