Diumenge passat vaig quedar absurdament confosa. M'havia fet una idea errònea del que anàvem a veure i pensava que "La cantant calva" i "La lliçó" serien dues comèdies hilarants que em farien petar de riure. I us ho asseguro, no va ser així. Allò no tenia ni cap ni peus! Ja ho deia el fulletó: teatre de l'absurd. I tant!! Frases inconexes, paraules que es repeteixen, personatges estranys... Cal dir que la interpretació va ser força acurada, però aquelles històries no hi havia per on agafar-les. A la sala es respirava un xiuxiueig constant amb preguntes sense resposta, amb cares d'estupor, amb cares d'indiferència, amb cossos que es movien en unes cadires antiergonòmiques. A mi em va agafar mal de cap i tot. A la fila del davant, però, hi havia un noi que semblava que s'ho estava passant d'allò més bé, amb riallades continues que sobresortien en aquell silenci tens. Està clar que el noi tenia un sentit de l'humor diferent a la resta. Tot i així haig de dir que no em va desagradar del tot, simplement, em treia una mica de les meves caselles. Posava nerviós aquell garbuix de paraules. De fet això era el que s'intentava transmetre, la incomunicació en la nostra societat. I de fet ho van aconseguir. Felicitats!
3 comentaris:
Sí, sí, ja ho diuen que qui no es conforma és pq no vol i que sempre hem de buscar el cantó positiu a les coses ;-)
Estaba comprado, nena. En una comedia alguien se ha de reir, no? si no es así, qué fracaso!!!
Sí,nena, al menos uno,jeje. Los demás teníamos cara de pasmarotes.
Publica un comentari a l'entrada