Sóc vil

Sóc vil, ho reconeixo. Estic de vacances i vagarejo tot el dia. Ja tindré temps per ennoblir-me... Com que no em puc permetre vagarejar per altres móns (coses del mileurisme) he voltat una mica pel país, que no té res a envejar a la resta de la terra. Amb la Susagnna hem agafat la bossa i amb un cop de cotxe ens hem plantat a "Can Felicià". Una casa rural aprop de Besalú, perduda enmig de la montanya, on l'aigua sembla que tingui cos i pesi en el pal.ladar. Gaudint de bon temps hem passejat per Besalú. Llàstima que no ho sabíem, perquè la setmana vinent són festes i fan el Besalú Medieval. Així que ja ho sabeu. Hem dinat de gust i cotxe amunt hem traspassat de país. Olalà! La France!! Ens havien parlat de Céret molt bé i com que no estàvem gaire lluny ens hi hem atansat. La veritat és que ens ha decepcionat una mica. És una població d'artistes, bohèmia, amb sales d'exposicions d'art. Tot semblava idoni per impregnar-nos de cultureta, però potser no era el dia ni el moment. Suposo que s'ha de visitar quan fan fires o alguna cosa semblant. El que sí he vist és la cara dels francesos, que sembla que no hagin anat al lavabo en tres dies, amb aquella mala bava i poca educació...

Hem sopat en companyia de la resta de persones vils i hem anat a fer nones per llevar-nos amb un altre dia esplèndid. Xino-xano cap a Camprodón. Bonica vila, plena d'història i de llangonisses i fuets gegants. Els ulls em ploraven de desig davant d'aquells aparadors plens de pecats culinaris. Casualment hi havia una exposició d'armes, cotxes i estris varis de la guerra civil molt interessant i casualitats de la vida ens hem trobat amb uns gelidencs, la família jaquet-rossell, que també voltaven per allà. Hem dinat i hem tornat a la casa rural per fer una estona de piscina i relax, ja que no hi havia ningú. Amb un sol que espategava, l'únic que es feia sentir eren les mosques pesades fent-nos la guitza. Després del bany la panxa ens feia rum-rum, així que hem anat a fer un vol per Banyoles i com unes convilatanes més ens hem assegut a una de les terrasses de la plaça major a fer un gelat. La plaça bullia de gent i era agradable veure com nens i grans s'ho passaven d'allò més bé. Tornem a casa on el sopar es serveix a dos quarts de deu. Acaben d'arribar més persones vils. Aquests vénen de Deltebre. La resta són de Reus, St.Climent de Llobregat i nosaltres de Gelida. Tots junts hem sopat amanida de pasta i "pilotilles" (vaja, mandonguilles). Un altre dia esgotat...

Ja ha arribat l'hora dels adéus. Així que ens llevem per esmorzar, agafem maletes i ens disposem a marxar, quan l'home més vil de Deltebre ens sorpren regalant-nos arròs del país. Contentes pel regal ens dirigim cap alguna platja, encara no decidida. Acabem a Pals on ens deixem escalfar pel sol una estoneta. Seguim camí avall i ens parem a dinar a Tossa. No volem que això s'acabi però dissortadament tot té un final. Veníem de gaudir de la nostra festa major, hem fet unes mini vacances i seguirem amb la festa major de Vilafranca.

No vull ennoblir-me ...

Vacances

Pensava en una amiga que ara mateix està gaudint d'un viatge i en l'envenja que em produeix. Enveja sana, és clar. La veritat és que està en un país que, en principi, no se m'hagués acudit com a destí turístic: Sudàfrica. La qüestió, però, és viatjar i conèixer món. M'explicava que aniria a veure taurons, estruços i pingüins, entre d'altres coses. No ho hagués dit mai que hi havia pingüins al continent africà. Potser sóc una mica ignorant, no ho sé, però no els ubico allà. Ja us ho dic jo que necessito viatjar més... Perquè el món és un desconegut, ple de gent desconeguda, amb tradicions i costums ben curiosos que vénen de gust descobrir.

Un costum que em va deixar bocabadada té com a protagonista els indis. Però no els toros sentados, sino els de les vaques sagrades. Diuen que si una familia índia convida a una altra a casa seva serà ben rebuda i tractada. La pega és que quan retorni a la seva llar es trobarà la factura de totes les despeses que hagi fet durant l'estada. Ostres! I després diuen que els catalans som garrepes... Quina barra!

Quan un surt del país ha de saber ben bé on va, perquè sinó arribes al pol nord (ja són ganes, amb la rasca que fa. Uns 20 o 30º sota zero com a mínim) i resulta que és obligatori portar escopeta. Mare meva, ja em veig entrenant amb quatre llaunes de coca-cola aquí baix a una esplanada. Es veu que la possibilitat de trobar-te un ós polar és bastant gran i, és clar, si no vols acabar sent el seu sopar has de defensar-te.

Com a costum una mica ridícul el que fan a Anglaterra i que cada any surt per la tele. A qui se li acudeix llençar uns formatges per una montanya i començar a córrer per intentar atrapar-los? Total per guanyar un formatge!!! Es foten unes patacades...

Anar pel món és ben divertit i en veus de tots colors i per tots els gustos. Segur que més d'un estranger s'ha preguntat perquè els catalans fem torres humanes que no arriben enlloc al so d'un instrument que es diu gralla.

Coses de la diversitat. Bones vacances a tothom!!!!

4 parets

La xafogor m'esclafa contra el sofà i surto al balcó perquè el vent em despentini. Quin tastet de brisa més bo! L'aventatge de ser l'última de l'edifici és que no et molesten els veïns de dalt, perquè no en tens, ni et cauen unes calces desconegudes a la terrassa (je,je). Això sí, tot el sol és per a mi: quina calda! M'agrada mirar el meu nou pis, imaginant colors en les parets, mentre vaig buidant caixes i muntant estanteries. Encara tinc una feinada, però ja va prenent forma. No tinc cap pressa, ni cap obligació. Així que vaig fent al meu ritme, esperant que arribin les vacances i pugui gaudir de tot, assaborint els silencis del meu poble.