M'ha tocat

Les reunions d'escala es fan al garatje, perquè s'hi està més fresquet i la xafogor no s'enganxa. És una nova faceta de la convivència veïnal. Fins ara havia tingut la sort o dissort de no tenir comunitat de veïns. Però d'aquesta no m'escapo i enguany em toca ser presidenta. És una cosa que fa molta mandra, no em digueu que no. A més a més, la cosa s'agreuja perquè són pisos de lloguer i el nostre arrendatari es diu Adigsa. Un d'aquells organismes abstractes que promet un munt d'avantatges i que, després es desdibuixa en decenes de funcionaris que et passen d'un telèfon a un altre. Una lluita titànica contra no saps ben bé qui o què. Ja puc resar perquè no en passi cap de grossa, perquè són experts en treure's el mort de sobre i no donar explicacions. I nosaltres pagant trinco-trinco cada mes. Un lloguer, suposadament, asequible.

He arribat a la conclusió que la definició "... de protecció oficial" està molt ben trobada. No són els pisos els que estan protegits; tampoc els llogaters que reben cartes amb deures i obligacions per complir. Els protegits són ells, sota un munt de burocràcia que no entenem i que ningú ens explica. Tan sols desitjo que aquest any sigui tranquil. Que funcionin les calderes, que no es torni a espatllar la porta del pàrquing, que no es torni a inundar i ens haguem de passar una tarda de diumenge treient aigua, que no vingui el dels ascensors i ens intentin estafar, que no desaparegui del mapa l'empresa de fusteria de les portes, que ens contestin les demandes que passem via fax i que es perden pel camí, etcètera.

Ja friso perquè arribi l'any que ve...