Intromundo

Més vacances

2011-08-08T14:38:00.001+02:00

Curtes, ràpides i efímeres. Així són les vacances per definició. El treballador sempre anhela tenir-ne més perquè necessita desconectar, descansar, viatjar. Tot l'any esperant per aprofitar-les al màxim. Per tant, quan arriben tens el calendari ple de compromisos adquirits: sopars, dinars, viatges, festes majors, excursions, concerts, llibres, xerrades... En resum, que després de les vacances ens haurien de donar una setmana més per poder descansar i no fer res i així recuperar-nos de les vacances. A mí em queda una setmaneta i ja començo a sentir la pressió del retorn. Aghhhh!!!!

Carcassonne

2011-05-23T22:37:00.012+02:00

Ja hem vist paisatge, una ermita i un castell. Toca una abadia. Enfilem la carretera cap a Lagrasse, poblet definit com un dels més bonics de França. No sé qui ho diria, però nosaltres estem en desacord totalment. Més aviat trobem que és una vil.la tranquila i una mica deixadota. Potser és que és divendres i al cap de setmanaes transforma; la qüestió és que fem una volta, recorrem la majoria de carrers, travessem el riu i anem a l'abadia. Una part, resulta, que és tancada i no la podrem veure. Obren dissabtes i diumenges. Totes les visites que hem fet i farem, que no ho havia dit, són previ pagament de 4, 5 o 6 eurets. L'abadia tampoc ens va embadalir gaire. Decidim marxar i fer elsúltims quilòmetres fins arribar a Carcassonne. A mitja tarda aparquem just al davant de l'hotel a la rue de la Barbacane. Magníficament situat sota la monumental Cité, sense sorolls, nou i força polit. Tot està sortint rodat, perfecte. Obrir maleta, dutxa, canvi de roba i cap amunt que falta gent. La ubicació de l'hotel és perfecte perquè agafem una drassera que ens porta directes a una de les entrades: la porta de l'Aude. És a dir,de l'hotel a la cité dos minuts de trajecte. La primera impressió és brutal, per la immensitat i per la bona conservació.Fem una volta ràpida per dins de la ciutat i una ullada a uns quants menús dels múltiples restaurants. S'ha de dir que el menjar és força globalitzat i típic, excepte la cassoulet (una mena de fabada asturiana), que engolirem demà al migdia. Per sopar quelcom lleuger i cap a l'hotel a descansar.

Tot el dissabte sencer per descobrir la cité: esmorzar, visita al castell ( totalment recomanable, amb vistes espectaculars i un recorregut enriquidor), passejada per tots els carrers ( bàsicament plens de tendes ) , visita a l'església, més passejades, dinar ( tastem la famosa cassoulet, no apta per a estòmacs primmirats i una cervesa artesanal ), visita al museu de la tortura ( que després de dinar és molt idoni veure aquests aparells tan maquiavèlics ) i entrada a la casa encantada ( una mena de casa del terror ben ambientat però que no ens espanta gaire ). Amb la feina feta anem a prendre un refresc, que comencen a caure quatre gotes mal comptades.

Le Château

2011-05-18T10:19:00.015+02:00

Seguim el nostre recorregut per les gorges, amb les roques que semblen que estiguin a punt d'engolir-nos. Sort que no hi ha gaire trànsit. No m'ho imagino en ple agost, buff, quin embús.

El mapa ens apropa a Villerouge-Termenès per uns camins gairebé desèrtics, passant per poblets de quatre cases. Ens acompanyen les bones vistes, el cant dels ocells i un cd que hem gravat per l'ocasió ( això fa molt pel.liculero i et penses q estàs fent una road movie, jeje..). Aprofitem una parada de descans (amb lavabos, bancs i taules, arbres i flors, vaja com les d'aquí )per fer un entrepà i una cola. En cinc minuts arribem al destí i seguim els panells informatius que ens dirigeixen directament al castell que volem veure. La noia que ens rep ens parla en un castellà més que correcte i ens ofereix la visita amb audioguia i tríptics en català. En aquests moments és quan em fa vergonya tenir un nivell d'idiomes tan mins. Però bé, la qüestió és que la visita se'ns fa molt amena i entretinguda.

L'échappée

2011-05-16T16:13:00.017+02:00

Carreteres secundàries amb giravolts sinuosos, sense vorals, envoltades de camps plens de ginesta que omplen de color i d'aroma l'escapada cap a un món que ens sorprendrà gratament. Així hem començat a recórrer França, amb il.lusió, cap a Saint Paul de Fenouillet. Endinsats en uns mapes de google, que ens duran a llocs recòndits i gairebé inexpugnables ( aquí potser m'he passat una mica, però hi haig de posar una mica d'emoció i misteri,no? ). La primera parada ens porta a les Gorges de Galamus. Un senyal avisa de la difícil circulació de l'indret, estretet per un cotxe, impossible per dos. Pujem a velocitat moderada i parem on un cartell anuncia "ermitage". Desconeixedors d'aquesta dada aparquem el cotxe, baixem unes escales, passem un túnel i trobem.... una porta tancada. Vaja, quin desengany. Tornem a pujar fins dalt, on uns senyors gavatxos es disposen a baixar. Amb el nostre francès d'EGB ( els de la ESO això els hi sóna a molt antic, aix... ) els informem que c'est fermmé o com es digui. I just en aquell moment apareix un senyor amb una clau gegant a la mà i ens diu que ara obre ( ho diu en francès, és clar). Ostres, com caigut del cel!! L'atzar ens permet admirar l'ermita, literalment, enganxada a la roca.

Fent cames

2011-01-30T13:51:00.009+01:00

Per conèixer els músculs del cos no cal que us llegiu un llibre d'anatomia, ni que estudieu fisioteràpia. És molt més fàcil del que us penseu. Agafeu un entrepà (el meu era de xoriço, únic supervivent en una nevera desèrtica) i una Coca-cola ( única beguda també ). Ben pensat, el primer que heu de fer és omplir la nevera. Aleshores aneu a buscar un company d'aventura i empreneu camí cap algun lloc com el Montcau ( montanya gelidenca de 644 metres ). Escolliu un dia ben assolellat, roba còmoda i molts ànims. Tenint en compte que el recorregut més llarg que faig és del menjador a la cuina, una excursioneta de cinc hores no està gens malament. Fins a Can Ginebreda va anar força bé. La zona de la Font està totalment abandonada, fa una pena...Vam seguir fins la Font del Noguer i, a partir d'aquí, comença una pujadeta de dos kilòmetres que no us vull ni explicar... Bé, sí l'explico. Semblava una de "las muñecas de famosa". A pas de nina i esbufegant com un bou ( els bous esbufeguen??...bé, tan se val ) vaig arribar al cim. Em va costar déu i ajuda, però ho vaig aconseguir. En arribar ens esperava una sorpresa divertida. Algú s'havia entretingut a fer una pessebre de plastilina sota la bandera catalana. Quedava ben divertit i curiós. Vem signar a la llibreta, com bons excursionistes i vem endrapar l'entrepà com si ens anés la vida. La baixada tampoc va ser

fàcil, perquè vem triar un caminet que semblava una drassera i va resultar que no. Semblava que estiguéssim a la selva, ple de matolls, regalimant aigua, arbres caiguts... Finalment, vem tornar a sortir a la Font del Noguer, passant per Can Ginebreda on ens van bordar quatre gossos que em van fer por, i tot baixada fins a casa. Déu-n'hi do!!! Haig de dir que no vaig tenir gaires "agulletes" l'endemà, així que estic contenta de la meva fita, jejeje... Animeu-vos a pujar, que hi ha molt bones vistes.

Nadalejant

2010-12-27T13:18:00.002+01:00

Ja sabeu que això de les festes nadalenques a mí ni em va ni em vé, ni fu ni fa, ni estira ni arronsa... Deu ser que el fet de treballar en uns grans magatzems i no tenir fills són arguments importants per pensar així. Però també haig de dir que, encara que un no vulgui, no saps perquè ni com, l'anomenat esperit nadalenc t'envaeix i et vénen unes ganes sobtades de salvar el món i d'erradicar la pobresa. Evidentment, la meva part racional em fa veure de seguida que això no és possible, així que el que intento, si més no, és ser més bona persona. Segurament hi haurà algú en desacord (que jo sigui bona persona ), però no discutiré les impressions personals de cadascú. No sé si me'n surto gaire bé, la veritat, perquè em costa déu i ajuda això de les relacions interpersonals, però mira, la intenció és el que compta, no?? Així que, malgrat tot us desitjo bones festes i bona entrada d'any. I que el 2011 ens porti mooooooltaaaa feina!!!!1

Sta. Llúcia

2010-12-14T12:56:00.003+01:00

Ahir va ser un gran dia. Un dia d'aquells farcit d'amics, de rialles, d'emocions... Ahir era dia de festa al poble: Sta. Llúcia! Lluïment de l'esbart, passejada per la fira d'artesans, repartiment d'escudella i botifarra i al vespre, espectacle de foc i diables. Tradició i festa que remunta any rera any, cercant el vincle entre passat i present renovador. I així ho vem fer. Ens vem retrobar les amigues, vem gaudir de la festa, vem assaborir l'escudella d'una amiga valenta i (novetat d'enguany) ens vem quedar tancades mitja hora a l'ascensor!! Mira, no m'havia passat mai... Suposo que el fet que l'ascensor era nou, que no estàvem en un vintè i que passava airet va fer que estiguèssim ben tranquiles, xerrant i rient, fins que ens van obrir la porta. Últimament ens passa de tot, jejje. Sort que sempre ho podem explicar com anècdota i té un final feliç. A causa d'aquest entrebanc ens vam perdre els diables petitons, però vem poder participar del Llúciafoc i tornar a casa amb un somriure als llavis.

Follim, follam..

2010-12-11T12:57:00.003+01:00

Fa una setmana vaig anar a la perruqueria, plena de dones amb el cap empastifat de colors indefinits i secadors a tota màquina. Però la qüestió no és aquesta. La qüestió és que una d'elles, atemorida per aquella pinta que reflectia el mirall, va dir que no volia semblar una "pilingui" amb aquell color "rubia de bote" que tots coneixem. La perruquera li va dir que no es preocupés, que sempre queda més fosc del que sembla. I l'altre va contestar que, de fet, uns dinerons extres no li anirien malament però que el seu marit li deia: " tú si te metes a puta mueres virgen". Ohhhhhhh!!!! Casi m'ennuego amb un sugus que mastegava. Quina frase més despectiva! La dona es queixava que el marit ja no li rascava l'esquena, vaja ni l'esquena ni res. Total, que totes van començar a remugar i a queixar-se que si ja no fan res o no tan com abans, que si l'avorriment, que ni se les miren... Carai, tú, quin drama! Allò no em quadrava: si els homes es queixen que elles sempre tenen mal de cap i, resulta, que elles es queixen que ells ni les miren ni les toquen. On rau el quid de la qüestió?? Mira que en som de complicats els ésser humans. Jo proposo que hem de tenir més relacions sexuals!! Encara que faci mandra, encara que et faci mal tot... que la cosa després s'anima i acaba bé, home!! No us apalanqueu, que les coses s'apaguen i després ja no hi ha qui ho encengui. Perdó, sí hi ha qui ho encengui: un altre, jejeje!!! Deixeu de remugar i a la feina. Que el món s'acaba!!

En bones mans

2010-11-19T10:06:00.006+01:00

Patir de mal d'esquena és com una creu que em tocarà ja de per vida. Aquests dies a la feina no parem de moure coses d'un cantó cap a l'altre perquè estem d'obres. Així que arribo a casa baldada i dormo d'una tirada nou hores. Això del mal d'esquena va començar farà quatre anys. Primer vas al metge i, és clar, que si calmants, antiinflamatoris, punxades, etc... Total, un mes i mig de baixa, sense gaire milloria. Vaig decidir que mai més em prendria un "Miolastán" (relaxant muscular que et fa entrar en un estat de tontitis aguda a càmera lenta). Vaig anar tirant fins que un dia em vaig quedar clavada en posició "Chiquito" i amb cara de pena em vaig presentar al fisio que tenia al davant de casa. El noi em va mirar i va dir: és una urgència, no? I jo vaig assentir amb els ulls plorosos de ràbia. Sort que anava depilada (un tema essencial per a les noies en situacions extraordinàries) perquè aquell noi, que feia cara de bon jan, em va deixar amb calces i sostens. La veritat, anar a un fisio és una mica fred: una sala bastant asèptica, un silenci incòmode i una persona que et demana que facis unes coses una mica extranyes. Tothom pensa el mateix: que si unes plantetes quedarien molt mones, que un fil musical relaxa l'ambient (perquè sinó estàs tota l'estona atenta a tots els sorolls que pot arribar a produir el teu cos); que si allò que et fa fer és normal??? La qüestió és que vaig sortir de la consulta ben dreta, gràcies a aquelles mans miraculoses i quatre catacrocs d'òssos. Es veu que se'm bloqueja la cadera i això em pinça el nervi ciàtic i bla,bla,bla... Total, que vaig passar una bona temporada fins fa dos mesos que torno a renquejar. Ara he anat a una noia, que és com de la casa, i també m'ha deixat en roba interior i hem fet postures impossibles i més o menys m'ha arreglat. Ha sonat una mica sexual, no??. Res és el que sembla. Si us digués que em va explicar que hi ha fisioterapèutes que utilitzen tècniques invasives.., vaja que treballen desde dins, és a dir, que es fiquen pels forats més íntims del cos humà. Ostres, diu que és molt efectiu, però que voleu que us digui. Només em faltaria que, a més a més d'anar mig torta, un desconegut em fiqués el dit al cul i jo encara li hagués de donar les gràcies per curarme tots els mals. Mare meva, espero no haver d'arribar a aquest moment cul-minant, jeje.

A l'aventura!!!

2010-11-04T13:06:00.003+01:00

Últimament m'ho passo teta!!! Això de fer el mico és fantàstic. Et fa sentir un Indiana Jones de pacotilla. Ja ens teniu pujant per cordes, travessant ponts penjats, tirant-nos per tirolines i llençant-nos al buit com Tarzan, d'arbre en arbre. És una experiència totalment recomanable i s'hi pot anar en família, amb amics, amb tothom. Enmig d'un entorn envejable, allà pel Montseny, hi ha "Selva aventura", un espai lúdic on pots passar unes hores jugant, on pots deixar anar l'adrenalina i passar una tarda de diumenge diferent. Us ho recomano.

Un globus, dos globus, tres globus...

2010-10-19T10:24:00.005+02:00

Agafar un globus, aquesta era la qüestió. En el bon sentit de la paraula, s'entén. També podíem agafar una turca, jeje. Quin país amb doble sentit. En principi, la idea era no fer l'excursioneta perquè vas sumant i al final hauré de fer unes cantonades per poder apoquinar els dinerons. Però, és clar, et trobes al mig de la Capadoccia (un dels millors llocs del món per volar en globus), el guia et diu quatre coses i què has de fer, ehhh!!! Donçs pujar. Així que a l'endemà et lleves a les 4:45h de la matinada, et dutxes, et vesteixes i baixes a recepció, amb la mala sort que cauen quatre gotes i, aleshores, després de deu minuts d'espera et diuen que avui no pot ser pel mal temps. AGHHHHH!!! Total, cap al llit de tornada. A l'endemà repetició de la jugada. Però avui, sí. Fa bon dia. Ens porten en furgoneta a un descampat i ens donen d'esmorzar. Paguem l'excursioneta i ens apropen cap al nostre globus. N'hi ha un munt!! Quina gentada!! Haig de confessar que jo sóc una mica cagueta per aquestes coses, així que us podeu imaginar que la cara que faig a la foto és totalment un posat, jeje. Comencen a inflar els globus i ens introduïm en la cistella. Hi caben setze persones i el "globero" conductor. Total, que allò comença a pujar de mala manera. I puja, i puja, i puja. I la cosa impressiona una miqueta, la veritat. Però, després del primer impacte tot transcórrer amb total tranquilitat. La cistella no es mou gens ni mica i, tothom, càmera en mà no para de fer fotos. Comença a sortir el sol i la visió espectacular del paisatge volcànic de la Capadoccia ens envolta màgicament. Ha valgut la pena decidir-nos. Això sí, fa un fred que pela!

Al voltant nostre uns cinquanta globus que van amunt i avall per fer gaudir als guiris de torn. Tots estem bocabadats i meravellats. Llàstima que se m'acabin les piles de la càmera al bell mig del cel i no tingui recanvi, jeje. Sort que encara he pogut fer algunes fotos per portar proves. Una hora volant pels núvols i, finalment, arriba l'aterrament que també va ser espectacular. Vem aterrar, directament, sobre el remolc de la camioneta! Un crack el conductor. A la primera i sense entrebancs. Per acabar ens van donar uns pastissets, una copa de cava ( bé, del que fos, perquè la marca no la vaig veure) i un diploma de vol. Així que si algún dia teniu el dubte de pujar en un globus, la resposta és clara: SÍ!!!! Una altra experiència única per la memòria.

HAMAM

2010-10-16T09:51:00.007+02:00

Un viatge experimental, sí senyor. No hi ha res com marxar del país per provar coses noves. Coses gens estranyes d'altra banda: un bany turc. I això ho havíem de provar, tan sí com no. No volíem anar al típic i turístic "Cemberlitas" ( massa gent amuntegada ), però tampoc anar a parar vés a saber on. Així que, per internet ( gràcies per aquesta eina tan fructífera!! ), vaig trobar un que em va semblar prou interessant: Suleymaniye Hamam. I vem encertar de ple ( ara em posaria una medalla i em faria petons a la galta, però no m'arribo ). Us el recomano ferventment. Per 35€ passes calor, sues com un porc, et foten una tundra que et fan mal tots els músculs del cos, et tiren aigua fresqueta, et renten el cap amb un sabó d'aquells d'abans i t'emboliquen amb tres tovalloles i a prendre un apple tea. A que sona bé?? D'acord, no sona gens bé, així que ho explico una mica millor.

Arribes al lloc en qüestió, situat al costat de la mezquita més gran, que no vem poder visitar perquè estava en obres (quina ràbia), Suleymaniye, i et trobes en un edifici del 1550 fet pel mateix arquitecte de l'esmentada mezquita. Nosaltres portàvem biquini, però sinó ells te'n donen un (pestemal) que semblen les estovalles de casa i que fan conjunt amb una tovallola que també et donen. Portàvem xancletes, però això no va colar i ens van donar una mena de sandàlies de fusta, tres números més grans, que ens facilitaven molt caminar amb gràcia i salero. Amb aquestes pintes entres a la zona del caldarium i et deixen 30 minuts suant com una mala cosa que, fins i tot, les parets suen i no és broma. Teníem tota la sala per nosaltres i aleshores van entrar dos nois amb una parella de ¿japonesos?. I aquí és quan t'acollones, perquè comences a sentir, buum, baam, choof, tot ressona i semblen que estiguin apallissant els pobres chinitos. I t'agafen ganes de sortir corrents perquè saps que les pròximes serem nosaltres. Transcorreguda la mitja hora els filipins surten xops de dalt a baix i amb prou bona cara. Jo, que m'he marejat una mica amb tanta caldufa, ja tinc ganes que em tirin tota l'aigua que vulguin. Entren dos nois nous i ens porten cap a la sala de "tortura". Ens fan seure i amb un guant de cri ens treuen tota la porqueria del cos. Ens tiren aigua, ells també se'n tiren constantment. Ens pregunten el nom i d'on venim, allò de trencar el gel suposo, perquè ara aquests tios ens fotran les mans per tot arreu. El meu es diu Nuri, que aquí és nom de noia però allà no. Ens estiren sobre un marbre cap per avall com si fossim un entrecot i ens ensabonen. Comença el massatge més complet que m'han fet mai. Em feia mal tot!!! Mare meva!! I em va petar no sé quants ossos. Fins i tot, se'm va escapar un "òsties". Ho sento, no ho vaig poder reprimir. Mitja hora, amunt, avall, per davant, per darrera, els peus, les cames, els braços, l'esquena, el cap... I vinga remullar. Finalment, una ensabonada de cap. Just per semblar una rata esporuguida. Embolcallament de tovalloles i a seure per pendre un altre apple tea, relaxades i atontades totalment. I la sessió es dóna per acabada, així que pujem a cambiar-nos i marxem amb un somriure a la cara i amb la sensació d'haver viscut un moment innolvidable.

Turquisland

2010-10-11T19:59:00.005+02:00

Marxar de vacances quan tothom ja ha passat el trauma post-vacacional és fantàstic. I més quan és una situació improvitzada i decidida en un parell de minuts. Res com coincidir, decidir i reservar. En realitat el destí no és del tot desconegut per mí, repetint país però no situació geogràfica. Si hagués de definir el viatge en tres paraules serien: caos, contrast i relax.

Marxem un diumenge al capvespre tot de catalanets, amb una mitjana d'edat bastant elevada. El vol transcórrer sense incidències. Això sí, les hostesses són les més antipàtiques que m'he trobat mai i només parlen anglès. Haig de dir que el meu nivell de l'idioma és bàsic, vaja el que recordo de BUP. Tot i així, em veig obligada a fer de traductora dels senyors del costat, que són grans i no entenen que els hi diu aquella noia maleducada, que ni somriu, ni fa cap esforç per comunicar-se. En baixar de l'avió ens adonem que el comentari és general i que aquestes hostesses han causat furor. Arribem a Istambul a les dotze de la nit i aqui descobrim que els russos tenen més cara que esquena. Resulta que en arribar s'ha de pagar el visat i després passar el control de passaport. Ells que deuen anar a Istambul, com aquí es va a Andorra, ja s'ho saben i es separen en dos o més cues. Per tant, quan et penses que la filera avança comencen a aparèixer russos que es colen amb tota la barra, dient que més endavant els espera algú. Ni els crits, ni les males cares, ni algun intent de barrera humana..., res els atura i passen olímpicament de tot i tothom. La cua es fa insuportable i, finalment, després de dues hores ja podem dir que som a dins. Cerquem el guia ( una mena de turc italianitzat amb més gomina que gràcia), pujem al minibús i a les tres de la matinada ens estirem en un llit extrany però alhora tan desitjat. Demà comença la nostra rua particular.

Solucions miraculoses

2010-08-27T11:47:00.002+02:00

Hi ha coses que semblen que et solucionin la vida com, per exemple, el KH7, que t'ho deixa tot com una patena i treu la ronya més incrustada de l'univers. Segurament molt bó no ha de ser i d'aquí a uns deu anys diràn que porta no sé quin àcid il.legal, greument perjudicial per a la nostra salut. Però de moment, mira que contents que estem!!!

I què me'n dieu dels repel.lents!! No aquell veí, no. Ara parlava dels mosquits i d'altres mutants no identificats. És un salvador de l'ecosistema, perquè l'ésser humà ja s'hauria extingit si no fos per aquest líquid d'olor insuportable. D'aquí deu anys sabrem que està compost, entre d'altres coses, per unes gotes de KH7.

I digueu-me si no hi ha res millor que la Thermomix, eh!!!! Hi fiques un enciam, dos ous, una pastanaga, all, dues cebes, una mica de julivert i surt un rodó farcit de rovellons!!! Fantàstic!!! No netejar-la ni amb KH7 ni amb repel.lent si voleu arribar als 40.

I l'aspiradora robot. OHHHHHHH!!!! Va sol per casa, com si fos un gosset. Dreta, esquerra, gira i torna a començar. Brutal!! Si hi fiques unes gotes de KH7 també et poleix el terra em sembla...

I ara mateix no se m'acudeix res més....

Esquizofrènica?

2010-07-20T20:31:00.002+02:00

La resposta sembla fàcil però no ho és. Perquè així em sento a vegades, entre dos móns que no es comprenen i, fins i tot, no es respecten. I això em produeix ràbia, ràbia i més ràbia i també impotència per no saber defensar quelcom que em sembla tan normal i senzill de comprendre. No he sigut mai de fronteres, ni banderes, ni consignes, ni radicalismes. Em sento catalana de cap a peus i, per això, vaig assistir a la manifestació, perquè crec que la presa de pél és considerable. No he llegit l'Estatut, no en sé gaire de política, però el meu seny em diu que quatre anys donant voltes a termes, paraules i significats són masses per no ofendre el sentit comú. Els catalans, sempre dialogants, oberts, prudents, entomant-les a tort i a dret, viatjant amb un escut de protecció per no sentir-te assenyalat, mal mirat o menyspreat segons en quins llocs. Sempre preparats per informar: el que us diuen no és així, si visquessis allà ho comprendries, el català és la nostra llengua..., com justificant que ets català i no som tan dolents com ens pinten. I dins aquesta esquizofrènia a l'endemà de la manifestació vaig mirar el partit de "La Roja" i, vés per on, no em fa vergonya dir que em vaig alegrar que guanyessin. Sense coets, ni crits, ni grans algarabies, però amb l'emoció del gol d'Iniesta, perquè l'esport és això, emoció i no política.

Ex-presidenta

2010-06-22T09:38:00.003+02:00

Diumentge vaig deixar el meu càrrec. No, no sóc pas política ni res d'això. Vaig deixar de ser la presidenta de l'escala, jeje. Uff, quin pes que m'he tret de sobre. S'ha de dir que tampoc ha sigut tan horrible i que encara ho he fet prou bé, que m'han felicitat i tot, eh! És curiosa la convivència veïnal perquè hi ha de tot i de tots els colors posibles. Aquí tots som joves i ens portem prou bé, però cadascú té les seves manies, oi? En tot edifici trobareu uns decoradors frustrats. Són aquelles persones que no saps perquè es passen el dia movent mobles d'aquí cap allà, de dreta a esquerra i arribes a la conclusió que o bé netejen molt i a fons o bé no estan contents amb la seva distribució de pis. La qüestió és que els veïns de sota estan molt contents i feliços de formar part d'aquesta redecoració constant. També trobem en qualsevol bloc els típics que passen de tot; no van a les reunions, no ajuden en res, no s'interessen en cap tema. Això sí, després vénen a queixar-se de coses inaudites i, és clar, has de posar aquella cara de t'escolto però quina cara que tens, m'enteneu oi? També hi ha veïns que es creuen els amos de l'edifici i, a banda del seu pis, s'apropien d'altres zones comunes per poder encabir tots els estris que no caben a casa seva o al traster. Total, que un dia entres al pàrquing i sembla que estàs a la segona planta de El Corte Inglés. També tenim els que es preocupen una mica massa i tot, no hi ha terme mig. Són els que són una mica pesadets: que si no van les llums, que si podríem posar això aquí, que si hauríem de trucar perquè facin allò altre...Són aquells moments en que et giraries i d'una bona estrabada arrencaries el telèfon, li posaries a les mans i amb un somriure ben ampli li diries: donçs truca tú!! Tot i això, no em puc queixar gens ni mica perquè no m'han donat gaire la tabarra. Ara ja, fins que em torni a tocar potser ja no sóc aquí, ja veurem. L'any de presidència ha passat volant i haig de dir que no n'hi havia per tant.

Plou i fa sol

2010-06-14T12:08:00.004+02:00