LOST

Mai.... uhmmm (no,no,mai dels mais) m'havia aixecat tan d'hora per veure la televisió, més concretament, el capítol final de Lost. Però després de sis temporades seguint la sèrie televisiva amb més incògnites de la història no podia fer una altra cosa que posar el despertador del mòbil a les 6 en punt. Temps per rentar-me la cara, esmorzar i posar-me còmoda per a les dues hores i mitja que tenia per davant. Evidentment, les teories, hipòtesis i suposicions eren variades i múltiples i, per tant, el final podia ser molt previsible. I així va ser. El capítol en sí em va agradar ( molt emotiu ), però de respostes en respon ben poques o potser és que jo m'he quedat a la parra i no entenc res de res, que seria una altra opció. Pels qui no hagueu vist la sèrie no us hi escarrasseu. Els que la hem vist sencera tampoc ens ha servit de gaire,jeje. Això sí, hem viscut moments memorables televisivament parlant i hem format part d'un fenòmen gairebé de culte. Perduda m'he quedat sense la dosis setmanal de Lost. Què hi farem... Lost forever!!!

Quina joia!

Mira que n'és de fàcil distreure's a Barcelona. Mil colors, mil persones, mil sorolls, mil paisatges diferents...A cada cantonada una descoberta. Aquest diumenge passejàvem pel centre. Allò típic i tòpic que vas pel Born arribes a Via Laietana i creues per anar a la plaça Sant Jaume i fas voltes pels carrers adjacents, plens de botigues, paradetes i personatges mil. Vem entrar a Santa Maria del Mar per recordar com era i alçar el cap i veure un sant jordi al bell mig del sostre. Vem sentir un senyor que cantava òpera i jotes, alternança curiosa. Vem mirar aparadors de moltes botigues obertes i vem anar a parar a una de les botigues més estranyes que hagi vist mai: era una joieria. Però quina joieria!!! Collarets amb escarbats, penjolls de mosques, figures de mida humana amb cristalls de Svaroski, anells amb pollastres, anells amb un cementiri, amb un peu tallat amb una destral... Desenes de peçes inversemblants, impossibles però reals, que ens feien bocabadar i obrir els ulls com a boges, exclamant ualaaa, ostressss i totes les onomatopèis existents. Llàstima que no et deixaven fer fotos perquè us puc assegurar que el lloc era impagable. Això ens va fer pensar que si la botiga existia era perquè tenia una clientela per aquella colla d'objectes indescriptibles. Com deu ser algú que es compra un penjoll de escarabats???