Ex-presidenta

Diumentge vaig deixar el meu càrrec. No, no sóc pas política ni res d'això. Vaig deixar de ser la presidenta de l'escala, jeje. Uff, quin pes que m'he tret de sobre. S'ha de dir que tampoc ha sigut tan horrible i que encara ho he fet prou bé, que m'han felicitat i tot, eh! És curiosa la convivència veïnal perquè hi ha de tot i de tots els colors posibles. Aquí tots som joves i ens portem prou bé, però cadascú té les seves manies, oi? En tot edifici trobareu uns decoradors frustrats. Són aquelles persones que no saps perquè es passen el dia movent mobles d'aquí cap allà, de dreta a esquerra i arribes a la conclusió que o bé netejen molt i a fons o bé no estan contents amb la seva distribució de pis. La qüestió és que els veïns de sota estan molt contents i feliços de formar part d'aquesta redecoració constant. També trobem en qualsevol bloc els típics que passen de tot; no van a les reunions, no ajuden en res, no s'interessen en cap tema. Això sí, després vénen a queixar-se de coses inaudites i, és clar, has de posar aquella cara de t'escolto però quina cara que tens, m'enteneu oi? També hi ha veïns que es creuen els amos de l'edifici i, a banda del seu pis, s'apropien d'altres zones comunes per poder encabir tots els estris que no caben a casa seva o al traster. Total, que un dia entres al pàrquing i sembla que estàs a la segona planta de El Corte Inglés. També tenim els que es preocupen una mica massa i tot, no hi ha terme mig. Són els que són una mica pesadets: que si no van les llums, que si podríem posar això aquí, que si hauríem de trucar perquè facin allò altre...Són aquells moments en que et giraries i d'una bona estrabada arrencaries el telèfon, li posaries a les mans i amb un somriure ben ampli li diries: donçs truca tú!! Tot i això, no em puc queixar gens ni mica perquè no m'han donat gaire la tabarra. Ara ja, fins que em torni a tocar potser ja no sóc aquí, ja veurem. L'any de presidència ha passat volant i haig de dir que no n'hi havia per tant.