La Sra. Maria és d'aquelles que fa una mica cara de pena, de queixosa, que tot li fa mal. Entrada en la vuitantena potser ja és això. Deu tenir els òssos cansats i l'ànima mandrosa. La seva filla s'encarrega de tot, així que es presenta a la tenda amb les idees ben clares. Vull una cuina per la meva mare, pràctica i sencilla, de color blanc ( ara torna el blanc, coses de les tendències). I així va ser. En un mes va tenir cuina per estrenar. Quan vem anar al seu domicili ens va obrir la porta amb veu tranquila. Darrera seu un bulldog anglès feia la mateixa cara de moix que la seva mestressa. Ens mirava de réüll, però sense apropar-se gaire. Amb la cinta mètrica vem pendre les mides de la seva futura comoditat. I vem marxar sense fer gaire soroll, com el gos de la Sra. Maria. Un cop ja acabada, potser ja feia tres setmanes, va aparèixer la filla de la Sra. Maria i em va dir què contenta estava la seva mare. Ara no havia de fregar aquells fogons plens de greix i omplia el rentavaixelles, cosa que li permetia veure la telenovela amb tota tranquilitat. S'havia animat tant que es va atrevir a posar-se els seus primers pantalons. Els tenia guardats de feia un any a l'armari (un intent de la seva filla de fer-li provar coses noves). Com és la vida. Vuitanta anys amb faldilles i, tot d'un plegat, cuina nova i pantalons. Tot un canvi per la Sra. Maria.
2 comentaris:
Que maca la Sra. Maria!
I valenta!!! Je,je.
Publica un comentari a l'entrada