Sempre he sigut bastant descreguda (que no vol dir que no sigui creguda, que tampoc), sinó que el tema religiós ni fu ni fa. Això de la Setmana Santa se m'escapa de les mans: que si Diumenge de Rams, que si Dijous Sant, que si Divendres, que no es menja carn, que si Diumenge de Pasqua, que si Dilluns de Pasqua, que si la segona Pasqua...buffff, no hi ha qui s'aclari ( si hi ha alguna errada és comprensible per la meva ignorància cristiana apostòlica romana). El que té clar tothom és que és festa i punt. Ahh, sí, i que tornaran a posar Ben-hur i Quo Vadis i Espartaco a la tele perquè poguem fer unes migdiades fantàstiques. Respecto que cadascú cregui en el que li sembli. De fet, tots en algun moment donat hem demanat què sé jo a qui sap qui??? Però aquest fervor de les processons on la gent plora quan veu passar la verge o el crist, caminant descalços, amb aquells "capirotes" (que no em digueu que no sembla el Ku Klux Klan), passant criatures que ploren de mans en mans perquè toqui el pas, saltant la reixa com bojos (quina por, que sembla que s'esclafin!!) ...a mi em resulta estrany. No ho entenc. Suposo que jo la processó la porto per dins. Així que un any més passaré la Setmana Santa com uns dies més per descansar i menjar "mona", que això encara no és pecat. O sí?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada